10 de novembre del 2015

Jordi Soler: poca broma


La revista Girones em va demanar un perfil de l'amic Jordi Soler, fotògraf, escriptor, compaginador, publicitari... i humorista. La revista la trobareu als quioscos i llibreries d'arreu.  Hi ha moltes més coses interessants. Us recomano una entrevista molt àmplia al poeta i agitador cultural Josep Tarrés.  El meu article és aquest:



Jordi Soler: poca broma

Comencem malament. Que jo sàpiga, a en Jordi Soler l’han detingut i engarjolat dues vegades a Girona. La primera per “delito contra la religión catòlica y delito contra el régimen”. La segona per espionatge. Poca broma.
 O molta broma, si ens ho mirem bé.
 La primera detenció es va produir per haver escrit – ell i jo a mitges – una rèplica de la passió que representaven al Municipal. La que en diríem seriosa duia per títol La llum de la veritat. La nostra, la de broma, escrita tota en rodolins, La llum del quarto fosc. La que anomenem seriosa per entendre’ns la signaven els amics Narcís Jordi Aragó i Josep Maria Capella, persones de gran predicament en els medis catòlics de la ciutat. La rèplica humorística la signàvem en Narcís Jordi Soler i en Josep Maria Pujadas, significats representants de l’esquifit moviment cultural alternatiu, que es movia entre la Rambla, la Residència Internacional d’en Josep Tarrés i l’Arc d’en Luís Bonaventura.
La segona detenció vingué després d’un muntatge organitzat per fer una broma a un conegut rellotger. Se li va fer creure que un servei d’espionatge estranger li demanava una col·laboració retribuïda. Per raons rocambolesques que no cal explicar la policia va organitzar un servei de vigilància especial a la plaça de Sant Agustí. Els amics Soler i Carbó, fotografiaren els vigilants i enviaren les proves al rellotger (i, de retruc, a la policia). La broma va sortir rodona.
Ara em direu: així aquest és en Jordi Soler? Un bromista, un pocasolta, gairebé un delinqüent?
Evidentment que no. M’ha agradat començar per aquí perquè el sentit de l’humor sí que explica molt el personatge. Però anem a pams. En Jordi Soler ha estat articulista, compaginador, fotògraf, creador publicitari, fotogravador, creador de mots encreuats, pintor ceramista, actor de cinema i algunes coses més, sense deixar de ser sempre un gran humorista. Des del meu punt de vista, ha excel·lit en tots els camps en els que s’ha mogut.
Els lectors del Punt-Avui poden veure cada dia el seu personatge Sísif en el que es manifesten les múltiples cares de l’artista polifacètic: rebel, irònic, sarcàstic, surrealista, crític, indignat, absurd, irreverent, càustic, enjogassat, sovint estrambòtic. El Sísif, en els traços del qual jo hi veig sense pensar un autoretrat del seu autor, té el rostre que recorda el perfil de l’actual província de Girona – us n’havíeu adonat? – però va néixer, segons explica el mateix Jordi, com una caricatura cruel del superior jeràrquic que va tenir a Madrid. Sovint, darrera l’acudit evident, s’hi amaguen sentits críptics, missatges problemàtics, picades d’ullet de jugador de truc, insinuacions discretes que només s’adrecen a lectors fidels o a còmplices desconeguts.
Molt anys abans del naixement del Punt Diari, en la més opaca foscor de la dictadura, en Jordi Soler, l’Hèlios, com es feia dir, fornia les vetllades gironines de l’Arc, i d’altres locals de la ciutat, amb l’engrescadora tasca de crear, un darrera l’altre, sense parar i entre l’esclat de riure del públic amic que l’envoltava, milers d’acudits perfectament delictius en l’època que es feien. Us milers de dibuixos que deuen dormir a centenars de calaixos gironins; dibuixos que els deuen portar a la boca un sabor dolç i amarg a l’hora cada cop que els troben casualment.
He dedicat força temps a recopilar tots els acudits heliogabàlics que m’ha estat possible per intentar posar-los a l’abast del públic. Són majoritàriament inèdits, diversos, increïbles, temàticament dispersos. Crec que haurà valgut la pena si arriba el moment de posar-los en forma de llibre a l’abast de tothom. En tot cas, la tasca recol·lectora, per dir-ho d’alguna manera, sembla acabada. La resta és qüestió de temps i tossuderia.
Repassant els acudits es fa evident el paisatge en que naixeren: la barra del bar, entre amics, dibuixant sobre qualsevol paper que tenia a l’abast, sense preocupacions estilístiques ni aspiracions artístiques. Són dibuixos d’un sol ús, com els acudits que s’expliquen a la sobretaula. Importa la intenció, la idea, la gràcia. Si alguns, o algunes parts de molts, tenen valor per la seva execució això és possible perquè l’autor sap dibuixar i no pot amagar-ho.
Al lector d’avui, malgrat que ni el sexe ni la religió siguin tabús, l’estripat i corrosiu temari  del Jordi Soler dels anys setanta el pot escandalitzar encara. Superada la foscor ideològica de la dictadura, oblidats els cànons estrictes de la censura, guanyada la democràcia, assumits els principis de llibertat i de respecte, algunes de les paràboles estrambòtiques que llavors ens feien somriure ara el poden ferir. Possiblement, els acudits que hem aplegat serveixin també per explicar i fer entendre – per oposició frontal -  què va ser el franquisme, com manipulava les consciències, quin era l’univers en el que es movia la societat gironina. Cada acudit era un crit de protesta, un clam reivindicatiu de llibertat, sovint un renec d’impotència i de desesperació. “Por el imperio hacia Dios” era el lema del règim.  Déu, els militars, la falange, les primeres comunions, les cases de tolerància – eufemisme per designar els bordells – la formació del Espíritu Nacional, les pel·lícules censurades.... Tot plegat era el ciment que relligava les estructures del règim. Els petits dibuixos de l’Hèlios, que ens guardàvem a la butxaca discretament, eren petites gotes corrosives que anaven soscavant aquella solidesa que semblava invencible.
En Jordi havia arribat a Girona quan tenia setze o disset anys. Havia nascut a Terrassa, un xic per casualitat, el 1938. La seva mare, soltera i mestra, va haver d’amagar aquell fill per poder conservar la feina. Fins i tot quan finalment va venir a Girona, vivia amb un seu oncle i anomena tia a la seva mare. La moral del nacionalcatolicisme era inflexible. Però el règim no en tenia prou. Aquella mare, l’Assumpció Soler, va guanyar el premi  Fastenrath als Jocs Florals de París del 1959, però no el va poder anar a recollir per amenaces directes de la inspecció d’ensenyament.
A Girona va intimar aviat amb en Carles Vivó, en Josep Tarrés, en Josep Maria Romaguera i d’altres com jo mateix, amb inquietuds artístico-literàries, que  arribàrem a  crear el grup Gàrgola, amb seu no definida a la Residència. Férem intents per crear una revista, un grup de teatre, organitzàrem conferències... Però, sobretot, tinguérem llargues xerrades passejant, rambla amunt, rambla avall, fins que la motorització general del país ens en va llevar el costum.  I, és clar, les nits de l’Arc, amb  en Lluís Bonaventura, que l’inicià en el món de la fotografia i li oferí el marc idoni per desenvolupar el seu art com a dibuixant d’humor.
Encara avui, cada dia, en Jordi treballa al diari, fotògraf, dibuixant, articulista... el que calgui, com sempre.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada