La revista Girones em va demanar un perfil de l'amic Jordi Soler, fotògraf, escriptor, compaginador, publicitari... i humorista. La revista la trobareu als quioscos i llibreries d'arreu. Hi ha moltes més coses interessants. Us recomano una entrevista molt àmplia al poeta i agitador cultural Josep Tarrés. El meu article és aquest:
Jordi Soler: poca broma
Comencem malament. Que jo sàpiga, a en Jordi Soler l’han
detingut i engarjolat dues vegades a Girona. La primera per “delito contra la religión catòlica y delito
contra el régimen”. La segona per espionatge. Poca broma.
O molta broma, si
ens ho mirem bé.
La primera detenció
es va produir per haver escrit – ell i jo a mitges – una rèplica de la passió
que representaven al Municipal. La que en diríem seriosa duia per títol La
llum de la veritat. La nostra, la de broma, escrita tota en rodolins, La llum del quarto fosc. La que
anomenem seriosa per entendre’ns la signaven els amics Narcís Jordi Aragó i
Josep Maria Capella, persones de gran predicament en els medis catòlics de la
ciutat. La rèplica humorística la signàvem en Narcís Jordi Soler i en Josep Maria
Pujadas, significats representants de l’esquifit moviment cultural alternatiu,
que es movia entre la Rambla, la Residència Internacional d’en Josep Tarrés i
l’Arc d’en Luís Bonaventura.
La segona detenció vingué després d’un muntatge organitzat
per fer una broma a un conegut rellotger. Se li va fer creure que un servei
d’espionatge estranger li demanava una col·laboració retribuïda. Per raons
rocambolesques que no cal explicar la policia va organitzar un servei de
vigilància especial a la plaça de Sant Agustí. Els amics Soler i Carbó, fotografiaren
els vigilants i enviaren les proves al rellotger (i, de retruc, a la policia).
La broma va sortir rodona.
Ara em direu: així aquest és en Jordi Soler? Un bromista,
un pocasolta, gairebé un delinqüent?
Evidentment que no. M’ha agradat començar per aquí perquè
el sentit de l’humor sí que explica molt el personatge. Però anem a pams. En
Jordi Soler ha estat articulista, compaginador, fotògraf, creador publicitari,
fotogravador, creador de mots encreuats, pintor ceramista, actor de cinema i
algunes coses més, sense deixar de ser sempre un gran humorista. Des del meu
punt de vista, ha excel·lit en tots els camps en els que s’ha mogut.
Els lectors del Punt-Avui poden veure cada dia el seu
personatge Sísif en el que es manifesten les múltiples cares de l’artista
polifacètic: rebel, irònic, sarcàstic, surrealista, crític, indignat, absurd,
irreverent, càustic, enjogassat, sovint estrambòtic. El Sísif, en els traços
del qual jo hi veig sense pensar un autoretrat del seu autor, té el rostre que
recorda el perfil de l’actual província de Girona – us n’havíeu adonat? – però
va néixer, segons explica el mateix Jordi, com una caricatura cruel del
superior jeràrquic que va tenir a Madrid. Sovint, darrera l’acudit evident,
s’hi amaguen sentits críptics, missatges problemàtics, picades d’ullet de
jugador de truc, insinuacions discretes que només s’adrecen a lectors fidels o
a còmplices desconeguts.
Molt anys abans del naixement del Punt Diari, en la més
opaca foscor de la dictadura, en Jordi Soler, l’Hèlios, com es feia dir, fornia
les vetllades gironines de l’Arc, i d’altres locals de la ciutat, amb
l’engrescadora tasca de crear, un darrera l’altre, sense parar i entre l’esclat
de riure del públic amic que l’envoltava, milers d’acudits perfectament
delictius en l’època que es feien. Us milers de dibuixos que deuen dormir a
centenars de calaixos gironins; dibuixos que els deuen portar a la boca un
sabor dolç i amarg a l’hora cada cop que els troben casualment.
He dedicat força temps a recopilar tots els acudits heliogabàlics que m’ha estat possible
per intentar posar-los a l’abast del públic. Són majoritàriament inèdits,
diversos, increïbles, temàticament dispersos. Crec que haurà valgut la pena si
arriba el moment de posar-los en forma de llibre a l’abast de tothom. En tot
cas, la tasca recol·lectora, per dir-ho d’alguna manera, sembla acabada. La
resta és qüestió de temps i tossuderia.
Repassant els acudits es fa evident el paisatge en que
naixeren: la barra del bar, entre amics, dibuixant sobre qualsevol paper que
tenia a l’abast, sense preocupacions estilístiques ni aspiracions artístiques.
Són dibuixos d’un sol ús, com els acudits que s’expliquen a la sobretaula.
Importa la intenció, la idea, la gràcia. Si alguns, o algunes parts de molts,
tenen valor per la seva execució això és possible perquè l’autor sap dibuixar i
no pot amagar-ho.
Al lector d’avui, malgrat que ni el sexe ni la religió
siguin tabús, l’estripat i corrosiu temari
del Jordi Soler dels anys setanta el pot escandalitzar encara. Superada
la foscor ideològica de la dictadura, oblidats els cànons estrictes de la
censura, guanyada la democràcia, assumits els principis de llibertat i de
respecte, algunes de les paràboles estrambòtiques que llavors ens feien
somriure ara el poden ferir. Possiblement, els acudits que hem aplegat
serveixin també per explicar i fer entendre – per oposició frontal - què va ser el franquisme, com manipulava les
consciències, quin era l’univers en el que es movia la societat gironina. Cada
acudit era un crit de protesta, un clam reivindicatiu de llibertat, sovint un
renec d’impotència i de desesperació. “Por
el imperio hacia Dios” era el lema del règim. Déu, els militars, la falange, les primeres
comunions, les cases de tolerància – eufemisme per designar els bordells – la
formació del Espíritu Nacional, les pel·lícules censurades.... Tot plegat era
el ciment que relligava les estructures del règim. Els petits dibuixos de l’Hèlios,
que ens guardàvem a la butxaca discretament, eren petites gotes corrosives que
anaven soscavant aquella solidesa que semblava invencible.
En Jordi havia arribat a Girona quan tenia setze o disset
anys. Havia nascut a Terrassa, un xic per casualitat, el 1938. La seva mare, soltera
i mestra, va haver d’amagar aquell fill per poder conservar la feina. Fins i
tot quan finalment va venir a Girona, vivia amb un seu oncle i anomena tia a la
seva mare. La moral del nacionalcatolicisme era inflexible. Però el règim no en
tenia prou. Aquella mare, l’Assumpció Soler, va guanyar el premi Fastenrath als
Jocs Florals de París del 1959, però no el va poder anar a recollir per
amenaces directes de la inspecció d’ensenyament.
A Girona va intimar aviat amb en Carles Vivó, en Josep
Tarrés, en Josep Maria Romaguera i d’altres com jo mateix, amb inquietuds
artístico-literàries, que arribàrem
a crear el grup Gàrgola, amb seu no
definida a la Residència. Férem intents per crear una revista, un grup de
teatre, organitzàrem conferències... Però, sobretot, tinguérem llargues
xerrades passejant, rambla amunt, rambla avall, fins que la motorització
general del país ens en va llevar el costum.
I, és clar, les nits de l’Arc, amb
en Lluís Bonaventura, que l’inicià en el món de la fotografia i li oferí
el marc idoni per desenvolupar el seu art com a dibuixant d’humor.
Encara avui, cada dia, en Jordi treballa al diari, fotògraf,
dibuixant, articulista... el que calgui, com sempre.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada