L'Hèlios, l'Arc i els ninots (Jordi Grau) El Punt

L’Hèlios era un geni i en Jordi Soler, també. Se n’ha par­lat tant, de l’Hèlios i la seva tra­jectòria com a nino­taire, fotògraf, entre­vis­ta­dor, escrip­tor de colum­nes d’opinió, actor, publi­cista, radi­o­fo­nista, foto­gra­va­dor i tan­tes coses més, lli­gat sem­pre a Presència i a aquest diari, que sem­bla que ja esti­gui tot dit. Però no és així. Feia molts anys que en Pius Puja­des pre­pa­rava una mena de bio­gra­fia d’en Jordi amb l’excusa d’aple­gar alguns dibui­xos dels milers que va fer als anys 60, de nit i a la barra de L’Arc. Ja ho saben, l’únic bar que té una cate­dral al pati, com deia una publi­ci­tat de fa dècades, i que regen­tava un altre dels per­so­nat­ges d’una Girona que ja no exis­teix: en Lluís Bona­ven­tura, en Lluís de L’Arc. Final­ment el lli­bre ha arri­bat i serà pre­sen­tat el dia 13 allà on es va ges­tar tot: a L’Arc. La Fun­dació Atrium Artis és qui l’edita i el seu autor, en Pius, el des­criu com el lli­bre dels dibui­xos ama­gats. Hèlios (Jordi Soler). Con­tra la dic­ta­dura, amb humor són més de 400 pla­nes en les quals hi ha una bio­gra­fia que el mateix autor va lle­gir i va auto­rit­zar. És impor­tant saber-ho perquè en Pius explica la veri­tat. És a dir, la geni­a­li­tat de qui es va auto­ba­te­jar com a Heli­o­ga­ba­lus Impe­ra­tor i també la seva com­pli­cada història, des del seu nai­xe­ment en temps d’una dic­ta­dura que va fer que la seva mare, mes­tra, no el pogués tenir amb ella perquè no hi havia pare cone­gut, tot i que en Pius té la seva teo­ria. Sí, la vida d’en Jordi va ser com­pli­cada. Reco­ne­gut per les patums de Girona però sem­pre man­te­nint-lo a distància. Va pas­sar pels cala­bos­sos i la presó, molt poquet, va tenir un matri­moni dis­sor­tat i va viure cui­dant una mare gran pri­mer, i un fill que li xuclava les ener­gies després. Però era un geni. I feia ninots. En Pius els des­criu: “ago­sa­rats, obs­cens, crítics, irre­ve­rents, sur­re­a­lis­tes, absurds, esbo­jar­rats...” Hi sur­ten bis­bes i mili­tars. Cada dibuix el podia por­tar a la presó en plena dic­ta­dura. En va fer milers. Se’n guar­den uns quants. I en Pius els ha reco­llit i els ofe­reix a la ciu­ta­da­nia. En Jordi Soler retra­tava la Girona dels ven­ce­dors, la de la moral catòlica i poc cris­ti­ana, en què no es podia par­lar de sexe ni de gaire res. El d’en Jordi era un humor àcid i trans­gres­sor, que ara seria mal vist. Era l’humor del peri­o­dista orques­tra, com el va bate­jar l’Aragó, l’humor del nino­taire amb ànima renai­xen­tista, en defi­nició del també peri­o­dista Lluís Frei­xas. Del nos­tre geni modest, l’Hèlios.

 Torna a l'inici

Continua llegint »