23 de novembre del 2015

Apadrinar escultures ciutadanes

Una vintena d’amics de la Unesco aplegats a la plaça de Catalunya. Molts anys en poques cares. Algun passavolant que s’hi encanta. Deu ser migdia i tocaria ser dissabte. No plou, però poc se’n falta i un airet esmolat remou mansament  les branques del baladre que fa companyia al bust de Prudenci Bertrana. Alguna ullada de sol per l’esperança.  Totes les mirades envolten el bronze de l’artista, que va modelar en guix un altre gironí, Ricard Guinó.  La trobada ha de servir per encarrilar l’apadrinament de l’escultura pública per part de la fundació Bertrana. El president, Joan Domènech, es compromet a tenir-ne cura. Són les petites coses imprescindibles que mantenen el pols cultural de la vella Girona, la feina de formiga treballadora que és l’associació d’amics de la Unesco.  Poc més enllà, a la plaça del Vi, una xaranga de diables i tambors ha congregat un centenar de curiosos. Les comparacions són odioses, per definició.
El nostre passat, simbolitzat dissabte en les figures de Bertrana i Guinó, Guinó i Bertrana. L’escultor, que va acabar firmant per dret al costat de Renoir les peces escultòriques (va ser les mans de Renoir esculpint).Bertrana, massa clarivident, massa sincer, massa honest. Dos gironins de volada, encara que Bertrana hagués nascut a Tordera. Dos gironins que devien servat un regust amarg de la seva ciutat, la petita Girona del tombant entre els segles XIX i XX.
  Guinó que trobem a Wikipedia com un “escultor francès d’origen espanyol”, va haver d’emigrar nord enllà per poder desenvolupar la seva vocació havent passat per l’escola d’arts i oficis de Girona i per Belles Arts de Barcelona. Mai no va tornar. Per la seva banda, Bertrana, pintor, literat i activista cultural, que escandalitzà les ments benpensants de la ciutat amb el seu Josafat que tornava a posar Girona al mapa literari, i que gosà denunciar amb Diego Ruíz la bogeria del general-heroi  Àlvarez de Castro.
La Girona del seu temps, més grisa i més negra que mai, ciutat levítica, ciutat de frares i militars, emmurallada, arraulida sota els campanars omnipresents, freda i humida, resclosida, no va poder oferir cap futur al jove Guinó del carrer de Sant Josep, ni va poder permetre la rebel·lia incòmode del pintor-escriptor.  Tots dos van acabar lluny de la seva ciutat. Era inevitable. Penso que és bo que els dos gironins inadaptats rebin al cap dels anys el reconeixement que se’ls negà en vida. Un reconeixement compartit, en l’escultura que Guinó va fer de Bertrana.

Al costat del padrí, la presidenta de l’entitat promotora, Dolors Reig, la professora d’història de l’art, Lluïsa Faxedas; i Glòria Granell ,Isabel Muradàs, en representació de l’Ajuntament, i Lluís Lucero, com a lector.

Continua llegint »

15 de novembre del 2015

L'anticicló de les CUP

                       De fa dies que tenim un anticicló situat just a sobre dels nostres caps.  Ho té tot aturat: boires, inversió tèrmica, mar en calma, vents suaus i manyacs. Diuen que girarà potser una mica de tramuntana cap a l’Empordà i rodalies. Poca cosa. Calma. Tots quiets.  Les borrasques passen lluny, nord enllà, on diuen que la gent és... Deixem-ho aquí. Sí, potser sí, desvetllada i feliç.   Nord enllà, segur? I si la borrasca es congria més cap a ponent, com passa sovint en aquestes latituds?
L’anticicló de les Cup.  La boira baixa de les denúncies de corrupció (una corrupció que es dona per segura quan encara res no s’ha demostrat), les sospites indemostrables d’infiltracions massives de la policia espanyola a les assembles que tot ho han de decidir, l’airet suau dels somriures negociadors sobre la duresa de les posicions enrocades, el sol de l’estiuet de Sant Martí de les propostes generoses i creatives que haurien de desencallar les situacions, la fresca esperable de les nits de novembre a cada votació infructuosa del Parlament.  Calma total, veles preparades sense el vent necessari, mortes. El mar sembla un mirall, però potser ens enganya – massa sovint el sabem traidor. Els mariners disposats, esperant les ordres, i el passatge inquiet. Arribarem a port? Hi serem a temps?
Novembre de boires baixes. Ens movem amb molt d’esforç a cop de rem, perillosament, que les aigües venen esquitxades de troncs morts de la darrera llevantada.  Cal saber esquivar els perills. Cal mantenir el rumb amb només l’agulla, cal imaginar les línees d’una costa sabuda però fosa en l’infinit.  Sobretot, cal mantenir la moral de la tropa, dels capitans, de la tripulació, dels soferts viatgers. El somni d’ Ítaca que ens movia a tots es fon a cada cop de rem, a cada braçada. Som realment en el bon camí? Queda algú que n’estigui prou segur com per prendre l’arjau sense dubtes al cor?  Recorda algú, de veritat, com es desplega la vela?  Potser fa massa temps que ens hem deixat remolcar.
Parlen de girar cua, de saltar de la barca, de canviar el comandant. La por té aquestes coses. La   gent té la por arrapada a la pell, malgrat els crits i la gesticulació lleonina de tants dies. Els déus del mar i del vent  ho deuen saber i esperen asseguts al seu Olimp. Ells mateixos es venceran, pensen. Es dividiran, diuen.
Ens dividirem? Que no ho enteneu, anem al mateix vaixell, viurem, si de cas, la mateixa vida, o morirem la mateixa mort.

Els vells mariners ens diuen que el primer vent de la tempesta s’endurà les bromes que ens aclaparen. Una llarga, fecunda, riallera, esperançadora, esclatant clariana ens marcarà el moment.  Veles a l’aire.  Ningú no recordarà les angoixes ni les pors. El moment de la feina.

Continua llegint »

10 de novembre del 2015

Jordi Soler: poca broma


La revista Girones em va demanar un perfil de l'amic Jordi Soler, fotògraf, escriptor, compaginador, publicitari... i humorista. La revista la trobareu als quioscos i llibreries d'arreu.  Hi ha moltes més coses interessants. Us recomano una entrevista molt àmplia al poeta i agitador cultural Josep Tarrés.  El meu article és aquest:



Jordi Soler: poca broma

Comencem malament. Que jo sàpiga, a en Jordi Soler l’han detingut i engarjolat dues vegades a Girona. La primera per “delito contra la religión catòlica y delito contra el régimen”. La segona per espionatge. Poca broma.
 O molta broma, si ens ho mirem bé.
 La primera detenció es va produir per haver escrit – ell i jo a mitges – una rèplica de la passió que representaven al Municipal. La que en diríem seriosa duia per títol La llum de la veritat. La nostra, la de broma, escrita tota en rodolins, La llum del quarto fosc. La que anomenem seriosa per entendre’ns la signaven els amics Narcís Jordi Aragó i Josep Maria Capella, persones de gran predicament en els medis catòlics de la ciutat. La rèplica humorística la signàvem en Narcís Jordi Soler i en Josep Maria Pujadas, significats representants de l’esquifit moviment cultural alternatiu, que es movia entre la Rambla, la Residència Internacional d’en Josep Tarrés i l’Arc d’en Luís Bonaventura.
La segona detenció vingué després d’un muntatge organitzat per fer una broma a un conegut rellotger. Se li va fer creure que un servei d’espionatge estranger li demanava una col·laboració retribuïda. Per raons rocambolesques que no cal explicar la policia va organitzar un servei de vigilància especial a la plaça de Sant Agustí. Els amics Soler i Carbó, fotografiaren els vigilants i enviaren les proves al rellotger (i, de retruc, a la policia). La broma va sortir rodona.
Ara em direu: així aquest és en Jordi Soler? Un bromista, un pocasolta, gairebé un delinqüent?
Evidentment que no. M’ha agradat començar per aquí perquè el sentit de l’humor sí que explica molt el personatge. Però anem a pams. En Jordi Soler ha estat articulista, compaginador, fotògraf, creador publicitari, fotogravador, creador de mots encreuats, pintor ceramista, actor de cinema i algunes coses més, sense deixar de ser sempre un gran humorista. Des del meu punt de vista, ha excel·lit en tots els camps en els que s’ha mogut.
Els lectors del Punt-Avui poden veure cada dia el seu personatge Sísif en el que es manifesten les múltiples cares de l’artista polifacètic: rebel, irònic, sarcàstic, surrealista, crític, indignat, absurd, irreverent, càustic, enjogassat, sovint estrambòtic. El Sísif, en els traços del qual jo hi veig sense pensar un autoretrat del seu autor, té el rostre que recorda el perfil de l’actual província de Girona – us n’havíeu adonat? – però va néixer, segons explica el mateix Jordi, com una caricatura cruel del superior jeràrquic que va tenir a Madrid. Sovint, darrera l’acudit evident, s’hi amaguen sentits críptics, missatges problemàtics, picades d’ullet de jugador de truc, insinuacions discretes que només s’adrecen a lectors fidels o a còmplices desconeguts.
Molt anys abans del naixement del Punt Diari, en la més opaca foscor de la dictadura, en Jordi Soler, l’Hèlios, com es feia dir, fornia les vetllades gironines de l’Arc, i d’altres locals de la ciutat, amb l’engrescadora tasca de crear, un darrera l’altre, sense parar i entre l’esclat de riure del públic amic que l’envoltava, milers d’acudits perfectament delictius en l’època que es feien. Us milers de dibuixos que deuen dormir a centenars de calaixos gironins; dibuixos que els deuen portar a la boca un sabor dolç i amarg a l’hora cada cop que els troben casualment.
He dedicat força temps a recopilar tots els acudits heliogabàlics que m’ha estat possible per intentar posar-los a l’abast del públic. Són majoritàriament inèdits, diversos, increïbles, temàticament dispersos. Crec que haurà valgut la pena si arriba el moment de posar-los en forma de llibre a l’abast de tothom. En tot cas, la tasca recol·lectora, per dir-ho d’alguna manera, sembla acabada. La resta és qüestió de temps i tossuderia.
Repassant els acudits es fa evident el paisatge en que naixeren: la barra del bar, entre amics, dibuixant sobre qualsevol paper que tenia a l’abast, sense preocupacions estilístiques ni aspiracions artístiques. Són dibuixos d’un sol ús, com els acudits que s’expliquen a la sobretaula. Importa la intenció, la idea, la gràcia. Si alguns, o algunes parts de molts, tenen valor per la seva execució això és possible perquè l’autor sap dibuixar i no pot amagar-ho.
Al lector d’avui, malgrat que ni el sexe ni la religió siguin tabús, l’estripat i corrosiu temari  del Jordi Soler dels anys setanta el pot escandalitzar encara. Superada la foscor ideològica de la dictadura, oblidats els cànons estrictes de la censura, guanyada la democràcia, assumits els principis de llibertat i de respecte, algunes de les paràboles estrambòtiques que llavors ens feien somriure ara el poden ferir. Possiblement, els acudits que hem aplegat serveixin també per explicar i fer entendre – per oposició frontal -  què va ser el franquisme, com manipulava les consciències, quin era l’univers en el que es movia la societat gironina. Cada acudit era un crit de protesta, un clam reivindicatiu de llibertat, sovint un renec d’impotència i de desesperació. “Por el imperio hacia Dios” era el lema del règim.  Déu, els militars, la falange, les primeres comunions, les cases de tolerància – eufemisme per designar els bordells – la formació del Espíritu Nacional, les pel·lícules censurades.... Tot plegat era el ciment que relligava les estructures del règim. Els petits dibuixos de l’Hèlios, que ens guardàvem a la butxaca discretament, eren petites gotes corrosives que anaven soscavant aquella solidesa que semblava invencible.
En Jordi havia arribat a Girona quan tenia setze o disset anys. Havia nascut a Terrassa, un xic per casualitat, el 1938. La seva mare, soltera i mestra, va haver d’amagar aquell fill per poder conservar la feina. Fins i tot quan finalment va venir a Girona, vivia amb un seu oncle i anomena tia a la seva mare. La moral del nacionalcatolicisme era inflexible. Però el règim no en tenia prou. Aquella mare, l’Assumpció Soler, va guanyar el premi  Fastenrath als Jocs Florals de París del 1959, però no el va poder anar a recollir per amenaces directes de la inspecció d’ensenyament.
A Girona va intimar aviat amb en Carles Vivó, en Josep Tarrés, en Josep Maria Romaguera i d’altres com jo mateix, amb inquietuds artístico-literàries, que  arribàrem a  crear el grup Gàrgola, amb seu no definida a la Residència. Férem intents per crear una revista, un grup de teatre, organitzàrem conferències... Però, sobretot, tinguérem llargues xerrades passejant, rambla amunt, rambla avall, fins que la motorització general del país ens en va llevar el costum.  I, és clar, les nits de l’Arc, amb  en Lluís Bonaventura, que l’inicià en el món de la fotografia i li oferí el marc idoni per desenvolupar el seu art com a dibuixant d’humor.
Encara avui, cada dia, en Jordi treballa al diari, fotògraf, dibuixant, articulista... el que calgui, com sempre.


Continua llegint »

9 de novembre del 2015

En el compàs d'espera




Un bon amic amic em deia fa pocs dies: "Com podem viure pendents del que decideixin els de la CUP? Com podem organitzar el futur condicionats pel vot d'aquests antisitema?"
Em fa rumiar. Passa sovint que els partits importants necessiten els vots dels petits quan no tenen la majoria absoluta. I això és bo per a la democràcia. Llavors, què ens espanta de la suma de Junts pel Sí amb la CUP? Pensem-hi. Evidentment que no és tranquil·litzador que posem més poder del que els correspon pels seus deu diputats a les mans dels que propugnen una Catalunya fora de la UE, fora de la zona euro, fora del sistema de defensa occidental.
I no és pas que els negui el seu dret a defensar tot això i a posar en evidència les enormes contradiccions del nostre sistema polític. Fan una funció social remarcable quan ens obliguen a posar en qüestió tantes i tantes coses que donàvem per bones i que ens han portat al capitalisme salvatge, a la creixent desigualtat social, a la misèria creixent de les classes populars, a la depauperació de la classe mitjana... Necessitem el seu crit d'alerta al Parlament. Però els podem donar la clau del nostre govern? De moment les urnes han dit que no, que han de ser el que són, una important minoria que ajudi a matisar les línies polítiques de la majoria.
Llavors què hem de fer? Esperar que ells mateixos es convencin a si mateixos en múltiples assemblees que han de ser moderats a l'hora de negociar la candidatura del president? Moderats? Ells? Si fossin moderats no serien la CUP.
Arribats aquí –i fa dies que hi som– per què no es busquen els vots o les abstencions necessàries en altres racons de l'arc parlamentari? Que no és fàcil? Naturalment. Però, mirin, hi ha un grup, el de Catalunya Sí que es Pot, que ens reconeix com a nació, que ens fa costat per poder decidir el futur. Voleu dir que no hi ha camí per córrer en aquesta direcció? Que caldrà alguna renúncia? Sempre que es pacta n'hi ha. Però els amics de la CUP demanen el cap del president, el mascaró de proa del procés. Hi ha sacrifici més gran? Què en faran, del cap d'Artur Mas? Presentar-lo en safata a la taula dels Rajoys madrilenys? O penjar-lo com un trofeu al cim de les seves assemblees? Segur que els nostres diputats electes saben tot això més bé que jo i ho tenen en compte. Me'n guardaria pla bé, de donar-los consells. Fan la seva feina tan bé com saben. Som els votants els que hem repartit unes cartes enverinades que ells han de jugar.
A diferència del bon amic del començament, jo tinc moltes esperances. Veureu com tot acaba sortint bé. Perquè ho volem la majoria: els del sí, els de la CUP, els de Sí que es Pot, i jo, i tu mateix, lector.

Continua llegint »

2 de novembre del 2015

El debat sobre el procés


Notícia: dimecres passat a TVE van fer un debat sobre la situació a Catalunya i hi van convidar un periodista favorable al procés, el company Iu Forn. És cert que el van compensar amb un altre periodista català, l'Arcadi Espada, ferotge lluitador per la nostra espanyolitat.
Ja ho veieu, equilibri de forces. Bé, equilibri si no tenim en compte els sis professionals del programa que, lògicament i com sempre, parlaven de bogeria, de cop d'estat, d'il·legalitat, d'odi a Espanya, d'adoctrinament massiu, de manipulació de la història i tot allò que es diuen entre ells per no haver de preguntar-se què està passant a Catalunya. Una veu entre vuit ja és molt.
Val a dir que el poc que va poder explicar l'Iu va estar bé. Com que ja sabia on anava, no va pas provar de convèncer ningú. És prou hàbil i prou irònic per saber explicar que el problema que té Espanya a Catalunya va força més enllà de les històries que els venen cada dia els tertulians de plantilla.
Va sortir a la conversa l'inevitable tema de la cortina de fum –ara no us sabria dir en quins termes–. La teoria és rodona i ja la sabeu. Resulta –diuen– que tot el problema de la mobilització catalana, les manifestacions, els referèndums demanats, el 9-N, les eleccions plebiscitàries, les declaracions parlamentàries, tot, tot, és una cortina que s'han inventat els convergents per tapar una suposada corrupció del tres per cent. De fet, també ho podrien explicar a l'inrevés, que els poders de la capital s'han inventat la corrupció convergent com una cortina de fum per tapar el moviment independentista. O bé, seguint el mateix argument, podríem pensar que tota la corrupció que s'ha destapat al voltant del PP també és una cortina de fum per tapar alguna cosa. El que passa és que no se m'acut què tapa.
Mireu, ja poden fer espectacles amb guàrdies civils traginant caixes i ordinadors, ja poden posar querelles i tancar alcaldes a la presó, ja poden fer proclames de transparència. Els partits es financen amb aportacions dels simpatitzants. Lògicament, els primers simpatitzants d'un partit són els que tenen accés als pressupostos públics. La seva economia en depèn i solen ser gent agraïda. Que això porta fàcilment a la corrupció? Ho saben tots i no canvien el sistema. Que la corrupció la paguem entre tots? Que les obres públiques surten més cares? Que es fan obres que no caldrien? Que hi ha autovies sense cotxes, aeroports sense avions i aves sense passatgers? Ho veiem cada dia. I veiem com es fan els ulls grossos els uns als altres. De fet, sense els diners de la corrupció cap partit pot competir en unes eleccions. El sistema obliga.
A mi no m'agrada, però ells, els del BOE, tenen la paella pel mànec. I fan veure que s'escandalitzen.

Continua llegint »