28 de desembre del 2018

La nena no té gana


La nena és xinesa però es podria dir Núria o Montserrat. Va ser adoptada per una parella gironina quan ja tenien un fill encara menut. S'ho havien promès abans de casar-se, potser en conèixer els estralls que causava entre les nenes la política del fill únic que va decretar el govern xinès. Els pares naturals devien esperar un nen que els assegurés una vellesa  plàcida. Mala sort. Va ser nena i va anar a raure a un hospici, abandonada. S'havia de fer fotre. Però va tenir una mica de sort de cara i és aquí, tan catalana com tu i com jo, amb els seus ulls d'ametlla.
Ara té quatre anys. S'estima els nous pares i el nou germà gran, i els avis i els tiets. Ha fet amics i s'ha educat com una ciutadana de profit. Sap que no es parla amb la boca plena, que s'ha de dir gràcies quan li donen alguna cosa, que toca banyar-se abans d'anar a dormir. Va a la guarderia i té nous companys. Coneix totes les places de la ciutat que tenen gronxadors i és feliç quan escolta les aventures de la caputxeta vermella o dels tres porquets i pateix per la integritat d'en Patufet quan el petit heroi gosa amagar-se sota una col per aixoplugar-se. Segur que té un àngel de la guarda que vetlla per ella quan s'escapa uns instants de la vigilància protectora dels pares. Estudiarà i es farà gran, si tot va com ha d'anar, i serà una gironina preparada i conscient. Segur.
Avui dina a casa dels avis. L'àvia l'apeixa repartint cullerades: una pel papa, una per la mama, una pel germanet, una per l'avi, una per la nina... Com que són davant el pessebre del bufet, el jóc continua: una pel nen Jesús, una per la Mare de Déu, una per la mula. Però la xiqueta té poca gana, avui. Romanceja amb la boca plena i està per tot menys pel menjar. Aviat se’n cansa. No en vol més. Ara ja pensa en tornar a les joguines, en la nina que li ha comprat la mare...
L’avia ho prova tot. Ha de créixer, s’ha de fer gran. I busca arguments de tota mena. Que si no menja es posarà malalta, que no es pot llençar el menjar, que...
Finalment troba un argument de pes: pensa en tants de nens com hi ha al món que no tenen res per menjar. L’àvia ha viscut la postguerra i sap de què parla. Ha vist a la televisió els infants desnodrits que s’inflen de panxa a terres llunyanes. Ha sentit centenars de vegades les xifres esgarrifoses dels menuts que moren de gana arreu. Se’n sent culpable.
Insisteix: els nens que es moren de gana. Els nens que no tenen res per menjar...
Però la petita xinesa catalana veu la cullera que branda l’àvia com una amenaça al davant dels seus ulls i busca la paraula que l’alliberi del petit suplici que l’amoïna ara mateix. Ho ha sentit potser a l’escola. Ves a saber. Ella diu només:
- Que es fotin!
Els nens són cruels, ho hauríeu de saber. Els arguments dels grans ja marcaran la seva vida, algun dia. Avui, la nena no té gana.

Continua llegint »

11 de desembre del 2018

El monstre era viu ...

Podíem fer veure que el monstre no hi era, podíem creure que les coses havien canviat, podíem proclamar als quatre vents que havíem girat full, ens podíem imaginar que tot el que estava per fer era possible, podíem... Sí, gairebé n’estàvem segurs: Espanya era una democràcia moderna, europea, respectuosa amb els oponents; un estat social de dret basat en la llei, el diàleg, el respecte, la solidaritat, la igualtat. El franquisme havia mort amb el seu creador i, amb empentes i rodolons, havíem conquerit la normalitat europea. Cert que sovint alguna cosa xericava, alguna peça fallava, algun engranatge semblava rovellat. Però n'estàvem segurs: vivíem una democràcia de primer nivell. Modèlica, envejada, miraculosament conquerida.
Què ho va espatllar? Ens estàvem enganyant?
Com en el conte del dinosaure, el monstre era a la porta. Esperava el moment de treure's la disfressa amable i tornar a ensenyar les dents. Els avisos van ser múltiples i diversos començant per 23-f, amb uns guàrdia civils fent d'Espartero sense cavall, fins a la repressió del primer d'octubre a Catalunya. Cal tenir-ho clar: una part important de la població espanyola que vota confon el patriotisme amb el franquisme. Creu de cor que els poders de l'estat hi són per assegurar la seva pròpia pervivència i no pas per defensar els drets dels ciutadans. Amb bona fe o amb malícia confon l'estat amb els poderosos que manipulen en benefici propi el diner públic i les institucions. Gent d'ordre, diuen, i no s'escandalitzen quan la corrupció arruïna l'economia del país. Gent d'ordre, i callen quan desapareix la separació de poders i se senten protegits quan aquells que haurien de moderar del debat polític es converteixen en part bel·ligerant en favor dels més poderosos.
Els feixismes necessiten enemics, un enemic que uneixi. Qui millor que els catalans? Aquell Ribera d'esquerres, que s'alimentava de les engrunes del PSC, ben aviat va adonar-se que el discurs anticatalanista que oferia a la menuda a Barcelona seria incendiari a la resta d'Espanya: es podia vendre a l'engròs. Tots contra els catalans. La veda s'havia aixecat. Ja tenien bandera. Totes les ànimes enyorades del por el imperio hacia Diós, es barallen per l'exclusiva  de l'anticalanisme. Tots volen liderar l’a por ellos que tants vots prometia.
A Andalusia el dinosaure del franquisme sociològic s'ha repartit amigablement entre els tres partits de la dreta, per provar d'aprofitar l'oportunitat que els socialistes no poden competir en la cursa perquè han de menester vots catalans a las Cortes. I potser perquè creuen en una sortida pactada del problema territorial.
Sortida pactada?  Franco s'ha aixecat de la tomba. Aquí ningú no pacta res. Els ciutadans i els populars i, sobretot, els de Vox s'ha afanyat a vendre la serva mercaderia més resclosida. Els tornareu a veure cara al sol defensant la família tradicional, els servei militar, els toros, el Gibraltar español i el catecisme a les escoles. Contra el sobiranisme, unidad de destino en lo universal. La sagrada unidad de la patria, la lengua común i la bandera.
Europa calla. Té prou feina sense nosaltres.

Continua llegint »

5 de novembre del 2018

Tots hem de remar

Li explicaré una vella història. Fa una colla d'anys, cap allà al 76 o 77 - ja ho veu, tot just a l'inici de la democràcia – era company de curs a l'Autònoma amb Juan de Dios Ramírez Heredia. No n'ha sentit parlar mai? Venia a ser, llavors als meus ulls, com el president dels gitanos i és cert que va treballar mot per dignificar la imatge de la seva gent.
Mestre, advocat i periodista, va ser Director de l'Escola de Readaptación Professional "San Juan Bosco" per a disminuïts físics, de Barcelona, entre 1970 i 1990, quan coincidírem a la universitat. Bé, tant li fa.
- - Exacte. Perquè m'explica això?
Miri, un dia, abans que ens féssim amics com ens vam fer, el sentia com parlava amb un company andalús. Vaig parar orella perquè el tema era interessant. Feien números i calculaven els vots que podria tenir un partit que aglutinés la major part de la població immigrada de Catalunya, contra els catalans. Potser hauria de dir contra la majoria catalanista del país.
Estaven inventant Ciutadans!!! Jo no ho sabia i ells tampoc, és clar, que vindria un dia que algun forassenyat sense escrúpols gosaria dur a la pràctica aquella teoria malèfica i deshonesta, a sou naturalment d'interessos bastards.
L'amic Juan de Dios se'n va estar pla bé d'intentar la seva idea. Milità al PSOE i va ser diputat a Europa i a Madrid en representació d'Alacant.
Al cap dels anys veiérem els cartells d'un Ribera conill sortint del barret màgic de l'Ibex als cartells electorals. S'havia aixecat la veda. Qualsevol podia treure's la careta de ciutadà honest i mostrar les dents de l'odi i el ressentiment de Ciutadans. Ja tenien la víctima, el boc expiatori, el toro embolat. Sonaren trompetes de festa a totes les espanyes rosegades per la corrupció. Tots a la plaça. A por ellos!!, al carrer i a les urnes. El tendre culet nu del cartell ja seu amb els poderosos de Madrid.
No em ficaré amb la carrera madrilenya de Ciutadans; que s'ho facin. Però, perdoneu, estic avergonyit de tots nosaltres. Si als setanta en Juan de Dios ja ho tenia clar, com és que hem permès que ens divideixin d'una manera tan estúpida i barroera? Perquè vam deixar perdre aquell PSUC i aquell PSC, que sabien mantenir els difícils equilibris socials que demana la unitat del país?
I encara, recordeu la història espanyola. Totes les colònies que s'han pogut independitzar de Madrid ho han fet gràcies a la població descendent dels colonitzadors. Llevat de la Guinea, potser.
Que els independentistes ho tinguin en compte, sisplau. No ens deixem dividir. Anem al mateix vaixell i hem de remar tots per salvar-nos. Amb Espanya o sense Espanya. Però junts!!

Continua llegint »

1 d’octubre del 2018

El dia de la victòria


No cal que rumieu: avui és el dia de la victòria catalana. Primer d'octubre. Segur que n'havíem guanyat d'altres, de batalles, al llarg dels mil anys de la nostra història. Però les deixem pels estudiosos i els nostàlgics. Hi ha haver un 1714, amb 11 de setembre inclòs, que cregué posar punt i final al nostre destí com a poble. Vençuts i esclafats, llavors i tantes vegades com fórem capaços d'alçar la veu. Després de tres-cents anys d'entomar el menyspreu, la humiliació, el sarcasme, d'aquells que tenien la força i la voluntat d'escombrar-nos, traguérem més de dos milions de persones al carrer, amb un vot a la mà, exigint el nostre dret a ser i a ser lliures.
Al cap de tres cents anys de saqueig fiscal, de persecució cultural i lingüística, de corrupció moral i econòmica, d'usurpació massiva de càrrecs, de cruentes batalles desiguals, de successius estats d'excepció interminables, quan ja ningú apostava un ral per nosaltres, vam guanyar. Rotundament. El dia primer d'octubre de 2017 els pacífics ciutadans de Catalunya plantaren cara decidida a les forces desfermades de la repressió. I van guanyar. Vam guanyar, vàreu guanyar.
Oh! És clar, podria ser una victòria pírrica. El cant del cigne. El darrer espeternec... Ells ho volen creure. S'ho creuen. Amb la mateixa fe que el dia abans de les votacions creien que no votaríem. N'estaven segurs. Volien oblidar els repetits esclats dels 11 de setembre dels darrers anys. El soufflé, deien. Doncs el soufflé els va esclatar als morros. No serà una victòria pírrica. En tot cas, depèn de nosaltres que es consolidi la gran festa de la democràcia que fou el nostre 1 d'octubre.
No ens posem nerviosos. No defallim. Hi ha gent molt preuada a la presó o a l'exili, pagant el preu del nostre clam per la llibertat i la democràcia. Si no defallim, el sacrifici imposat injustament als líders polítics i civils del nostre poble fructificarà. Els càstics imposats només són fills de la indignació, la impotència i la vergonya. No poden acceptar que van perdre, que la seva violència i la seva amenaça no pogueren doblegar el pacífic gest popular de votar sobre el destí comú dels ciutadans de Catalunya. Odien la democràcia. Odien el vot q uan no els és favorable. Odien les urnes que no poden manipular. Demonitzen el referèndum perquè el van perdre i saben que el perdrien tantes vegades com el fessin.
Ja ho han provat tot. Han inventar partits, han creat líders mediàtics, han mobilitzat tots els serveis secrets i els no tan secrets. Han comprat voluntats individuals i empresarials. Han organitzat escamots per retirar llaços grocs i engreixar manifestacions. Tenen els mitjans de comunicació addictes, els diners del capital especulador, l'elenc de titelles catalans a sou, la força ratadora de l'enveja de l'Espanya imperial. Nosaltres només tenim la raó, la voluntat, la il·lusió, la determinació. El vent bufa a favor. Ho sabem i som molts braços a remar quan calgui.
Avui és primer d'octubre, el dia de la democràcia, de la llibertat, de l'esperança.. I tenim molts primers d'octubre al davant. Cada dia serà un primer d'octubre. Depèn de nosaltres.

Continua llegint »

26 d’agost del 2018

Gestos, eleccions i pactes

- Sí, ja vaig llegir el seu paper del mes passat. Se li entenia tot. Deia una cosa perquè penséssim la contrària. A favor del jutge Llarena!! Quina barra. Ja el fotrà, ja, quan li vagui. No sap amb qui se la juga vostè. Sort que ara té altres problemes aquell fidel servidor de l'estat.
- Si vostè ho diu...
- Això de la ironia és una arma de mal controlar. Ho hauria de saber. Es pensa molt llest..
- Jo? Jo només puc explicar el que m'arriba dels lectors com vostè, que sí que ho entenen tot. Per cert. Em pot dir què va passar amb la xiulada al rei de la que tant s'havia parlat?
- Doncs que no n'hi va haver. No creu que va ser el millor en aquest moment? Gestos. Possiblement gestos pactats: tu acostes els presos a Catalunya i nosaltres no xiulem al rei. Ho veig així. Vostè no?
- És ben possible. I quan deixaran els presos en llibertat, ni que sigui condicional?
- No pateixi, que tots hi pensen. Cal trobar el moment. Ho poden fer quan vulguin. Després de la decisió dels tribunals alemanys, és evident que l'acusació de rebel·lió no s'aguanta. Qualsevol condemna es podria recórrer a Europa. Per tant, algú s'haurà de baixar els pantalons abans que els hi abaixin. Un canvi de la qualificació fiscal més ajustada als fets, i ja poden fer el pas jurídic que esperem.
- Perquè, amb els presos al carrer, es podria començar a negociar una sortida política...
- Sí, però no pas ara. Ara toca fer entendre als electors que hi ha un projecte, un pla, una possibilitat d'entesa. Tant si hi és com si no hi és. Gestis i actes pacificadors que donin esperances al ciutadà, pensi el que pensi. Quan la majoria es cregui que hi ha una sortida a l'abast, es convocaran eleccions. L'esperança despertada cotitzarà molt en el mercat dels vots.
- I després de les eleccions?
- Depèn dels resultat. Però si l'esperança d'un acord pacífic ha quedat avalat allà i aquí pels vots, llavors es començarà a negociar alguna cosa seriosa.

- Un referèndum, posem per cas?
- Ep! Que no ho sap que fer pronòstics és molt agosarat?

- Però vostè ho és, d'agosarat...
- Entesos. Me la jugo. Miri, anant tot bé, i per tenir la benedicció europea, s’hauria de negociar un nou estatut. Però un estatut que quedés a prova.
- Com vol dir?
- Doncs que digués molt clar que els ciutadans l’hauran de ratificar al cap de tres o de cinc anys de vigència per veure si han anat bé les coses. I que podran decidir en conseqüència el futur.
- Això no ho pactaran mai a Madrid.
- Però aquest és el desllorigador. Un dia el rei actual va dir que Catalunya seria el que els seus ciutadans volguessin. És de justícia que es pugui preguntar en algun moment què volem els ciutadans de Catalunya. De fet, ja ho hem dit. I, si no admeten el referèndum pactat és perquè saben que el tenen perdut. 

Continua llegint »

20 de juliol del 2018

El senyor Llarena


Una colla de ximples, són!! S'han cregut que poden fer el que vulguin, com si fossin els amos del món. Alemanys, tu.  Caps quadrats de tota la vida. Tres jutges de províncies - con si diguéssim de pagès - fotent-se de tot un Tribunal Suprem espanyol. De SchleswIg Holstein,  Com si nosaltres fóssim negres de l'Àfrica, tu.  Jo, dels belgues m'ho podia creure tot. Però dels alemanys n'esperava un altre tracte, sincerament.
Si en té de raó el senyor Llarena quan es queixa del mal tràngol que li han fet passar. No havíem quedat que tot anava combinat i coordinat? I doncs? Si ell envia una euro-ordre els tribunals europeus l'han d'atendre. Que què han de fer? Han d'empaquetar el fugitiu Puigdemont i posar-lo a la frontera espanyola. Bé que el varen pescar quan s'escapava cap a Brussel·les. La policia va fer la seva feina. Perquè els jutges han fallat?  Com poden creure que són ells els que decideixen què i com han de treballar els espanyols? Vergonya!  Tanta feina de tanta gent perduda per culpa de tres ximples que es pensen que SchleswIg Holstein és el melic del món.
Mireu si va costar coordinar totes les branques de l'Estat, començant pel rei predicant des de la trona televisiva, fins al darrer número de la guàrdia civil engabiat al port de Barcelona. Des dels senadors del 155 fins als filòlegs capaços de trobar nous significats per a la paraula violència. Des de les cúpules dels partits fins a les tertúlies radiofòniques de més audiència. Des del darrer soldat de l'exèrcit de terra fins a les capçaleres dels diaris comprats a cops de subvenció.
Ell mateix, el pobre senyor Llarena, tantes hores trenant els fils narratius d'uns fets repugnants per acabar bastint el cistell  processal que li exigien es del "a por ellos", civils, militars o paisans, que hi havia de tot. No va ser fàcil, en podeu estar segurs. S'havien d'inventar informes, imaginar declaracions, suposar trames, oblidar detalls, capgirar imatges... Una feinada! I , ves per on, tres torracollons amb ínfules ho esguerren tot per fer-se el tifa.  Val la pena ser europeus? No en tenim prou amb ser espanyols? Ens podríem estalviar Shenguen, i els rescats bancaris, i els controls del pressupost i moltes altres punyetes que entorpeixen la nostra sobirania - per cert, única i indivisible.
El senyor Llarena, davant la infame resposta europea, ha dit que passava d'Europa i de les seves euro ordres. Ho retira tot. Ja vindran a bordo, ha dit, pensant que algun dia, ves a saber, potser atrapi els fugitius intentant visitar la família... O potser canviïn per bé les coses a Europa i arribi un gestapo que faci la feina ben feta, com la van fer, anys ha, amb en Companys. El món fa moltes voltes. I ell té raó. Ell i els que pensen com ell. Són patriotes. Ho  sacrifiquen tot per la unitat de la pàtria. I pels que vetllen per aquesta unitat. I pels que cobren per mantenir-la. I pels que en treuen els rendiments que pertoquen. I pels que defensen els que cobren els rendiments. Gent com cal, tots plegats.
Ara per ara, anirà contra els rebels que té a la presó. Aquests pagaran de moment la mala bava que li rosega les entranyes. Ell és la llei. Ell és la Justícia - justícia patriòtica, és clar. Ell és espanyol com déu mana.  Se sent, naturalment, salvador de la pàtria. I espera que li paguin algun dia, com hi ha món. Però no ho diu.


Continua llegint »

20 de juny del 2018

Pobres castellans!!!


Típìc castellà perjudicat
I és que tenen raó els castellans. Sempre n’han tingut. Entenc que n’estiguin fins al nas d’aguantar-nos. Ells, és clar, per educació, per criança, per guardar les maneres, han callat. Fins ara. Fins ara han callat majoritàriament, perquè les poques veus que gosaven queixar-se eren prudentment amagades als mitjans per no ofendre’ns. 

Hem de reconèixer, si volem encarar el segle XXI amb perspectives de pau i de justícia, de bona harmonia i de germanor, que ens hem arribat a fer inaguantables amb les nostres manies de grandesa i aires de superioritat. Pobres castellans!! Hauríeu aguantat vosaltres el que els hem fet passar? Jo diria que no. Hi hauria hagut sang. 

Perquè, és clar, no ho diuen els diaris ni ho explica la televisió. Però a les Castelles, la pobra gent que hi viu, està obligada des de ben petita a aprendre el català a l’escola, a veure el cinema en català, a aguantar la majoria dels canals televisius en català.... Perdoni. On s’ha vist això?? I els anem dient que sí, que respectem i admirem molt la llengua de Cervantes, i la de Quevedo i la de Lorca. Però els fem aprendre tossudament l’Atlàntida de Verdaguer i La Pell de Brau de l’Espriu com si no hi hagués altra literatura culta al món. Els permetem que facin coses en castellà, perquè som tan generosos! Tant comprensius! Però que s’ho paguin. 

I ara que parlem de pagar. Sabeu quants diners ens regalen cada any als catalans? Quin capital ens embutxaquem procedent del superàvit fiscal que els hem imposat? Milers de milions ens arriben graciosament i no els diem ni gràcies. Perquè us penseu que nosaltres tenim tantes autovies gratuïtes i ells han de pagar-se les autopistes? 

Plego. Em sap greu parlar malament dels meus, dels veïns, dels parents, dels amics, de tots els catalans. No sé com podem mirar-los a la cara sense sentir vergonya. Jo mateix, ho recordareu, sempre he admirat un poble que ha tingut tants president de govern catalans i, en canvi, us podeu ni tan sols imaginar que un castellà arribi mai a aspirar a presidir la Generalitat? Oi que no? 

És que vam pensar mai en començar a construir el TGV des d’Andalusia cap al nord per afavorir les zones més pobres? No, nosaltres, egoistes com som, vam enllaçar de seguida Barcelona amb Europa i els altres que s’esperin. Em penso que va arribar a Sevilla quan uns catalans hi volien anar a la feria d’abril... 

Amb tot això, perdoneu, estem fent molt de mal als castellans. La seva capital, Madrid, sembla que visqui al segle divuit, sense empreses internacionals, sense gran banca, sense connexions aèries... i tot per potenciar Catalunya. No és ridícul que els vols que han d’anar a Amèrica surtin de Barcelona? No resulta injust que amb el gran corredor mediterrani que fa tants anys que vam fer, el centre de la península quedi marginada de totes les rutes comercials?. 

En fi, que no m’estranyaria que als castellans, un dia qualsevol, se’ls giri el cervell i ens enviïn a fer punyetes.


Continua llegint »

15 de juny del 2018

Ahir, avui, demà


Ja ho ha vist, no? Era tan fàcil....! Només calia sumar dos i dos per fer fora del govern en Rajoy i els seus còmplices. 
  - Home, tan fàcil - goso dir – Han calgut uns mesos molt llargs després de les darreres eleccions.Perquè, com ja hauria de saber, sumar és fàcil quan es tenen ganes de saber el resultat. I els socialistes no volien saber-lo abans d’hora. O es pensa que els que manen podien permetre que un home nouvingut i perillós com en Pedro Sánchez fes la suma i esdevingués president? Ja ho va veure. Cop de puny sobre la taula i al carrer.   
  - Aigua passada. Consulta a la militància i  altre cop a la direcció del  partit.- Sí. A la direcció sí; però sense dret a sumar. Podia tenir vots per una moció de censura però no la feia. La li deixaven fer. Primer havia de demostrar que era de fiar, que no seria un traïdor a la pàtria, que era un espanyol de soca a rel, sense fissures. Com que és un home de sort, el tren va passar just quan calia. Ell, que havia cantat allò de la nació de nacions tan subversiu en hores baixes, es roba amb un article 155 per aprovar al Senat. Si ets un partit de govern s’ha de fer costat a l’estat quan toquen la trompeta. Aquell 155 va ser el passaport, l’aval, que necessitava Pedro Sánchez per ser president. Ja podia sumar. 
    - I ho va fer. 180 vots contra Rajoy aprofitant el pas esperat de la sentència del cas Gurtel. Ja és a la Moncloa. Queden dos anys de legislatura. I els vol aprofitar. Què farà?Si sap derogar la reforma laboral... Si desactiva la llei mordassa.... Si resol el problema territorial... Si...   
  - Res no farà, si té una mica de seny. O poca cosa. El PSOE el que ha de fer és guanyar les pròximes eleccions. I no les guanyarà si s’embranca en resoldre tots els problemes que ha creat o deixat podrir el PP. Li creixerien els enemics per totes bandes.     
    - Però si no fa res...   
   - Ha d’actuar de manera que pensem que ho pot resoldre tot, que té la solució de tot, que sap la manera de sortir de la crisi econòmica apujant el sous sense enfonsar les empreses de l’Ibex, que farà contens els catalans que estan cansats de pagar la corrupció i el mal govern sense deixar de cobrar-los la injusta taxa que necessita per subvencionar el vot andalús, que respectarà tots els drets democràtics ciutadans sense limitar la incontinència autoritària de jutges, militars i policies, que...           - Tot això és impossible. 
         -  Naturalment. No ho farà. Només deixarà que ens creiem que sap com fer-ho. 
         -  I els presos?
          - Miri, si tenim la sort que cau una sentència alemanya favorable – cosa ben previsible- potser cridin al Fiscal general i li diguin que ja està bé de fer el ridícul. Potser es podria arxivar alguna de les causes que tenen la nostra gent a la presó a a l’exili. Ja seria molt.
      -  Que déu l’escolti.


Continua llegint »

11 de maig del 2018

Llengües que fan nosa.


Jo ho tinc clar: la culpa és dels mestres, que adoctrinen els alumnes innocents. O potser el mèrit?.
Que les coses ja no passen, succeeixen; que no es comencen, s’inicien; que no s’acaben, es finalitzen; que no es paren, es detenen; que no s’engeguen, es posen en marxa; que no s’unten, s’engrassen; que no s’acosten, s’apropen.... Ja ho sé. Fa temps que es veia a venir. Potser érem als anys seixanta quan en Jordi Soler ho va profetitzar: esdevindrem folls, proclamà.  I tot això sense sortir de la correcció.  Com aquell acudit de fa molts anys d’un client que entra a l’estanc i demana a la dependenta: damisel·la, em faríeu la mercé d’estampar un segell de vint-i-cinc de xavalla a l’envelop d’aquesta missiva que vull tirar a la bústia? La xicota, sorpresa, es mira l’amo demanant ajuda. I l’amo li tradueix: fot-li un sello de ral!!
El que no es pensava segurament el nostre amic humorista és que de tirar en diríem llençar i de llençar, tirar, just a l’inrevés per fer-ho fàcil. O que donaríem la volta a tot:  Per contes de remenar la cassola li donaríem voltes; en lloc de capgirar un marcador esportiu li donaríem la volta; per contes de girar la truita li donaríem la volta.... Fa uns dies un flequer explicava a la televisió catalana com feia el pa tradicional. Quan va arribar el moment d’un pa específic ens va dir que calia donar-li la volta. Sabeu com se’n deia d’aquell pa? Ell mateix ho va dir: pa girat. Sorprenent!  Amb aquesta lògica, si pa girat és un pa al que se li ha donat la volta, d’un pa que s’hagi girat se n’hauria de dir pa voltat.  O no?  Jo penso ara que, si fem tantes voltes, ens podem marejar.
És que queda algú que sàpiga quan una cosa o una persona és gran, grossa, grassa, gruixuda...?  Qui ens ho ha ensenyat? Ningú. Culpa dels mestres, que adoctrinen els seus alumnes.
Ja ho diu l’Arcadi Espada, que és un periodista d’origen català que opina a sou als diaris de Madrid: les llengües fan nosa. “Una lengua suele ser un desgraciado factor de diversidad. Nada que celebrar” .....” De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya”. Tot això perquè està contra d’un corrent de Sociedad Civil Catalana que voldria igualtat entre les llengües, com a Suïssa o Bèlgica,  posem per cas. Valgue’m déu!! On anirem a parar? “la filóloga Mercè Vilarrubias, pretende que una ley de lenguas sitúe en el mismo rango de oficialidad el castellano, el catalán, el gallego y el vasco”.
Que deixin fer...L’escola que adoctrina, la televisió que adoctrina, la ràdio que adoctrina fan la feina discretament. Aviat serem al cap del carrer. Tots, com sant Vicens Ferrer tindrem el do de les llengües: parlant com a casa ens entendran pertot. El miracle altre vegada és possible. Si escolteu la televisió gallega ho entendreu. Parlen en gallec, però ni ho sembla.
El president Puigdemont demanava dijous que no es persegueixi mai més ningú per la llengua que parla. Ho ha dit clar. Clar i català. Per qui ho vulgui sentir.





Continua llegint »

5 d’abril del 2018

Fer el cim


Els que tenen el vici o la virtut d’enfilar-se als cims del món ho saben: els darrers metres són els més difícils: s’arriba cansat, falta oxigen, el pendent és més rost, les cames fan figa... Més de quatre han hagut de deixar-ho córrer quan ja faltava tant poc...  De fet, la majoria dels que arriben a fer el cim han passat més d’un moment en que es sentien al límit, havien de decidir si  continuaven o reculaven. Si mirem les cròniques, veurem que estan plenes dels que van decidir recular i esperar un altre dia, però també dels que es veieren capaços d’arribar i se’n feren la pell. Alguns, però, inscriuen el seu nom entre els victoriosos. Havien sospesat bé les pròpies forces i se la van jugar.
Som aquí, en els moments més difícils, quan ens encalcen els gossos rabiosos de la desesperació imperial. Ja fa dies que ni lladren: només sentim el tuf pudent de l’alè de la bèstia salvatge. Sí, estem aclaparats pel pes de l’esforç i de l’angoixa. Són tres-cents anys d’aguantar la bota clavetejada del botxí al coll, amb el nas a terra, la boca ensangonada, els dits lacerats d’esgarrapar inútilment la roca. Però no ens hem rendit. Hem aprés a pronunciar el si senyor que ens exigien per sobreviure que fos compatible amb continuar covant al cor la necessària llibertat d’esperit i de consciència. Ens hem hagut de trair massa sovint, ben cert. Calia arribar a demà i deixar aquest demà als fills i als néts. 
Avui som els fills i som els néts i hem dit que prou. Un prou discret, pacífic, amable si voleu, però contundent. Hem sortit al carrer fills i pares, avis i nets, a recordar que volem ser lliures per poder ser. I que som precisament perquè volem ser lliures. Que  ens ho faran difícil, dieu? I és clar que sí. Ells són aquells del más vale honra sin barcos... però encara no han aprés que es poden quedar- com els ha passat sempre . sense barcos i sense honra.  Han tret tots els poders independents a cantar la mateixa cançó, a trenar la mateixa jugada, a conjugar els mateixos verbs tramposos i mentiders.
Els daus són tirats. Roden sobre el tauler de l’Europa que es diu, i es creu, i es vol democràtica. La sort, ja se sap, és boja. Però no tot és sort. Alguns miren de carregar els daus amb promeses de compres d’avions de guerra, amb amenaces de trastocar els equilibris precaris internacionals... Promeses i amenaces. Impotència i prou. Un dia vaig dir que havien picat l’ham. Ho vaig dir el dia que vam començar a empresonar els nostres líders. Ja ho se. El peix encara és viu i encara mossega. Però està enganxat, El tenim.
Sí, les cames fan figa, falta oxigen als pulmons, el camí és més feixuc del que voldríem. Però, pareu-vos un moment. Hauríeu pensat mai que arribaríem tant amunt? Oi que no? Doncs, som-hi, que ja falta poc. Tenim el cim ben a l’abast. Pels nostres fills. Pels nostres néts.





Continua llegint »

3 de març del 2018

Què s’han pensat!!!


El president del Parlament va fer enfadar els representants del poder judicial al col·legi d’advocats.  Ho entenc.  Els va dir que tenien presos polítics acusats de delictes inexistents. Els estava dient, amb discreció,  que prevaricaven.  Si ets un alt magistrat o un gran fiscal i et diuen que tu i els teus col·legues i els teus superiors i els superiors dels teus superiors esteu prevaricant, és lògic que t’enfadis. El  que no tinc clar és si aquest fet aconsella que et comportis com un mal educat i te’n vagis. Què es pensaven? Que tothom callaria? Que es farien el distret?  El president Torrent ha dit moltes vegades que considera les acusacions de sedició pel primer d’octubre com una manipulació política dels fets per atacar judicialment els adversaris polítics del Procés. Es podien pensar que callaria? O ja duien preparada l’estampida des de casa?  Jo crec que la duien ve organitzada i anaven al col·legi d’advocats a representar l’escena de l’ofès. Els que afinen el fets quan convé al poder també afinen les actituds quan els cal representar un paper de dignitat maltractada.
Però jo voldria creure – o fer veure que voldria creure – que ningú no ha prevaricat, que jutges i fiscals estan convençuts que els ciutadans que entomaven les garrotades dels civils el dia 1 d’octubre i els seus dirigents eren una colla de violents organitzats que protagonitzaven una rebel·lió original i completament nova. Us ho dono. Llavors el President del Parlament, s’equivocava. Tothom es pot equivocar. Què passava? Que la segona autoritat del país opinava i feia saber la seva opinió. Sense cap altra conseqüència posterior.. Qui  opinés diferent podria rebatre els seus arguments de la forma que li semblés oportuna. I, parlant de jutges i fiscals, fins i tot podem pensar en una querella.
Una altra manera possibilitat seria que el senyor Torrent tingués raó, que els presos i els exiliats als que al·ludia siguin innocents dels delictes que se’ls imputen quan els fiscals i els jutges manifesten el seu punt de vista des de la tribuna del seu ofici. Però aquest punt de vista equivocat porta els acusats a la presó o a l’exili.
Enteneu la diferència? Ells es poden sentir ofesos, aixecar-se i marcar de la sala per anar cap a casa. Els seus acusats no ho poden par fer. L’error – si hi ha erro, és infinitament més greu.
Sabeu què penso? Que ja fa dies que no parlem ni de lleis ni de constitucions ni de legalitats ni de res. Les forces de l’estat espanyol es van definir amb una frase que es va fer famosa quan venien a impedir que votessin: a por ellos!! Doncs bé, estic segur que l’actuació política i judicial d’aquests últims mesos està fonamentada en una altra frase  que sobrevola els passadissos de  tots els palaus que conformen l’estructura de l’estat. La frase que va dir algú i que és la unitat de mesura de totes les actuacions és : què coño se han creido!!

Continua llegint »

14 de febrer del 2018

Plaça sí, plaça no.

Sí. tots som Girona. I vaig signar un manifest queixant-me de la decisió de l'Ajuntament de la ciutat de canviar el nom de la plaça de la Constitució pel  plaça de l'1 d'Octubre, tal com em proposava l'amic Josep Quintanas. Ja entenia que alguns dels promotors o signants utilitzarien la lògica literal del text - el que jo signava - com a palanca contra les legítimes aspiracions catalanes de fer valer el resultat democràtic del referèndum. Però no crec que sigui honest prejutjar les intencions. Llegit el paper, em semblà defensable, raonable. Crec que una Constitució que va ser aprovada de forma clamorosa pels catalans mereix una plaça a la ciutat de Girona. Al cap i a la fi, per bé o per mal, som on som gràcies a aquella llei.
Naturalment que hi hauria fet matisos, al document; però no estava al meu abast.
Hauria preferit que deixés clar que els signants, si més no alguns dels signants, hauríem optat per dedicar a l' 1 d'octubre una altra plaça; que el nostre suport al nom antic no volia pas dir que validéssim l'ús obscè que està fent el govern de Madrid del text legal; que defensar el nom no es podia pas interpretar com donar per bones les lectures interessades,  partidistes i retorçades que han donat peu a empresonaments i exilis dels nostres representants polítics més destacats; que mantenir el nom de la plaça no era un atac al Procés ni als seus protagonistes...
Per mi, perdoneu, potser  la Plaça de la Constitució hauria d'haver pogut ser la plaça de la Constitució Catalana - que espero tenir aviat -  per a uns, i la plaça de la Constitució Espanyola, per als altres. No sé si el decret que li va posar el nom concretava que estava parlant de la del 78. Si ho feia, només hauria calgut que el ple municipal aclarís que no es referia a cap constitució concreta. Eliminar la referència, la concreció. Perquè estic a favor de viure sota el paraigua legal d'una Constitució. Democràtica i que sigui respectada.
Quan l'anomenada Carta Magna no s'utilitza per ajudar i promoure la convivència entre els ciutadans i entre els pobles, sinó que es converteix en arma per perseguir, empresonar, insultar i estossinar els adversaris polítics, no s'està respectant ni els ciutadans, ni els pobles ni la Constitució. Quan sempre es llegeix el text legal en el sentit ocult que li van imposar de sotamà les sales de banderes de les casernes i els interessos de les oligarquies regades pel franquisme, no es respecte ni l'esperit dels redactors de la constitució ni la voluntat del poble que la va votar.
Tots som Girona. I no és bo que ens barallem per un nom. Un nom pot tenir molts significats: uns només som ciutadans; uns altres són,sobretot, de Ciutadans. uns volem la Constitució per ser lliures; d'altres  volen una constitució que ens exclogui com a poble.

La plaça rai. Sempre serà del poble.

Continua llegint »

1 de febrer del 2018

Ha arribat el juny?


La vella cançó popular, Els Segadors, adoptada pels lluitadors de la sublevació catalana contra els abusos  de Felip IV, és en el fonament de l’himne nacional català. La lletra actual és d’Emili Guanyavents escrita el 1889; la música fou adaptada per Francesc Alió el 1892. La versió més antiga coneguda comença constatant que el rei  ha declarat la guerra a Catalunya. Era ben cert. Se’n va dir la Guerra dels Segadors i el moment culminant i més conegut fou el Corpus de Sang, al que es fa referència implícita en la lletra popular.

Ai, ditxosa Catalunya
Qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor
declarada ens té la guerra.


La lletra actual del nostre himne és menys bel·ligerant. I no parla del rei. De fet, es devia assumir com a oficial en temps de la Generalitat republicana. No era pas previsible una restauració com la que hem tingut. Les nostres discrepàncies amb el govern de Madrid no passaven pas per monarquies, llavors. Lamentablement, avui, ara mateix, podríem prou bé rehabilitar la vella cançó quan ens apleguem a les places de les ciutats i dels pobles per reivindicar els nostres drets.  Felip VI – ves per on, el nom li escau – també ens ha declarat la guerra. El seu discurs després del referèndum no deixava cap dubte: en la pugna entre la legitimitat democràtica catalana i la legitimitat constitucional del govern de Madrid, ell feia costat a Madrid.
Quina tristesa! Quina pena. Aconsellat per qui l’aconsellés, va perdre la oportunitat d’exercir com a rei constitucional de veritat, erigint-se en mediador i moderador entre les dues legitimitats.
Felip Vi ha dimitit com a mediador. Era una de les poques competència que ningú li hauria discutit. S'ha declarat incompetent. Ell podia oferir una sortida, una solució, però ha preferit enverinar el problema. Perquè, desenganyem-nos, el problema hi és. Les dues bandes ho reconeixen. El que no diuen des de Madrid és que han optat per la garrotada seca per no haver de seure a negociar. I el problema català només es pot resoldre negociant, escoltant les dues parts, mirant d'entendre l'adversari. Les garrotades _ ara que ja no poden enviar la cabra de la legió_ mai seran definitives. Al final, caldrà pactar una sortida.
Entenc que ens és difícil d'entendre que tota la gesticulació de les dues parts, forma part del que podríem anomenar  pre-negociació. Estem discutint com seurem a la taula. Catalunya demana cadires iguals a banda i banda. Madrid vol un setial i espera tenir-nos agenollats a terra. Per això fan servir el rei, amb la seva trona majestàtica.
Il·lusos buscàvem mediadors a fora. El mediador per construcció era el rei. Però se'ns ha declarat incompetent. Com deia la cançó, declarada ens té la guerra.

Torna a l'inici

Continua llegint »

25 de gener del 2018

Els poders, les lleis i el poble

A veure, qui  és l’Estat?  Doncs ben clar: els poders. Els tres poders? Sí, naturalment, el legislatiu, l’executiu i el judicial, presidits per un cap d’Estat que els hauria de coordinar. Però no estan pas sols. Hi ha el poder municipal i l’autonòmic, l’europeu, el poder militar, el poder del l’alt funcionariat...  Però hem de comptar també amb poders més difícils de ferrar:  l’econòmic, el dels mitjans, l’espiritual, el de les xarxes de corrupció i els que ara oblidem.
Doncs bé, l’Estat ha decidit que no, que Catalunya  no és un subjecte polític  que mereixi ser escoltat, que tingui dret a negociar res de res. L’Estat té unes lleis, que han pastat laboriosament els fidels servidors dels poders i no es poden tocar. Primer de tot, la sagrada constitució que es va pactar - a l’ombra d’una corona beneïda pel dictador i amb la música persistent de les espases a les sales de banderes – entre els vells falangistes de tota la vida i alguns dels que  havien lluitat per la democràcia al llarg del negre franquisme - que ho deixà tot “atado y bien atado” pels segles dels segles. Una sagrada constitució que té, com havia de tenir si volia ser acceptada des de les sales de banderes, un article 26 que declara, citant a Pitarra “En cas de tal compromís el govern té atribucions per passar-se pels collons totes les lleis del país”.  No és el 26? No ho diu en vers?  Ja li posaran, si cal.
El que no sembla recordar ningú és que el poder de l’Estat, en una democràcia, no li és pas donada per la gràcia divina, com deien les monedes del dictador. El poder és del poble. Els que governen ho fan en nom del poble, per servir el poble. Cal entendre que aquells poders que no depenen del vot directe del ciutadà maldin per controlar, comprar,  mediatitzar, subjugar de totes les maneres possibles els poders que sí que en depenen. I creix la corrupció en totes les seves formes. Els alts funcionaris, intocables, manipulen al seu gust l’executiu; l’executiu té sota la bota els legisladors, que surten de les llistes escrupolosament controlades pel partit; els alts poders de la judicatura aprenen aviat que el càrrec i el sou pengen de fils si més no discutibles. I acaten sisplau per força la imperiosa dictadura discreta del diner, dels mitjans de comunicació, dels líders espirituals organitzats, dels que porten les armes...
I el poble? No hem quedat que vivíem en una democràcia?
Entesos. El poble pot votar quan se li diu. Però ha de votar el que se li diu. Milers de predicadors ensinistrats i pagats saben prou bé com han de vendre el catàleg d’ofertes polítiques, des de les més conservadores fins a les més revolucionàries. Tots els matisos de l’arc de sant Martí ideològic, però controlat. És sabut que el 80 per cent dels catalans volem decidir el nostre futur polític. Ho hem demanat pel dret i pel revés.. És que no.
Sap què passa? Imagini’s que fem un referèndum i no votem el que els poders volen. Quin problema! Caldria aplicar l’article 26, en vers o en prosa. Doncs ja està. Aplicat.
Els versos de Pitarrra diuen encara: “I el poble? El poble, que el donin pel....” Deixem-ho aquí.



Continua llegint »

13 de gener del 2018

Estratègia

Llegeixo en un llibre de psicologia una frase que em sembla perfectament aplicable a la situació política que estem vivint els catalans des de la darrera contesa electoral.
Podeu conèixer el guanyador del perdedor només amb un detall: el perdedor sap molt bé què farà quan guanyi, i ho explica a tothom; el perdedor sap perfectament què ha de fer si perd, però no ho diu a ningú.
Més clar?

El perdedor sap molt bé què farà quan guanyi, i ho explica a tothom; el guanyador sap perfectament què ha de fer si perd, però no ho diu a ningú.

Ara penseu: qui està explicant què farà quan guanyi?
Qui està callant?

Continua llegint »