18 de gener del 2017

El triangle social gironí

Aquests dies de festa he aprofitat per rellegir dos llibres que passen a Girona. De Josep Mª  Gironella tenia pendent acabar els seus Los cipreses creen en Dios. Resulta que en el moment del seu èxit esclatant, fa tants anys que ni me’n recordo, el vaig començar a llegir a la biblioteca que tenia la Caixa al costat de la seva seu de Santa Clara. No havia arribat a mig que el llibre va desaparèixer de les lleixes perquè l’havien deixat en préstec.  Llavors em va saber greu, però quan en va tornar algun exemplar, el meu interès s’havia esllanguit prou com perquè el deixés per més endavant.  Al cap de més de mig segle l’he tornat a començar i no he pas arribat tant endavant com quan era jove. Se m’ha fet molt feixuc.
En canvi  Las leyes de la frontera de l’amic Cercas, del que en  temia que hagués perdut la frescor de la primera lectura, m’ha tornat a sorprendre amb un devessall de matisos perduts o oblidats, amb la constatació d’un ritme literari ferm i convincent.  Confirmo la primera impressió: és una bona novel·la, potser la millor de l’autor. Si li hagués de fer algun retret diria que les dues veus narradores, la de l’advocat i la del director de la presó, són massa idèntiques, es confonen i delaten una única mà, un mateix cervell, un mateix estil, d’en Cercas, és clar. De tota manera, per nota.
Però no he pas vingut a fer crítica de llibres, que no és el meu rol. Parlo de dues grans novel·les que expliquen la meva ciutat al món. Què tenen en comú? Primer de tot, i salvant les distàncies en el temps, els dos protagonistes són fills de funcionari.  Petit funcionari: un de correus  i un de la Diputació.  Bé, que en Cercas, fill de funcionari, jugui aquesta carta és lògic; que en Gironella ho faci, demana més explicacions.
La Girona dels anys 30 i la dels anys 70, i segurament la de molts anys abans, té un paisatge humà en el que el funcionariat és transcendent, definitori.  Una ciutat on hi viuen, a més dels sabuts múltiples  capellans, frares i monges i dels regiments de la tropa – sempre s’ha sabut – Girona: capellans i militars  - els cossos funcionarials que treballen al govern civil, a l’audiència, a hisenda, a sindicats,  a la diputació , a l’ajuntament, a correus, a la tabacalera, al servei del blat, al cadastre, als jutjats, a la policia, a la guàrdia civil, a obres públiques, a ensenyament, a agricultura, a urbanisme, a  la confederació hidrogràfica, a sanitat i ves a saber quants més. Funcionaris, la major part dels quals eren i potser són encara enviats des de Madrid, provisionalment, esperant un destí més bo. I encara, per molts anys, castigats a la capital més llunyana per raons polítiques o laborals...
Enteneu que vull dir? Sobre una petita comunitat de botiguers, petits terratinents, industrials menuts, artesans atrafegats i trista classe obrera, la clova aclaparadora del triangle de poder: capellans, militars i funcionaris.

En va sortir aquella Girona grisa  i negra que denunciàvem, potser sense acabar-la d’entendre. 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada