1 de febrer de 2017

Comerç de proximitat

No cal dir el poble, però és un poble menut, de les comarques gironines, ben a prop de la capital. Amb farmàcia, és clar. El metge li va enviar perquè li convenia una injecció que només es podia comprar allà. Misteris de la globalització.
El cas és que ha trucat, i han ofert de dur-li el producte a casa i  indicat com anar-hi quan ha dit que hi passaria ell. Tot ha resultat fàcil: una creu parpellejant a tocar de la carretera i un bon aparcament al davant. Tenen el que vol. Li serveixen i pregunta quan deu.
- Són dos noranta-cinc – respon la dependenta.
Com que l’amic sap que sordeja una mica i sovint enten malament les coses, s’ho fa repetir.
- Sí, dos noranta-cinc. No el va avisar el metge del preu?
Certament no el va avisar, sembla. Però vaig entendre que parlàven d’un producte car. O sigui el que el sorprèn és que valgui menys de tres euros.
- Perdoni – li diu – està segura que parla de dos euros amb noranta-cinc cèntims?
Ep! Ja hi som.
- Oh, no. Perdoni. Val dos-cents noranta-cinc euros.
Si abans la sorpresa era per baix- diguem-ho així – ara li entra per dalt. Però ja som aquí, i la salut és la salut. Endavant les atxes. Paga i demà serà un altre dia. Esperem que per fi de bé.
En sortir s’adona que just al davant de la farmàcia hi té un estanc. Fa dos dies que du a la butxaca una carta que necessita un segell i una bústia. Cal aprofitar l’avinentesa. Travessa la carretera. L’estanc és també bar i restaurant. Un hostal de tota la vida, amb una lleugera capa de modernitat (bé, més que lleugera). Veu un taulell amb prestatgeries plenes de tabac. Una joveneta atén un client. Després està per l’amic. Demana un segell per enviar la carta ordinària.
El mira una mica sorpresa.
- No sé pas si en tenim - diu primer. Després pregunta de quant el vol, el segell.
L’amic fa dies que no envia cap carta. No sap la tarifa vigent.
- Una carta normal, aquesta – diu  mostrant-la.
La dependenta sembla desconcertada. Demana ajuda a la mestressa. Sí, en un calaix hi tenen segells. En repassa uns quants.
- És que ho han apujat fa poc. Ara val, em penso 51 cèntims.
L’amic treu un euro i una moneda de cèntim. Li tornen mig euro i li allarguen dos segells. Bé, n’hi donen tres, però en torna un que venia amagat sota els altres dos.
- Ja està bé – diu la mestressa. Trobarà una bústia una mica més enllà... Però no la tira. Ho farà més tard, quan arribi a Girona.
Quan ja és fora, l’amic comprova que ha comprat dos segells de 30 cts. cada un. Li acaben de regalar 9 cts. I no ha dit ni gràcies.
Un altre dia s’hi aturarà a fer un cafè.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada