30 de març del 2015

El caliu i la flama

1

Semblaria que ara tots estan per les eleccions, que el problema del procés català es deixa per a més endavant, quan toqui. El gros del material periodístic esmerçat a argumentar a favor o en contra del que anomenen el monotema s'aprima amb tota evidència. Però el caliu es manté ben encès i ben viu a les dues bandes del tauler. Van caient articles, comentaris, entrevistes, frases, iniciatives que demostren que es continuen esmolant arguments per mirar de decantar l'opinió pública a favor de les tesis que interessen a cada mitjà. I és bo que sigui així. El que passa és que l'argumentari dels unionistes es va creant molt lentament, com si el problema els hagués agafat distrets, refiats, convençuts de la força definitiva que els estalviava entrar en el raonament. Molt tard han anat naixent tallers d'idees que permetin oposar certa coherència més enllà del “sempre ha estat així i així han de continuar les coses”.
Llegia uns treballs de membres de Societat Civil Catalana, una creació racional per fer costat als esforços estatals contra la pau lingüística catalana. I, és clar, quan sents els que diuen gent preparada i intel·ligent, t'adones que en pots aprendre coses, malgrat que estiguis en total discrepància amb els seus designis. Mireu, llegia l'article El català també és una llengua espanyola, de Mercè Vilarrubies. Comenta la proposta de llei de llnegües oficials, en què s'establiria que l'Estat assumís com a seves les quatre llengües i el ciutadà pogués triar la que volgués quan s'hi dirigís. També preveu que tots els papers estatals siguin multilingües, entre d'altres coses.
Veieu? Quan algú amb quatre dits de front mira les coses, ni que sigui des de l'altra banda, comença a aclarir-se el problema. Els de Societat Civil comencen a trepitjar terra ferma. Perquè ells no volen deixar la defensa del català en mans dels nacionalistes, diuen. Volen que el defensi l'Estat. Mira que era fàcil, dic jo, perquè, si el català no és espanyol, com poden ser espanyols els catalans? Les paraules tenen força per si mateixes.
Ara, ja posats, demano als civils que ampliïn el seu territori. Si el català –o el basc, o el gallec– ha de ser també oficial a Espanya, seria bo que exigissin que les escoles de tot el territori l'ensenyessin, ni que sigui una mica, per ajudar mínimament al respecte entre les diferents comunitats. Potser els aniria prou bé aprendre, des de ben menuts, que hi ha moltes maneres de dir les coses i que cada manera es correspon a un punt de vista divers de mirar el món, el mateix món.
De fet, la idea dels civils, i la meva ampliació, seria útil en una Espanya unida, però també els en seria, i molt, si el procés acaba diferent de com ells volen. Cultura.

Continua llegint »

17 de març del 2015

Negocis andorrans

La família Cierco té molta força a Andorra. El seu ram de tota la vida, el tabac. Tabac americà, importat a granel i elaborat a les fàbriques del Principat amb llicència de les grans marques. No és pas igual, diuen els fumadors, però tot és qüestió d’acostumar-s’hi. El preu és més baix i això li dóna una bona sortida al mercat, tan l’interior – a Andorra es fuma molt – com per a l’exportació fraudulenta. Els fabricants de tabac a Andorra tenen molta força perquè mouen diner. I el diner es socialitza entre els cases pairals a partir d’una llei no escrita enlloc que diu que es pot importar tant tabac estranger com tabac andorrà s’ha comprat – i cremat, sigui dit de pas, que la qualitat és pèssima.  Un dia vaig entrevistar el conseller d’agricultura, senyor Marçal,  li vaig preguntat com s’aconseguia que els tabaquers respectessin una llei no escrita ni promulgada. El conseller em va demanar que apagués la gravadora que tenia al davant i, després, sense aixecar gens la veu, em va dir: “el pagesos són els advocats dels industrials. Ja pot tornar-la a engegar”.
Vaig trigar a desxifrar la resposta. Crec haver comprés el missatge. Els pagesos andorrans, les cases pairals, són els productors de tabac. I les seves famílies són o eren majoritàries a les valls. De manera que el vot dels productors decidia els govern, el consell i tota autoritat. Per tant tenien l’aixeta de les importacions de les que vivien els industrials. Quan el tabac ros es ven bé, s’arriba a portar tabac d’Espanya per poder-lo cremar. O, senzillament, se’n paga una segona collita inexistent.
Però l’activitat de la família Cierco va agafar a fa anys molta més volada, quan van entrar en el negoci de la banca. De fer un negoci similar al del tabac: tot el que es fa a Andorra és completament legal, però es fonamenta en gran part en una mercaderia – diners – evadida de les fiscalitats veïnes. Ja va explicar Josep Pla que un dels oficis més coneguts – i respectats - a Andorra era el de contrabandista. El problema sempre és de mida. Cal trobar l’equilibri just i no passar-se de llest.
Els Cierco van estar a punt de sumar-se al grup que va engegar i edita encara el Diari d’Andorra. Quan la publicació ja era al carrer, davant les primeres dificultats financeres, va semblar que hi aportarien capital. Ells ja havien entrat en el negoci periodístic amb una revista Poble andorrà, de poc ressò. La idea no va quallar. Posaven massa condicions, sembla. Condicions ideològiques, però sobretot temàtiques. Alguns temes no es podrien tractar mai. Vetllaria per ells i els seus principis l’amiga Maricarme Grau, que proposaven com a nova directora. Van demanar tant que la corda es va petar. I es van quedar sense control del diari.

Que quan era, tot això? Doncs, si no vaig errat, parlo de 1992-93. Ja fa dies.

Continua llegint »

9 de març del 2015

Crònica d’un món perdut

El segle passat va ser el de la popularització de les màquines. Màquines aplicades a la vida de la gent del carrer. Màquines a peu pla. La màquina d’escriure, la màquina de cosir, la màquina de segar, la màquina de batre, la màquina de rentar, la màquina de fer botifarres, la maquineta d’afaitar, la maquineta de fer punta al llapis... I jo recordo, a Adri, com els parroquians de Can Joan venien  amb la màquina, i la màquina era la bicicleta. I l’encenedor era també la màquina.
Quan les màquines es van anar imposant també la llengua es va mecanitzar, com heu vist. Cada màquina era la màquina de... Fins que algunes màquines prengueren nom. L’encenedor, l’afaitadora, la segadora, la cossetxadora... Sí, he dit cossetxadora expressament, perquè quan va aparèixer aquesta màquina estàvem en ple franquisme i el català es batia en retirada a tot arreu. De la màquina de segar i batre, la recol·lectora, en deien cossetxadora. Allò sí que era un bon invent!! Després de milers d’anys de segar a mà, fer les garbes, fer els cavallons, traginar les garbes a l’era, batre amb els cavalls, separar el gra de la palla, ensacar el gra i fer els pallers a cops de forca, una recol·lectora entrava al camp daurat de cereal madur i en sortia amb les saques plenes de gra i les bales de palla dormint al rostoll. Com un miracle.
Que perquè us parlo ara de les màquines? Estic llegint el darrer premi Prudenci Bertrana, El dia que vaig fer vuit anys, d’Antoni Pladevall, presentat fa unes setmanes a la Casa de cultura de la mà d’en Rafel Nadal. Una crònica minuciosa,  pulcre, estilitzada, precisa dels records que l’autor serva de la seva infància, de finals dels seixanta, en una masia osonenca. Una infància que li permet recrear una societat rural, aferrada al terrós, discreta, sovint gasiva, penjada de la tradició popular, dels costums ancestrals, salvadora dels mots, dels girs de la llengua, de les expressions més genuïnes, del nom de cada cosa. El llibre és d’agrair. No dic que sigui una obra mestra, sublim, perquè no pretén pas ser-ho. Pladevall torna a retre homenatge a la gent senzilla que ens salvaren de la misèria absoluta de la postguerra, posant la mica de pa necessari a l’abast de la població captiva del franquisme.
Ell recorda l’entrada de les màquines modernes en aquell món de l’arada romana. Tot comença amb una bàscula. Però acaba assegut al volant d’un tractor.

Parlant de màquines, quan descriu la primera cossetxadora, ves per on, la memòria li falla. El que descriu és, crec entendre, una màquina de batre – que devia ser de la casa Batlle. Però com que no ens parla del coll de girafa d’aquells monstres, que abocava la palla al cim de paller en construcció, em quedo amb el dubte.

Continua llegint »

2 de març del 2015

Carta a l'amic aragonès

Vostè ho té clar: Catalunya no ha estat mai un regne ni un territori independent. Primer, ja se sap, depenia de l'imperi carolingi; després, del regne d'Aragó; finalment, d'Espanya. De manera que hem de callar. Vostè és aragonès, cultivat, amb les idees clares. L'he trobat sovint als fòrums que critiquen el procés català, donant lliçons gratuïtes d'història elemental, ben apresa en el sistema educatiu del règim dels guanyadors de la Guerra Civil, que critica sovint, però no acaba de condemnar mai. Estic segur que és un demòcrata convençut. I una bona persona.
Com que vaig haver d'aprendre el mateix que vostè, i potser en els mateixos llibres, li demano només que repassi si no seria possible assumir que Catalunya no hagués estat mai un regne pel sol fer de no haver-ho volgut ser. El comte de Barcelona va ser reconegut com a capdavanter pels seus iguals i en tingué prou (potser el tarannà del país ho exigia). Després, per casament, va esdevenir rei d'Aragó. I més tard va conquerir, sense aragonesos, les Illes, i en va ser rei; i amb els aragonesos al costat, va entrar a València, i en va ser rei, i Sicília, i Nàpols, i Sardenya, i Atenes, i fins i tot Jerusalem, no em feu explicar per què. El comte de Barcelona, que no era rei de Catalunya, era rei d'Aragó, de Mallorca, de València, de Sicília.... Però aquests territoris mai van ser de Catalunya, ni Catalunya va ser de cap dels territoris. Ben senzill. Una manera d'entendre el món, que jo diria que anava prou bé per a tothom (en els termes que l'època permetia, és clar).
Amb l'arribada de Castella (Ferran i Isabel) al grup, les coses es compliquen. Castella era llavors un regne molt gran, poblat i ric que venia d'una tradició política diferent, forjada en la conquesta i saqueig dels regnes musulmans de la península. La pugna entre els dos sistemes de veure i de regir la cosa pública s'allargassa molts anys, amb alts i baixos, males cares o bons temps. Fins que peta tot amb la guerra de successió, que acaba com tots sabem. Comencen els Felips i encara hi som. Tres-cents anys.
Segur, amic aragonès, que tot això ja ho sabia. De fet, els llibres d'història d'Espanya, que probablement vam compartir, bé ho deien, tot i que amb la discreció necessària per fer-los compatibles amb l'“España una, grande y libre”, amb la “unidad de destino en lo universal” i amb la “confabulación rojoseparatista” inevitables. Viriat, el Cid Campeador, els almogàvers i el general Moscardó formaven un paquet doctrinal que ho justificava tot. Amb la benedicció de l'Església del moment. “Por el imperio, hacia Dios.”
Amic, la història d'aquesta Espanya és poc engrescadora. Cadascú l'explica com més li convé. Val més que ens preocupem de l'avui i del demà dels nostres fills. Amb rei o sense.

Continua llegint »