11 de febrer del 2017

El diàleg real i les banquetes

Si el que compte es la intenció, ho tinc clar: el 9 n volia ser legal. Si més no, ho volien els polítics que seuen a la banqueta dels acusats ara mateix. El problema va ser que, mentre a Barcelona es feia política en el sentit de “fer possible allò que és necessari”, a Madrid feien política per impedir que es pogués fer. Cadascun atenent als votants que els havien dut al poder.
Repassem la memòria. El Parlament constata que hi ha un desencaix territorial i intenta saber el que el poble vol fer. Va a Madrid a demanar les competències per convocar un referèndum. Li són negades. Davant la negativa, prepara i aprova una llei de consultes. És suspesa pel Constitucional.  Llavores organitza un procés participatiu, que també troba el rebuig de l’alt Tribunal. Finalment, deixa en mans dels voluntaris l’acabament del programa previst.
Contra tot pronòstic, gairebé dos milions si mig de persones s’apunten a la votació, tot i saber que no és un referèndum, ni és vinculant, ni té més validesa que la testimonial. Però l’èxit enorgulleix els polítics catalans i exaspera els polítics espanyols. El president Mas es proclama responsable polític de la gran manifestació ciutadana, amb prou raó. Però des de les altes esferes no volen responsables polítics: volen responsables penals. Contra el criteri dels fiscals catalans, comencen les querelles. No tinc ni idea de com ho acabaran. Al diari La Razón ja donen per escrites les condemnes. Al Parlament català, García Albiol i Inés Arrimades es veuen amb cor de recriminar als acusats que es defensin davant el tribunal. Els acusen de covards. Només faltava això.
La vicepresidenta Sáez de Santamaria va dient que treballa en l’operació diàleg. Parla, pel que sabem, amb els seus amics: PP, Cs, potser Psc.... Probablement li donen la raó. Són el que anomenen “la Catalunya real”. Als altres, als que no li donen la raó, se’ls criminalitza, insulta, menysté. Són, és clar, un menyspreable 70 per cent al Parlament i al carrer. No són reals. No cal parlar-hi. No fos cas que volguessin negociar alguna cosa, que esperessin alguna proposta, que volguessin ser tractats de tu a tu.  Si fos per ella, la pregonera del diàleg, tots haurien de ser a la banqueta dels acusats. Inhabilitats per poder votar per una colla d’anys. Ja veuríeu llavors com el PP tindria bona representació al Parlament. La Catalunya real no es manifesta davant el Tribunal Superior de Catalunya.
No sé si La Razón tindrà raó. Vull creure que no. Vull pensar que el Tribunal acabarà reconeixent que els polítics que són jutjats van fer el que havien de fer, dins l’estreta legalitat que els quedava a l’abast. La legalitat real.



Continua llegint »

1 de febrer del 2017

Comerç de proximitat

No cal dir el poble, però és un poble menut, de les comarques gironines, ben a prop de la capital. Amb farmàcia, és clar. El metge li va enviar perquè li convenia una injecció que només es podia comprar allà. Misteris de la globalització.
El cas és que ha trucat, i han ofert de dur-li el producte a casa i  indicat com anar-hi quan ha dit que hi passaria ell. Tot ha resultat fàcil: una creu parpellejant a tocar de la carretera i un bon aparcament al davant. Tenen el que vol. Li serveixen i pregunta quan deu.
- Són dos noranta-cinc – respon la dependenta.
Com que l’amic sap que sordeja una mica i sovint enten malament les coses, s’ho fa repetir.
- Sí, dos noranta-cinc. No el va avisar el metge del preu?
Certament no el va avisar, sembla. Però vaig entendre que parlàven d’un producte car. O sigui el que el sorprèn és que valgui menys de tres euros.
- Perdoni – li diu – està segura que parla de dos euros amb noranta-cinc cèntims?
Ep! Ja hi som.
- Oh, no. Perdoni. Val dos-cents noranta-cinc euros.
Si abans la sorpresa era per baix- diguem-ho així – ara li entra per dalt. Però ja som aquí, i la salut és la salut. Endavant les atxes. Paga i demà serà un altre dia. Esperem que per fi de bé.
En sortir s’adona que just al davant de la farmàcia hi té un estanc. Fa dos dies que du a la butxaca una carta que necessita un segell i una bústia. Cal aprofitar l’avinentesa. Travessa la carretera. L’estanc és també bar i restaurant. Un hostal de tota la vida, amb una lleugera capa de modernitat (bé, més que lleugera). Veu un taulell amb prestatgeries plenes de tabac. Una joveneta atén un client. Després està per l’amic. Demana un segell per enviar la carta ordinària.
El mira una mica sorpresa.
- No sé pas si en tenim - diu primer. Després pregunta de quant el vol, el segell.
L’amic fa dies que no envia cap carta. No sap la tarifa vigent.
- Una carta normal, aquesta – diu  mostrant-la.
La dependenta sembla desconcertada. Demana ajuda a la mestressa. Sí, en un calaix hi tenen segells. En repassa uns quants.
- És que ho han apujat fa poc. Ara val, em penso 51 cèntims.
L’amic treu un euro i una moneda de cèntim. Li tornen mig euro i li allarguen dos segells. Bé, n’hi donen tres, però en torna un que venia amagat sota els altres dos.
- Ja està bé – diu la mestressa. Trobarà una bústia una mica més enllà... Però no la tira. Ho farà més tard, quan arribi a Girona.
Quan ja és fora, l’amic comprova que ha comprat dos segells de 30 cts. cada un. Li acaben de regalar 9 cts. I no ha dit ni gràcies.
Un altre dia s’hi aturarà a fer un cafè.

Torna a l'inici

Continua llegint »