El burillaire

 

Evidentment,  és un sense sostre. Un rodamón, diríem. Però l’he vist més d’una vegada arran de muralla buscant un recés per dormir. Ara és cap a migdia, i el veig assegut a la placeta que va crear en Quim Nadal al carrer de Mercaders. Seu en un banc de pedra que li serveix de cadira i de taula. Ha deixat una bossa de plàstic blanc al seu darrera i porta a l’esquena el seu equipatge: una motxilla mitjana, sota la quan aguanta els cartrons que l’abriguen a les nits.  Ha escampat unes quantes burilles al seu davant, sobre la pedra, i esta cargolant una cigarreta, pacientment. Feia molts anys que no veia un burillaire, molts… Però es veu que no s’han pas extingit. El 2015, Ramon Solsona escrivia aquí mateix que n’havia vistos tres en pocs dies.

Molts lectors es preguntaran què és un burillaire. Si ho demanen a la AI els dirà: “Un burillaire és una persona que recull les burilles dels cigarrets i les neteja per vendre-les a les fàbriques de tabac per a la seva reutilització . Aquesta pràctica era comuna a Europa durant els segles XIX i XX “. Si m’ho pregunten a mi, diré que sí, que és això. Ara, no em consta que les fàbriques de tabac comprin o hagin comprat puntes de cigarret per re aprofitar el tabac. Aquelles burilles, ensalivades, brutes, plenes de nicotina, havien de fer una pudor espectacular.  Es clar que....ves a saber.

Després de la guerra, vaig viure a la Rambla amb el meu oncle Jaume. Era metòdic. Fumava cigarrets de picadura que es cargolava ell mateix, com gairebé tothom. Però no llençava les puntes. Les deixava curosament en un cendrer exprés. Quan en tenia tres o quatre, les desfeia i n’aprofitava el tabac. Ho havia aprés a les trinxeres, quan el tabac era introbable. Fumat el cigarret reaprofitat, l’oncle no guardava pas la burilla,  que era massa pudenta, però la tirava pel balcó per tal que algun burillaire la pogués recollir. Economia de guerra.

A la sortida del futbol i dels toros d’aquells anys de misèria, els burillaires feien l’agost: els queien molts puros a mig gastar, moltes cigarretes poc aprofitades... Es deia, i devia ser cert, que el tabac d’aquelles collites deixava un excedent que era venut, ja cargolat altre cop, al mercat soterrat dels miserables.

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Assetjaments i protestes

Girona va ser assetjada diverses vegades. Els dolents de cada cas volien entrar i els bons els ho impedien darrera la muralla. Per haver resistit els assetjaments que li ha deparat la història, la ciutat és molt noble molt lleial, fidelíssima i tres vegades immortal. Ara parlaré d’assetjadors, però d’una altra mena.

Resseguint la vella muralla he passat davant els nobles edificis de la Universitat, secció de lletres, si no m’equivoco. L’antic convent de Sant Domènec, tants anys Gobierno Militar, em mostra unes pintades inquietants: “ENS EDUQUEN ASSETJADORS” i “RECTOR ENCOBRIDOR”. Pintura negre contundent sobre el vermell dels rajols vistos dels murs. Una pena. Com que no ho signa ningú, entenc que ho signen estudiants. No sé si estan denunciant professors que assetgen noies, professores que assetgen nois o a l’inrevés. Em podeu dir que “assetjadors” és un adjectiu masculí plural, però això seria prendre partit en les discussions entre els feministes i  lingüistes.  D’altra banda, amb tot això dels col·lectius LGTBOQ+... costa aclarir-se. Per si de cas, ho busco: (L’acrònim LGTBIQ+ és emprat per a referir-se col·lectivament a les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres, intersexuals, queer i qualsevol altre tipus d’orientació sexual o identitat de gènere socialment marginades i oprimides). Entesos.

Tornem al tema. Alumnes de la UdG denuncien que tenen educadors/es que els/les assetgen. Estic d’acord que no pot ser, que alguna cosa s’ha de fer. A la porta veig una altra pintada. Diu que cal canviar els protocol. Entenc doncs que  hi ha un protocol i que s’ha aplicat. S’ha fet el que estava previst i el resultat no ha agradat als presumptes assetjats. Per això les pintades. Ho comprenc, crec. Però, cal empastifar les parets de l’edifici amb pintura negra?

Durant molts anys, l’únic cartell en català que hi havia a Girona era al carrer del Portal Nou, a la casa dels Dalmau Pla, en un petit quadrat de rajola de la Bisbal que deia: “Per respecte a la ciutat no embrutiu la paret”. Encara hi és. Els autors de les pintades poden anar a aprendre la lliçó. Si vols que et respectin, sigues respectuós.

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

L’oca de l’Onyar

 

Encara faltaven un parell de setmanes per girar el darrer full del calendari, que vam veure per primera vegada l’oca de l’Onyar. Primer vam  dir: un ànec molt gros!! Però aviat entenguérem que aquell animal que passejava orgullosament la seva ploma blanca entre el pont de pedra i la plataforma no era un ànec, sinó una oca. Sí, va dir un amic, però les oques tenen el coll més llarg... I potser sí. De fet, cap de nosaltres havia vist una oca de veritat en els últims trenta o quaranta anys,

La meva imatge de les oques venia de molt petit, en algun poblet de pagès, arribant a una casa i sentint-me atacat per - un estol?, un remat? - una colla de set o vuit animals formant militarment, amb el coll llarg estirat endavant, els becs dirigits cap a mi, i les intencions clarament agressives, cloquejant escandalosament. També he vist com, de cara a la festa major, a Adri, les enguiaven o potser he de dir embocaven, fent baixar les faves amb els dits fins al guier...   Deixem-ho estar, que no trobo ni guier al diccionari.

L’oca de l’Onyar va desaparèixer uns dies. Però va resultar que, senzillament, havia viatjat riu avall i ara, ja amb l’any nou a sobre, la tenim de reina sota del pont de Sant Agustí i més enllà, cap al pont d’en Gómez o de la Princesa. Allà, amb les cases abocades a l’aigua, ha trobat un parell de veïns que de tan en tan li tiren un rosegó de pa. Ella ho sap i l’espera. I els ànecs i coloms d’aquella zona també s’esperen per mirar d’esgarrapar una queixalada. Ara, l’oca es fa respectar i a l’hora de menjar, ella és primera. Només l’arribada d’alguna gavina li pot discutir la preeminència.

Un parell de preguntes. D’on ha sortit l’oca de l’Onyar? L’animal que admirem, és una oca o un oc? vull dir, és mascle o femella? Ho pregunto perquè penso que, de la mateixa manera que tenim una bona colla d’ànecs, una munió de coloms, algunes gavines i uns pocs bernats pescaires al riu, bé hi podria haver també algunes oques. Però, naturalment cal una parella i, de moment, només tenim una au solitària. Li podem buscar parella? Ens hi posem?

Ara, primer algú li a de mirar els baixos, per saber segur quina parella li hem de buscar.

 Torna a l'inici

Continua llegint »