27 de juny del 2016

Algú ho havia de dir

Un rabí, naturalment. Però no un rabí qualsevol, sinó el Gran Rabí de Totes les Rússies. Valgue’m, Déu! D’això, a casa,  en dèiem anar-se’n de carta grossa. El rabí Berel Pinchas Lazar, el nom del qual no em parla pas de paisatges de l’imperi dels tsars, però potser és que els meus coneixements no arriben tan lluny, o podria ser que tingués alguna relació amb els vells sefardites. Però no en puc estar segur. El cas és que es va inaugurar un nou Centre jueu a l’antic call gironí, que es dedicarà a punt de trobada i d’estudis hebreus. La meva enhorabona. Va ser com un tornar a casa.
En els parlaments diversos es va remarcar l’esperit de convivència, de respecte, de fraternitat i de pau que ha de presidir la relació entre les diferents religions i cultures. Amen. A mi em va sorprendre que, en rememorar els esforços de la ciutat per retrobar les petjades jueves dibuixades a les pedres solemnes dels antics carrerons, al costat de l’agraïment merescut a la directora del patronat  del call, Assumpció Hosta, ningú no fes esment al treball prou conegut del poeta i amic Josep Tarrés – que era ben present a la sala – que, quan ningú ni hi pensava, va saber localitzar, adquirir, rehabilitar i posar en valor l’antiga sinagoga que va esdevenir, amb el nom d’Isaac el Cec, un dels punts d’interès turístic de la ciutat.
No sóc jo qui ha de jutjar l’encert o el desencert de les decisions que va haver d’anar prenent en Tarrés al llarg del llarg i costós treball de la recreació. Però és clar, calgué moure molta gent, al voltant dels Amics del Barri Vell, aplegar molts recursos per anar avançant les obres, visitar les comunitats jueves a les que podia interessar  el projecte, viatjar als Estats Units, a Israel..., inventar maneres de fer sostenible l’empresa, coordinar els treballadors amb els tècnics, els tècnics amb els mecenes, els mecenes amb l’administració. Calgué endeutar-se amb els bancs. Anys de sacrifici, d’imaginació, d’il·lusionada aventura, que van acabar com van acabar, perquè les coses difícils tenen difícils solucions.
Penso avui, com vaig pensar el diumenge a la tarda, content de poder compartir amb els rabins la inauguració del nou centre, que algú havia de donar les gràcies a l’amic Tarrés. Potser algú que hagués discrepat dels seus criteris. Algú que pensés que s’havia equivocat. Diuen que Colom volia anar a l’Índia  per un altre camí. Potser sí. Però ningú li discuteix que va posar tot un gran continent al mapa europeu.
Si anem per aquest camí, algun dia resultarà que el principi de revitalització del call jueu el va propiciar un genovès qualsevol que passava per Girona per casualitat.

Torna a l'inici

Continua llegint »

17 de juny del 2016

En record de l’escola d’Encamp

Semblaria que a l’ambaixada espanyola li requés que els antics alumnes i els antics mestres de l’escola d’Encamp organitzessin un dinar per retrobar-se, uns dies abans que el centre es tanqués.  No ho sé. Jo em penso que n’haurien d’estar orgullosos. Les escoles espanyoles – i les franceses – han fet una tasca molt important al Principat quan era més necessari, quan Andorra ni podia pensar en tenir mestres propis. Que si en fa de tems? Diuen que tot comença quan el rei Alfons XIII aporta 6000 pessetes perquè el bisbe d’Urgell pugui proveir una escola  que compensi la que acaba d’obrir el príncep francès.  Si se n’ha fet de feina en tants anys!!
Que ara les coses han canviat, per bé, i ja no valen tants professors? Extraordinari. Cal adaptar-se a les noves necessitats. El mèrit no està pas en el nombre d’aules, sinó en la feina feta i demostrada.
En tot cas, fa uns dies, al pavelló d’Encamp es van reunir uns centenars de vells alumnes – alguns, famílies senceres – amb una dotzena de mestres de diverses èpoques. Uns parlaments, uns quants records, una mica d’espectacle i el dinar de germanor. Que hi faltava gent? I és clar que sí. Molts dels que hi havien de ser ni van rebre la convocatòria, que es va haver de fer precàriament. D’altres ho van saber, però quan ja no s’ho podien organitzar per ser-hi. Alguns, lamentablement, ja no eren entre nosaltres. Hi veig trobar a faltar molts alumnes que m’hauria agradat veure fets i drets.
Un antic director, de quan els mestres venien a Andorra des de la delegació de Lleida, el senyor Rodríguez, va fer una evocació emotiva d’alguns noms que sempre seran recordat a Encamp per la seva labor educativa. Segur que tots mereixien el petit record. No eren de la meva època. Jo, perdoneu que ho digui, per timidesa potser, per covardia, vaig ser incapaç de fer el que el cor em demanava:  pujar els quatre esglaons de l’escenari, demanar el micròfon i proclamar la meva gratitud i la meva admiració per un mestre que no podíem oblidar de cap de les maneres tots aquells que l’havíem conegut: l’Antoni Bafaluy Coromina. Ell, discret, amable, atent, treballador, professional, havia sigut un pilar de l’escola espanyola d’Encamp. Estic segur que ningú ho podria negar. Van ser molts anys de pedagogia, d’amor als alumnes, de sacrifici i dedicació. Un aragonès arrelat a Andorra, que tenia l’escola al cap tan quan en va ser director com quan conduïa els ganàpies de sisè per orientar-los en els camins de la vida.

No vaig gosar dir res. Ningú en va dir res. Però estic ben segur que molts dels que callàrem, com jo, l’enyoren. L’escola d’Encamp no hauria sigut igual si ell no se n’hagués enamorat.  Enamorat de l’escola, de la parròquia, del país.  Es va casar amb l’amiga Meritxell però mai va deixar d’estimar els seus altres amors andorrans. De fet, la Meritxell ho simbolitzava tot. 

Continua llegint »

13 de juny del 2016

Què t'ha ensenyat la vida?

En David Pagès Cassú està preguntant a gent de certa edat dels Països Catalans què els ha ensenyat la vida. Es proposa aplegar les respostes i fer-ne un llibre. La meva resposta ha sigut aquesta. No us vull fer esperar per llegir-la. Podria molt ben ser que, quan el llibre de l'amic Pagès surti al carrer, la meva resposta ja seria una altra. Ja en parlarem llavors +++
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Quan em vas fer la pregunta, ¿què t’ha ensenyat la vida? , la primera resposta que em va venir al cap va ser: no m’ha ensenyat res.
Però et vaig prometre que hi pensaria.
He recordat un conte de Kafka que vaig trobar en un aplec de narracions seves. Creia recordar que se’n deia La màquina de tortura. No en facis cas. L’he trobat  al cap dels anys amb el títol de La colònia penitenciària. Fou la primera història de Kafka que em va semblar entendre. I em serví de desllorigador per interpretar les altres. Havia arribat a pensar que no l’hagués somniat.  De vegades passen aquestes coses.
T’explico el que en recordo. Si de cas el pots trobar fàcilment a internet  ara mateix.
Els condemnats d’una colònia penitenciària no saben de què se’ls ha acusat però sí que saben que han estat declarats culpables. Un dia, quan els toca,  són lligats a la màquina de tortura – els detalls de la qual t’estalvio – que té la funció d’escriure amb doloroses punxades, a l’esquena del condemnat, la sentència. A poc a poc, lentament, cal·ligràfic ament. Fins que és capaç, només pel dolor que sent de les ferides, de llegir-la. Quan sap perquè mereix la mort, mor.
Llavors, dic  jo, què els haurà ensenyat la vida, als condemnats?  Que, com diuen els catòlics, es ve al món a patir?
La veritat, la meva veritat, és una altra. Suposo que la meva vida, com la de tots, m’ha ensenyat a viure, potser a sobreviure, a benefici d’inventari, per l’espècie, pel país, per la família. Però, és clar, sé prou bé que, al final, no em servirà de res, quan s’acabi. De manera que torno al començament.
Que què m’ha ensenyat la vida? Doncs, res.
 Potser perquè no es tractava d’això. Qui t’ha dit o què t’ha fet pensar que som al món per aprendre alguna cosa?

Continua llegint »

8 de juny del 2016

Article notable de Narcís Comadira

Llegeixo a l'Ara aquest text de l'amic Comadira. Crec que mereix la màxima difusió.++++

L'enemic ++++

Estem tan acostumats a mirar cap a ponent quan hem d’assenyalar l’enemic que no ens adonem que l’enemic el tenim a dins de casa. Els partits polítics que, més o menys junts, defensen, o defensaven, això que en diuen el procés, són els que estan minant des de dins l’existència d’allò que ens constitueix: la llengua. Els Premis Nacionals de Cultura a escriptors en llengua castellana, la reducció de les hores de docència del català, la supressió de l’ensenyament de la literatura catalana al batxillerat, l’eliminació del doblatge de les pel·lícules al català, el fet de plantejar-se la cooficialitat del català i el castellà en un futura Constitució catalana, tot són indicis del que realment pensen els nostres governants. La conselleria de Cultura i la conselleria d’Ensenyament, de bracet, estan actuant contra l’essència de la nostra identitat, la llengua. Reduir la presència de la llengua catalana en la vida pública del país és atacar el país. I començo a preguntar-me si és que Esquerra Republicana de Catalunya i la Nova Convergència volen realment una Catalunya independent. Començo a témer que no. Que Junts pel Sí s’està convertint en un Separats pel No. Em sembla que els fa por, això de ser un país adult. Volen continuar essent espanyols, volen ser perdonats per les vel·leïtats del passat recent i tornar al redós espanyol d’on mai no haurien d’haver intentat escapar-se. Això sí, volen bons tractes per tenir una vida una mica millor, només faltaria. Un encaix suau, que no faci mal, lubricat amb un pacte fiscal que els faci possible governar amb menys dolor. I estan disposats a sacrificar la llengua catalana, això tan incòmode, tan car, tan difícil. Volen reduir-la a l’àmbit estrictament privat, facilitant el creixement de l’ocupació de la llengua castellana en tot el que és important: l’ensenyament, la justícia, la ràdio i la televisió, el cinema.
Eliminar els doblatges de pel·lícules al català és eliminar un instrument didàctic important de la llengua, una presència d’aquesta llengua en registres diferents, amb el que això vol dir d’ampliació lèxica i expressiva. Però ¿a qui li importa tot això? ¿Com pot importar això a algú que ja s’ha resignat, i ho demostra a cada pas, a un català d’estar per casa, a un català per cantar el Fum, fum, fum entremig d’ El pequeño tamborilero i Jingle bells? La globalització? Sí, bona excusa.
Eliminar l’ensenyament de la literatura catalana al batxillerat és suprimir radicalment la saba de la llengua: sense saba, la planta es mor
Eliminar l’ensenyament de la literatura catalana al batxillerat és suprimir radicalment la saba de la llengua: sense saba, la planta es mor. La literatura, que és la reserva lingüística per excel·lència, és el millor instrument per configurar els cervellets dels nostres cadells, perquè la literatura és aquell àmbit on la llengua adquireix el seu suprem poder de significar. És clar que estic parlant de la literatura de debò, d’aquella literatura que estimula el sentit crític, d’aquella literatura que posa en dubte el que és políticament correcte, d’aquella literatura que, per la seva mateixa perfecció, arrossega cap a zones de llibertat i de fertilitat infinites. Esclar, tot això és corrosiu, tremendament corrosiu per al sistema. I com que tot això pot succeir gràcies a la nostra literatura, entenc que el sistema, el nostre sistema processual, es disposi a sacrificar-la. En la literatura hi ha el nostre passat, mil anys d’història, mil anys de sacrificis, mil anys de treball esforçat. Mil anys d’idees diferents, a vegades oposades, mil anys de tensar la llengua, de fer-la més mal·leable, més dúctil, més capaç d’expressar-se, més dotada per crear sentit, per llegir el món i interpretar-lo. Tot això que estic dient aquí, segurament d’una manera ben maldestra, és el que hauríem de saber explicar als nostres joves parlants. Hauríem de saber convèncer-los que han heretat un autèntic tresor. I aquest convenciment només els pot arribar a través de la literatura. De la literatura seriosa.
¿Quin futur veuen els nostres governants, un cop eliminada la llengua catalana, per a aquest país que intenten, diuen, fer lliure, just i modern? ¿S’adonen del que estan fent? ¿Són tan ignorants? ¿O són simplement uns cínics que treballen només pel seu propi estatus? Estic trist. Trist fins a la desolació. El meu país només em fa plorar. I si algú diu que mai no havíem estat tan bé com ara, menteix. Perquè mai no havíem tingut a l’abast de la mà aquesta possibilitat que no sé si encara tenim i l’estem dinamitant amb egoismes de partit i obcecacions ideològiques. ¿Qui és el nostre autèntic i primer enemic?

Continua llegint »

4 de juny del 2016

L’àngel de la guarda

Quan érem petits,  teníem sempre al costat un àngel de la guarda. No sé ben bé que se n’ha fet d’aquells éssers alats protectors , que no vèiem però que sentíem ben a prop. El cas és que eren molt útils, perquè vetllaven per nosaltres, un per un, en tot moment, no gastaven res, no menjaven, ho sabien tot...
De llavors ençà la humanitat ha crescut molt. Entenc que devia ser difícil de suportar aquesta despesa social tan extensiva i gratuïta. Al cel tenen abundància de tot, però tant? A més, amb això de la interculturalitat  i la tolerància religiosa, el privilegi que en aquells anys devíem tenir només ens cristians catòlics creients , calgué estendre’l  – en aplicació de la justícia universal - a tots els humans, creients i no creients, cristians o musulmans, jueus, budistes...  En fi, que la cosa es va fer complicada i l’àngel de la guarda s’ha perdut com els serenos de les nits fosques ciutadanes.
La modernitat ens ha dut una altra figura semblant: l’inspector d’hisenda. D’uns anys cap aquí tots tenim un inspector d’hisenda al costat que no ens deixa mai, que ho sap tot, que vetlla per nosaltres i s’assegura que fem bé la declaració, que paguem el que ens toca pagar i que fins i tot en nom del Padre – no sé per quin motiu ho diu en castellà -  ens ajuda a confessar els ingressos.  En cert sentit tot plegat és una ajuda, cert. Però sovint també ens engavanya una mica la presència inevitable, silenciosa, invisible, tossuda, del nostre inspector d’hisenda.
Si ets com jo, una persona senzilla, de vida rutinària i previsible, l’inspector acaba fent-se inapreciable. Alguna vegada t’envia un avís en forma de sanció empipadora, però només per recordar-te la seva vigilant presència discreta. Ara bé, si tens una feina de responsabilitat, creativa, que demana una atenció absoluta, tenir al costat un inspector d’hisenda ha de ser un handicap de mal suportar.  Si et dediques a la cirurgia,  a la investigació, al dret, a les finances, a la política. Si ets jugador de futbol, posem per cas, o president d’un gran club.
M’aturo en el darrer cas perquè els inspectors que acompanyen les figures del futbol es fan visibles molt sovint. Enteneu perquè va plegar de president del Barça el senyor Sandro Rosell? Diuen que havia suportat un reguitzell de visites d’inspecció inesperades. I els jugadors? Jugar a futbol, com operar o fer càlcul matemàtic,  amb un inspector invisible al costat resulta molt complicat.
Ara mateix, mentre escric aquestes quatre reflexions innocents, sento un alè al clatell que em recorda que estem en temps de la renda i que el meu inspector haurà llegit tot això quan la revisi.  Penso en en Messi i al seu pare als jutjats, recordo  els problemes d’en Mascherano, d’en Neymar... 

Per cert, el Barça és un club privilegiat. Pel que llegeixo als diaris, és el que té més àngels d’hisenda al seu servei. 

Continua llegint »