M'ha semblat entendre, llegint algun dels seus
papers, que a vostè jas li aniria bé això de la tercera via que propugnen
alguns - em comenta un lector. Bona pregunta penso. Però de mal respondre. Al
cap i a la fi, el que em pugui anar bé a mi té ben poca importància. Aquí i
ara, el que hem de decidir és el que convé al país i als seus ciutadans. És que
una tercera via - per cert encara molt inconcreta - podria resoldre els
problemes que tenim plantejats com a poble? De manera responc amb una altra
pregunta: quina tercera via? Mirem la proposta més recdent.
El flamant primer secretari del PSC no es cansa de
repetir que ell es conforma amb el reconeixement de la nació catalana, del
traspàs total i definitiu de les competències en educació i cultura i amb un
concert solidari. El senyor Iceta és un mag de les paraules. Està a favor de la
consulta sempre que sigui legal i acordada. Vol un concert econòmic però el vol
solidari. L'aportació socialista actual es concreta doncs en dos mots: acordada
i solidari. El que no ens explica és com es pot acordar una consulta amb
qui no en vol ni sentir parlar i en quan quantifica la solidaritat obligatòria.
Queda encara força lluny dels termes que va establir el Parlament de Catalunya,
presidit per Pasqual Maragall, en la proposta de nou Estatut de 30 de setembre
2005. Probablement aquella era la tercera via real, positiva, raonable.
Quedar-se a mig camí al cap de tant de temps i de tantes coses com han passat,
és una manera de perdre el temps i de fer-lo perdre al ciutadà.
Pel seu compte, el que va ser ministre
d'Indústria, Joan Major, era molt més contundent: demanava el reconeixement
nacional, el concert econòmic, el blindatge de les competències en educació i
cultura i, a més a més, la gestió de totes les infraestructures. Veieu? Amb
aquesta proposta ens podríem començar a entendre. Quedaria per discutir
aspectes importants, és clar. Com que s'establiria una participació en les
despeses generals de l'Estat, hauríem de tenir-ne algun control, el suficient
per assegurar que s'utilitzin de forma raonable. Caldria garantir una suficient
presència catalana als organismes internacionals per defensar els interessos
dels nostres ciutadans i d'altres serrells que ara se m'escapen. I, és clar,
estaríem ben disposats a ajudar solidàriament en projectes estatals que
tendissin al desenvolupament de les zones deprimides o endarrerides. Veu, amic
lector, aquesta sí podria ser una tercera via. Però jo em pregunto si hi ha
alguna possibilitat que des del poder de Madrid algú està realment disposat a
proposar-la.
I em responc francament a mi mateix que sí, però
que això no passarà fins l'endemà - o potser el dia abans - de la proclamació
de la independència.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada