28 de juliol del 2014

La bomba Pujol


El president Jordi Pujol, que ha fet explotar una bomba que no va contra ell, sinò contra el procés. Foto: AFP.
1
El president hauria d'explicar com ha permès que el convertissin en una bomba contra el seu poble

Ho veieu, si en saben de fer política? Vull dir política de la bona, de la que funciona, de la que fa possible allò que els és necessari. En el moment just, al millor lloc, on pot fer més mal, esclata la bomba. Ja feia dies que vèiem senyals d'advertiment, però segur que us ha agafat amb els pixats al ventre, per dir-ho clar. Rajoy callava. Hi ha mals que no volen soroll. Aquella mica de somriure que se li dibuixava al rostre quan deia que estava disposat a parlar amb Mas quan li ho demanés venia d'això. Ell i els seus funcionaris estaven enllustrant el mecanisme, empaquetant-lo, embolicant-lo amb paper de regal, fent-hi els llaços de cinta daurada. Abans de llegir els diaris, abans de sortir de casa, Rajoy feia una llarga estona de contemplació del seu paquet bomba, que només els més amics podien mirar de tant en tant. El podia haver engegat en qualsevol moment, però sabia greu perdre una cosa tan valuosa, que els serveis secrets havien buscat, trobat, empaquetat i ofert amb tanta suor i tant esforç. Al final, just abans d'una entrevista de què tant es parlava –però de què probablement ja no es tornarà a parlar, ni a la sortida– es prem el botó just i la bomba esclata. La fa esclatar, per provar de reduir-ne o controlar-ne els danys, el mateix Jordi Pujol. En el centre del procés separatista, en el centre de la llei de consultes, en el centre de Convergència i Unió, en el centre dels preparatius de la V de la Diada, en el centre de la consulta que s'ha de fer i que no es farà, en el centre, sobretot, d'un país que començava a aixecar perillosament el cap.
Cada cinquanta anys, s'ha de bombardejar Barcelona. Se n'havien descuidat. Ara recuperaran el temps perdut. De bombes, en trobaran tantes com vulguin. A can Barça, a cals Pujol, a la Generalitat, als ajuntaments, a casa teva si cal, amic lector, que t'escandalitzes. Sí, com diu l'evangeli: busqueu i trobareu. Ells saben buscar.
Me'n guardaré pla bé de fer costat als milions dels Pujol a Andorra o a Suïssa. La història farà els comptes finals. Ara, perdoneu, si jo hagués tingut uns milions d'euros –cosa que ni boig podria pensar– i m'hagués dedicat a la política a dins d'Espanya, probablement hauria considerat prudent tenir-ne uns quants a fora, per si un dia hem de córrer davant quatre il·luminats de la pàtria indivisible. No seria el primer cop. Josep Pla pagava la seva estada al Motel de Figueres amb francs suïssos, molts anys després d'haver hagut de fugir del seu mas sense un ral per salvar la pell.
De manera que, de bombes Pujol, en sortiran més, tantes com els en calguin. Són molts anys d'aprendre a sobreviure. Uns llepen la mà que mou el fuet esperant una moixaina. D'altres venen fuets a bon preu. La majoria mira de passar sense fer gaire soroll –noi, no t'emboliquis. Però el president hauria d'explicar, més enllà de problemes fiscals i fins i tot de justificar d'on surten els diners, com cony ha permès que el convertissin en una bomba contra el seu poble.

Continua llegint »

21 de juliol del 2014

El dia després de la independècia

M'ha semblat entendre, llegint algun dels seus papers, que a vostè jas li aniria bé això de la tercera via que propugnen alguns - em comenta un lector. Bona pregunta penso. Però de mal respondre. Al cap i a la fi, el que em pugui anar bé a mi té ben poca importància. Aquí i ara, el que hem de decidir és el que convé al país i als seus ciutadans. És que una tercera via - per cert encara molt inconcreta - podria resoldre els problemes que tenim plantejats com a poble? De manera responc amb una altra pregunta: quina tercera via? Mirem la proposta més recdent.
El flamant primer secretari del PSC no es cansa de repetir que ell es conforma amb el reconeixement de la nació catalana, del traspàs total i definitiu de les competències en educació i cultura i amb un concert solidari. El senyor Iceta és un mag de les paraules. Està a favor de la consulta sempre que sigui legal i acordada. Vol un concert econòmic però el vol solidari. L'aportació socialista actual es concreta doncs en dos mots: acordada i solidari. El que no ens explica és com es pot acordar una consulta amb qui no en vol ni sentir parlar i en quan quantifica la solidaritat obligatòria. Queda encara força lluny dels termes que va establir el Parlament de Catalunya, presidit per Pasqual Maragall, en la proposta de nou Estatut de 30 de setembre 2005. Probablement aquella era la tercera via real, positiva, raonable. Quedar-se a mig camí al cap de tant de temps i de tantes coses com han passat, és una manera de perdre el temps i de fer-lo perdre al ciutadà.
Pel seu compte, el que va ser ministre d'Indústria, Joan Major, era molt més contundent: demanava el reconeixement nacional, el concert econòmic, el blindatge de les competències en educació i cultura i, a més a més, la gestió de totes les infraestructures. Veieu? Amb aquesta proposta ens podríem començar a entendre. Quedaria per discutir aspectes importants, és clar. Com que s'establiria una participació en les despeses generals de l'Estat, hauríem de tenir-ne algun control, el suficient per assegurar que s'utilitzin de forma raonable. Caldria garantir una suficient presència catalana als organismes internacionals per defensar els interessos dels nostres ciutadans i d'altres serrells que ara se m'escapen. I, és clar, estaríem ben disposats a ajudar solidàriament en projectes estatals que tendissin al desenvolupament de les zones deprimides o endarrerides. Veu, amic lector, aquesta sí podria ser una tercera via. Però jo em pregunto si hi ha alguna possibilitat que des del poder de Madrid algú està realment disposat a proposar-la.
I em responc francament a mi mateix que sí, però que això no passarà fins l'endemà - o potser el dia abans - de la proclamació de la independència.


Continua llegint »