15 de novembre de 2015

L'anticicló de les CUP

                       De fa dies que tenim un anticicló situat just a sobre dels nostres caps.  Ho té tot aturat: boires, inversió tèrmica, mar en calma, vents suaus i manyacs. Diuen que girarà potser una mica de tramuntana cap a l’Empordà i rodalies. Poca cosa. Calma. Tots quiets.  Les borrasques passen lluny, nord enllà, on diuen que la gent és... Deixem-ho aquí. Sí, potser sí, desvetllada i feliç.   Nord enllà, segur? I si la borrasca es congria més cap a ponent, com passa sovint en aquestes latituds?
L’anticicló de les Cup.  La boira baixa de les denúncies de corrupció (una corrupció que es dona per segura quan encara res no s’ha demostrat), les sospites indemostrables d’infiltracions massives de la policia espanyola a les assembles que tot ho han de decidir, l’airet suau dels somriures negociadors sobre la duresa de les posicions enrocades, el sol de l’estiuet de Sant Martí de les propostes generoses i creatives que haurien de desencallar les situacions, la fresca esperable de les nits de novembre a cada votació infructuosa del Parlament.  Calma total, veles preparades sense el vent necessari, mortes. El mar sembla un mirall, però potser ens enganya – massa sovint el sabem traidor. Els mariners disposats, esperant les ordres, i el passatge inquiet. Arribarem a port? Hi serem a temps?
Novembre de boires baixes. Ens movem amb molt d’esforç a cop de rem, perillosament, que les aigües venen esquitxades de troncs morts de la darrera llevantada.  Cal saber esquivar els perills. Cal mantenir el rumb amb només l’agulla, cal imaginar les línees d’una costa sabuda però fosa en l’infinit.  Sobretot, cal mantenir la moral de la tropa, dels capitans, de la tripulació, dels soferts viatgers. El somni d’ Ítaca que ens movia a tots es fon a cada cop de rem, a cada braçada. Som realment en el bon camí? Queda algú que n’estigui prou segur com per prendre l’arjau sense dubtes al cor?  Recorda algú, de veritat, com es desplega la vela?  Potser fa massa temps que ens hem deixat remolcar.
Parlen de girar cua, de saltar de la barca, de canviar el comandant. La por té aquestes coses. La   gent té la por arrapada a la pell, malgrat els crits i la gesticulació lleonina de tants dies. Els déus del mar i del vent  ho deuen saber i esperen asseguts al seu Olimp. Ells mateixos es venceran, pensen. Es dividiran, diuen.
Ens dividirem? Que no ho enteneu, anem al mateix vaixell, viurem, si de cas, la mateixa vida, o morirem la mateixa mort.

Els vells mariners ens diuen que el primer vent de la tempesta s’endurà les bromes que ens aclaparen. Una llarga, fecunda, riallera, esperançadora, esclatant clariana ens marcarà el moment.  Veles a l’aire.  Ningú no recordarà les angoixes ni les pors. El moment de la feina.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada