2 de març de 2015

Carta a l'amic aragonès

Vostè ho té clar: Catalunya no ha estat mai un regne ni un territori independent. Primer, ja se sap, depenia de l'imperi carolingi; després, del regne d'Aragó; finalment, d'Espanya. De manera que hem de callar. Vostè és aragonès, cultivat, amb les idees clares. L'he trobat sovint als fòrums que critiquen el procés català, donant lliçons gratuïtes d'història elemental, ben apresa en el sistema educatiu del règim dels guanyadors de la Guerra Civil, que critica sovint, però no acaba de condemnar mai. Estic segur que és un demòcrata convençut. I una bona persona.
Com que vaig haver d'aprendre el mateix que vostè, i potser en els mateixos llibres, li demano només que repassi si no seria possible assumir que Catalunya no hagués estat mai un regne pel sol fer de no haver-ho volgut ser. El comte de Barcelona va ser reconegut com a capdavanter pels seus iguals i en tingué prou (potser el tarannà del país ho exigia). Després, per casament, va esdevenir rei d'Aragó. I més tard va conquerir, sense aragonesos, les Illes, i en va ser rei; i amb els aragonesos al costat, va entrar a València, i en va ser rei, i Sicília, i Nàpols, i Sardenya, i Atenes, i fins i tot Jerusalem, no em feu explicar per què. El comte de Barcelona, que no era rei de Catalunya, era rei d'Aragó, de Mallorca, de València, de Sicília.... Però aquests territoris mai van ser de Catalunya, ni Catalunya va ser de cap dels territoris. Ben senzill. Una manera d'entendre el món, que jo diria que anava prou bé per a tothom (en els termes que l'època permetia, és clar).
Amb l'arribada de Castella (Ferran i Isabel) al grup, les coses es compliquen. Castella era llavors un regne molt gran, poblat i ric que venia d'una tradició política diferent, forjada en la conquesta i saqueig dels regnes musulmans de la península. La pugna entre els dos sistemes de veure i de regir la cosa pública s'allargassa molts anys, amb alts i baixos, males cares o bons temps. Fins que peta tot amb la guerra de successió, que acaba com tots sabem. Comencen els Felips i encara hi som. Tres-cents anys.
Segur, amic aragonès, que tot això ja ho sabia. De fet, els llibres d'història d'Espanya, que probablement vam compartir, bé ho deien, tot i que amb la discreció necessària per fer-los compatibles amb l'“España una, grande y libre”, amb la “unidad de destino en lo universal” i amb la “confabulación rojoseparatista” inevitables. Viriat, el Cid Campeador, els almogàvers i el general Moscardó formaven un paquet doctrinal que ho justificava tot. Amb la benedicció de l'Església del moment. “Por el imperio, hacia Dios.”
Amic, la història d'aquesta Espanya és poc engrescadora. Cadascú l'explica com més li convé. Val més que ens preocupem de l'avui i del demà dels nostres fills. Amb rei o sense.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada