8 de juny de 2016

Article notable de Narcís Comadira

Llegeixo a l'Ara aquest text de l'amic Comadira. Crec que mereix la màxima difusió.++++

L'enemic ++++

Estem tan acostumats a mirar cap a ponent quan hem d’assenyalar l’enemic que no ens adonem que l’enemic el tenim a dins de casa. Els partits polítics que, més o menys junts, defensen, o defensaven, això que en diuen el procés, són els que estan minant des de dins l’existència d’allò que ens constitueix: la llengua. Els Premis Nacionals de Cultura a escriptors en llengua castellana, la reducció de les hores de docència del català, la supressió de l’ensenyament de la literatura catalana al batxillerat, l’eliminació del doblatge de les pel·lícules al català, el fet de plantejar-se la cooficialitat del català i el castellà en un futura Constitució catalana, tot són indicis del que realment pensen els nostres governants. La conselleria de Cultura i la conselleria d’Ensenyament, de bracet, estan actuant contra l’essència de la nostra identitat, la llengua. Reduir la presència de la llengua catalana en la vida pública del país és atacar el país. I començo a preguntar-me si és que Esquerra Republicana de Catalunya i la Nova Convergència volen realment una Catalunya independent. Començo a témer que no. Que Junts pel Sí s’està convertint en un Separats pel No. Em sembla que els fa por, això de ser un país adult. Volen continuar essent espanyols, volen ser perdonats per les vel·leïtats del passat recent i tornar al redós espanyol d’on mai no haurien d’haver intentat escapar-se. Això sí, volen bons tractes per tenir una vida una mica millor, només faltaria. Un encaix suau, que no faci mal, lubricat amb un pacte fiscal que els faci possible governar amb menys dolor. I estan disposats a sacrificar la llengua catalana, això tan incòmode, tan car, tan difícil. Volen reduir-la a l’àmbit estrictament privat, facilitant el creixement de l’ocupació de la llengua castellana en tot el que és important: l’ensenyament, la justícia, la ràdio i la televisió, el cinema.
Eliminar els doblatges de pel·lícules al català és eliminar un instrument didàctic important de la llengua, una presència d’aquesta llengua en registres diferents, amb el que això vol dir d’ampliació lèxica i expressiva. Però ¿a qui li importa tot això? ¿Com pot importar això a algú que ja s’ha resignat, i ho demostra a cada pas, a un català d’estar per casa, a un català per cantar el Fum, fum, fum entremig d’ El pequeño tamborilero i Jingle bells? La globalització? Sí, bona excusa.
Eliminar l’ensenyament de la literatura catalana al batxillerat és suprimir radicalment la saba de la llengua: sense saba, la planta es mor
Eliminar l’ensenyament de la literatura catalana al batxillerat és suprimir radicalment la saba de la llengua: sense saba, la planta es mor. La literatura, que és la reserva lingüística per excel·lència, és el millor instrument per configurar els cervellets dels nostres cadells, perquè la literatura és aquell àmbit on la llengua adquireix el seu suprem poder de significar. És clar que estic parlant de la literatura de debò, d’aquella literatura que estimula el sentit crític, d’aquella literatura que posa en dubte el que és políticament correcte, d’aquella literatura que, per la seva mateixa perfecció, arrossega cap a zones de llibertat i de fertilitat infinites. Esclar, tot això és corrosiu, tremendament corrosiu per al sistema. I com que tot això pot succeir gràcies a la nostra literatura, entenc que el sistema, el nostre sistema processual, es disposi a sacrificar-la. En la literatura hi ha el nostre passat, mil anys d’història, mil anys de sacrificis, mil anys de treball esforçat. Mil anys d’idees diferents, a vegades oposades, mil anys de tensar la llengua, de fer-la més mal·leable, més dúctil, més capaç d’expressar-se, més dotada per crear sentit, per llegir el món i interpretar-lo. Tot això que estic dient aquí, segurament d’una manera ben maldestra, és el que hauríem de saber explicar als nostres joves parlants. Hauríem de saber convèncer-los que han heretat un autèntic tresor. I aquest convenciment només els pot arribar a través de la literatura. De la literatura seriosa.
¿Quin futur veuen els nostres governants, un cop eliminada la llengua catalana, per a aquest país que intenten, diuen, fer lliure, just i modern? ¿S’adonen del que estan fent? ¿Són tan ignorants? ¿O són simplement uns cínics que treballen només pel seu propi estatus? Estic trist. Trist fins a la desolació. El meu país només em fa plorar. I si algú diu que mai no havíem estat tan bé com ara, menteix. Perquè mai no havíem tingut a l’abast de la mà aquesta possibilitat que no sé si encara tenim i l’estem dinamitant amb egoismes de partit i obcecacions ideològiques. ¿Qui és el nostre autèntic i primer enemic?

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada