9 de novembre de 2015

En el compàs d'espera




Un bon amic amic em deia fa pocs dies: "Com podem viure pendents del que decideixin els de la CUP? Com podem organitzar el futur condicionats pel vot d'aquests antisitema?"
Em fa rumiar. Passa sovint que els partits importants necessiten els vots dels petits quan no tenen la majoria absoluta. I això és bo per a la democràcia. Llavors, què ens espanta de la suma de Junts pel Sí amb la CUP? Pensem-hi. Evidentment que no és tranquil·litzador que posem més poder del que els correspon pels seus deu diputats a les mans dels que propugnen una Catalunya fora de la UE, fora de la zona euro, fora del sistema de defensa occidental.
I no és pas que els negui el seu dret a defensar tot això i a posar en evidència les enormes contradiccions del nostre sistema polític. Fan una funció social remarcable quan ens obliguen a posar en qüestió tantes i tantes coses que donàvem per bones i que ens han portat al capitalisme salvatge, a la creixent desigualtat social, a la misèria creixent de les classes populars, a la depauperació de la classe mitjana... Necessitem el seu crit d'alerta al Parlament. Però els podem donar la clau del nostre govern? De moment les urnes han dit que no, que han de ser el que són, una important minoria que ajudi a matisar les línies polítiques de la majoria.
Llavors què hem de fer? Esperar que ells mateixos es convencin a si mateixos en múltiples assemblees que han de ser moderats a l'hora de negociar la candidatura del president? Moderats? Ells? Si fossin moderats no serien la CUP.
Arribats aquí –i fa dies que hi som– per què no es busquen els vots o les abstencions necessàries en altres racons de l'arc parlamentari? Que no és fàcil? Naturalment. Però, mirin, hi ha un grup, el de Catalunya Sí que es Pot, que ens reconeix com a nació, que ens fa costat per poder decidir el futur. Voleu dir que no hi ha camí per córrer en aquesta direcció? Que caldrà alguna renúncia? Sempre que es pacta n'hi ha. Però els amics de la CUP demanen el cap del president, el mascaró de proa del procés. Hi ha sacrifici més gran? Què en faran, del cap d'Artur Mas? Presentar-lo en safata a la taula dels Rajoys madrilenys? O penjar-lo com un trofeu al cim de les seves assemblees? Segur que els nostres diputats electes saben tot això més bé que jo i ho tenen en compte. Me'n guardaria pla bé, de donar-los consells. Fan la seva feina tan bé com saben. Som els votants els que hem repartit unes cartes enverinades que ells han de jugar.
A diferència del bon amic del començament, jo tinc moltes esperances. Veureu com tot acaba sortint bé. Perquè ho volem la majoria: els del sí, els de la CUP, els de Sí que es Pot, i jo, i tu mateix, lector.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada