Deixats de la mà de Déu (Conte de Nadal)

Déu ja n’estava ben tip. En nom seu es mataven els uns als altres a la terra sagrada que ell mateix havia ofert al seu poble. Els havia enviat el propi fill, temps enrere, - no sabia ben bé quan, perquè al cel no hi ha calendaris - i encara les coses s’havien emmerdat més. (Aquí cal aclarir que al cel tampoc no hi  ha ni boques ni culs. Per tant la paraula merda i els seus derivats són purament simbòlics).  No es posen d’acord  ni amb el nom: Jahvé, Adonais, Al•là, Déu... I mira que ho va deixar clar el creador des del començament: “jo sóc el que sóc”. Entesos? Es veu que no.

Tot això se sabia al cel. Hi havia xiuxiueig entre els àngels, que alguna cosa havien sentit. Uns explicaven una versió i d'altres una de diferent. Un arcàngel, que feia poc havia estat servint la Trinitat, creia saber que el Pare es queixava. “Què puc fer?”, preguntava.  Aquelles criatures del planeta Terra, minúscules formigues instal·lades  al racó més llunyà de l’Univers, semblaven incorregibles. Perquè les havia creat? Ni ho recordava. Perquè havia marcat els jueus com a poble escollit? Ni ho volia pensar. Perquè hi havia enviat el Fill a redimir-los? No es podia haver equivocat, però ho semblava.

Llavors va parlar al Fill, que era ell mateix, però separat, com l’Esperit Sant. (Aquest tema el deixarem, perquè ja se sap que és un misteri). Se’l va mirar als ulls i li va preguntar:

- Es pot saber què va anar malament? T’hi vaig enviar per instaurar el meu regne, el nostre regne, a la terra. Un regne de pau, de fraternitat, d’amor, de justícia... I ja ho veus. Es barallen com sempre però es maten més que mai, perquè inventen armes més poderoses, més mortíferes, més devastadores. I no veig que es pugui redreçar el panorama. Torno a preguntar: què va anar malament?

El Fill, cap cot, digué:

 - Jo, pare, algun cop els vaig dir aquella frase de “No penseu que he vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa”. I també, si em fixo en el que van escriure els que anotaren les meves coses, feia referència a germans contra germans i pares contra fills... Però això ho recullen els cronistes molts anys més tard, més de cent anys més tard, que allà són molts anys. Jo diria que em van entendre malament. Són una mica rucs, els homes. Els vam crear així.

Es va fer un silenci. Després el Pare digué: "pensem-hi i en tornarem a parlar".

L’arcàngel no havia entès res més. Segur que l’Esperit Sant també digué la seva, però ell no l’havia sentit. L’Esperit Sant solia parlar molt fluixet, com si ho fes a cau d’orella.

Llavors un angelet entremaliat que sempre corria entre les cames de tothom, va recordar que creia haver sentit algú que deia que Déu havia pensat que baixessin a la Terra els tres de la Trinitat junts.

- Junts?? – va exclamar l’estol angelical

- No ho sé segur – dubtava - junts o separats. Però que baixaven.

I un sant baró, que tenia fama d’orella fina i els havia sentit, va intervenir dient: Sí, és veritat. Aquesta vegada hi aniran tots tres, a la Terra. Això ho va decidir el Pare. I encara sento aquell “tots tres?” que van exclamar com una sola veu el Fill i l’Esperit Sant. I el Pare aclaria:

-Sí, tots tres. Aquesta vegada no vull que res s’espatlli. Jo aniré amb els jueus, que són en meu poble escollit; tu, fill meu, que coneixes el territori, t’encarregaràs dels palestins; i a tu esperit, t’encomano els més difícils, els cristians.  Si tots creuen en l’únic Déu, que som nosaltres, han de fer les paus per sempre més. Tots a la feina, que és tard i vol ploure.

Ja ho veieu. Al cel també corren les noticies, més o menys encertades, com a la Terra. He de dir que m’han arribat altres versions dels rumors. Però em semblaren molt poc creïbles. Donem la versió per bona.

***

Pocs mesos després, la xerrameca celestial es va disparar. Tothom coincidia, sants, beats, ànimes pures, àngels rasos i arcàngels sublims: alguna cosa havia anat molt malament. Un desastre, segons lamentava un serafí daurat.

- Què ha passat?

 Al seu voltant es va formar una pinya de curiosos. Era molt estrany tot allò. Però el serafí va callar per discreció. Ell no diria res. Sabia, o creia saber, que Déu havia baixat a la Terra, que s’havia tornat a fer home per, ara sí, imposar la seva pau i el seu regne. Però res no havia sortit bé. Els homes s’estaven barallant i matant com sempre. Per poder passar desapercebut, Déu es presentà als homes en forma de família: un pare i dos fills. El fill gran ja aparentava més de trenta anys, el petit no més de dotze. (Algú havia gosat dir que l’Esperit, que era el petit, havia volgut aparèixer vestit de blanc, com si fes la  primera comunió. Però segur que eren fantasies sense cap fonament).  El cas és que van arribar a un poble miserable d’Israel. Hi havia la festa d’un casament, amb molta gent fent gresca i molts badocs. Allò els anava bé perquè semblaven convidats i ningú no preguntava res. Segueren a taula com tothom. Hi havia de tot i molt.

La gent semblava feliç i reia per poc. Comentaven les coses de sempre: que si la núvia anava prou mudada, que si el menjar era molt ben preparat, que si els palestins s’estaven passant amb els seus coets, que si Hamàs en podia fer alguna de grossa, que si el negocis anaven fluixets, que si aquest any ha plogut poc, que si el turisme no s’anima...

- I allò del vi? - preguntava una santa que s’havia despertat amb el soroll i els crits.

Sí, ben cert. Sembla ser que l’Esperit, enjogassat com un noi de dotze anys que era, els va convertir  en vi tota l’aigua que hi havia a  taula. Ningú va tenir temps d’adonar-se’n. Què pretenia el noiet amb aquell miracle, si és que el va fer?. Ningú s'ho explica. Així que probablement l’anècdota era producte d’alguna imaginació massa fèrtil. No li podem fer cas.

Sí que pot ser, perquè sembla lògic, que hi hagués música al carrer, com si fessin un concert. Una mena de festival o de trobada de músics coneguts o que es volien fer conèixer. Cada vegada més gent. Sembla ser que duien uns aparells que els permetien parlar-se els uns als altres a llargues distàncies.  Alegria, balls, xerinola, corregudes: festa total. (Algú va dir més tard, que no era un casament, sinó un festival de musica, i segurament tenia raó, però no té gaire importància).

Llavors es van sentir els primers petards o els primer trets, que ningú sabia què passava. Quan va quedar clar que eren trets, alguns s’amagaven sota les taules, d’altres fugien corrent. Explosions a tot arreu. Sang a tot arreu. Dotzenes d’homes armats que sortien del no res, amb les armes a la mà, disparant contra tothom. Diuen que hi va haver molts centenars de morts, molts ferits i que els assaltants, que eren palestins, s’endugueren com a hostatges una bona colla de persones cap als seus amagatalls de Gaza. Entre els hostatges hi havia, ves per on, els tres membres de la Trinitat en forma de família forastera.

****

Fins aquí el que es comentava al cel. Tot eren només rumors, suposicions, gairebé xafarderies. Però alguns àngels de la guarda, que havien tornat quan els seus protegits havien mort allà baix, n’anaven confirmant o desmentint els detalls. Déu no deia res. Les ànimes dels homes sants que s’anaven acceptant al paradís també sabien coses. No pas de la baixada de Déu a la Terra, però sí del l’atemptat terrorista a la frontera entre Israel i la Franja de Gaza, de la revenja jueva, dels hostatges, dels hospitals arrasats, de les escoles esclafades pels coets, de la gana i la por que, segons deien, havia esdevingut una calamitat. Milions de persones obligades a desplaçar-se cap al sud, sense aigua, sense llum, sense gasolina, sense res per menjar. I les bombes que no paraven.

- I Déu? – gosava preguntar una monja descalça, molt espantada.

No cal patir. Déu havia tornat, i era al cel. Els tres de la trinitat s’havien reclòs en algun espai discret i no en sortien per res. Mai van explicar la seva peripècia a la Terra. Però va anar arribant gent al cel, gent que havia viscut feia ben poc els seus darrers dies a Gaza, prop de la família divina. Uns havien compartit taula, d’altres foren agafats d’hostatges pels palestins, algun explicava com havia coincidit amb els tres forasters una complicadíssima aventura, portats d’un lloc a l’altre sense parar. Els havien repartit en molts petits grups i canviaven sovint una casa mig enrunada per un túnel excavat sota una ciutat, el soterrani d’una escola pel galliner d’una casa de pagès abandonada.  Duien ferits, malalts, afeblits per la gana i la set, d’un lloc a l’altre. Van ser uns dies inacabables de bogeria. I sí, la família de forasters hi era. Se’ls veia forts, valents, molt dignes. Ajudaven els malalts i els ferits. Bona gent.

- I van fer cap miracle? – volia saber un anciana resident, que havia regalat a l’església l’herència familiar, amb un mas a Castell d’Aro, que valia una fortuna. (Aquest detall m’ha cridat l’atenció perquè conec l’alcalde de Castell d’Aro i som bons amics).

- Miracle?  - va respondre l’hostatge – Cada dia que vam passar era un miracle. Cada bombardeig que esquivàvem era un miracle. Cada carretera que travessàvem sense entomar cap projectil de l’aviació jueva era un miracle. Ara, si pregunta si feien miracles com els de Jesús a l’evangeli, només en recordo un.

- Què van fer, si es pot saber?.

- En un dels túnels que travessàvem vaig trobar un rosegó de pa. Tenia tanta gana que, ni que fos sec i florit me l’anava a menjar. Però el fill gran em va dir: “espera, que el repartirem”. Era un tros de pa petit com el puny d’un nen. Ell el va començar a partir i anava donant una llesca de pa tou i olorós a cada un de nosaltres. Érem una quinzena. Aquell dia tots vam dormir tips.

Els àngels, els sants i les ànimes pures que se l’escoltaven, van dubtar d’aquell testimoni. Semblava massa fet a mida. Van somriure i callar. Certament crec poc creïble que el déu fill, viatjant entre morts, malats i ferits que podia guarir o tornar a la vida, s’entretingués en repartir pa al grup que – ell, que en seria també víctima, ho havia de saber – poc després seria esclafat per un míssil de llarg abast, que ben segur ja volava cap a la franja.

Quan Déu Pare va sortir del seu retir celestial va reunir tots els habitans del cel. Els va dir:

- Heu de saber que mai més, però mai més, faré res a la Terra. Ni tan sols enviar-los un diluvi o organitzar un xoc amb un altre astre. La Humanitat es destruirà sola. Ja podeu retirar tots els àngels de la guarda. I vosaltres només heu de vigilar que la plaga no s’escampi per l’Univers, que són ben capaços de fer-ho i malmetre tota  la meva obra.

Quan es va retirar, un arcàngel va mirar cap a la Terra, amb tristesa als ulls. Va dir, baixet: ara sí que estan deixats de la mà de Déu.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Diàleg i no pas baralles

Dos no es barallen si un no ho vol, ens assegura la dita popular. I té molta raó. Dic molta i no dic tota perquè és evident que, en algunes situacions, si no et defenses – i per tant  baralles – te’n  pots fer l’aresta. Recordeu les porres de l’1 d’octubre? Entesos.

He posat l’exemple nostrat, tot i que no és el més rellevat que em venia al cap, perquè, si no ens enreden, en aquests moment es deu estar negociant una sortida pactada al problema polític creat a Catalunya quan el Suprem va decidir que podia actuar de tercera cambra. Va anular parts substancials  de l’Estatut plenament vigent. En fi, el conflicte es va anar embolicant – presons, exilis, sancions - per arribar al llarg merder que encara dura. Ara parlen, enraonen.... No es va fer quan era el moment, perquè el PP és del morro fort i no parla amb l’enemic. Però dialoguen amb ganes d’arribar a un pacte? Perquè també és cert que dos no es posen d’acord si un dels dos no ho vol.

Tenen un mediador, relator, observador, o com en vulguin dir. Si jo fos un mediador, crec que hauria de portar les parts a l’inici del problema. Com i quan va començar? No pas com deia jo mateix més amunt, amb la sentència del Suprem. Comença amb el decret de Nova Planta. Si en fa d’anys!! Des de llavors s’ha anat provant, cada vegada que  a Espanya hi ha hagut un període democràtic, de trobar fórmules per pal·liar o resoldre els desacords. De fet, l’invent de les autonomies va ser un pas endavant. Quan aquell pas es veié insuficient, perquè sempre s’interpretava la llei al gust del partit que manava a Madrid, PSC, ERC, CDC i IC  van intentar un pedaç important amb el nou Estatut. Era possible.  Retallat, ribotat i escapçat al seu pas pel Congrés, es va aprovar, plebiscitar i donar per bo. Fins que hi ficà cullerada el TC.

Tot això ho sabeu tots. Ho recordo als dialogants-negociadors. Ells han d’anar repassat aquesta història i trobar els errors de cada pas, per esmenar-los. El que consensuïn s’ha de votar?  Jo proposo que l’acord, si n’hi ha, s’apliqui ja, i que  quedi clar que els ciutadans decidiran si l’accepten i es queden, o se’n van, al cap de cinc anys. Les lleis, com les sabates noves, s’han de provar al carrer.

Bones festes.

Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »

El mini-transvasament del meu carrer

 

Ho diuen tots els entesos: els romans no feien cap ciutat que no tingués assegurada aigua pura de font.  Construïen aqüeductes – elevats quan calia, però sovint excavats – de molts quilòmetres. Avui he preguntat a la AI d’on  treien l’aigua els romans de Girona. M’ha respost que probablement del Ter. M’hi he discutit i li he dit que del Ter a la Torre Gironella, que és el punt més alt de la ciutat, tot fa pujada. Ell m’ha explicat  que els romans feien sifons per pujar l’aigua. No m’ha convençut. Per fer uns vasos comunicants a Girona caldria un dipòsit a la mateixa o més altura. On podia ser aquest dipòsit? És més fàcil pensar que tenien una o més d’una font a la zona del Calvari, a la vall de Sant Daniel. De fet, hi sé una mina d’aigua visitable. I una altra cosa: tinc entès que els romans no bevien aigua de riu. Deixem-ho córrer.

Parlant de conduccions d’aigua, fa més de dos mesos que vam venir uns operaris al meu carrer. Van posar una tanca al voltant d’un pou de distribució d’aigua potable, hi van entrar per empalmar un tub a la xarxa. Aquest tub va passant per davant de la porta de casa i s’enfila per unes escales fins al carrer de dalt, Canigó. No sé on acaba, però un centenar de metres els fa. Vaig arribar a entendre que els veïns del carrer de dalt s’havien queixat que els sortia de l’aixeta aigua bruta, com sabonosa. Es veu que feia mesos que es queixaven. Ara ja ho han resolt: treuen l’aigua del pou del costat de casa. Han fet un minitransvasament de carrer a carrer. Fa més de dos mesos!! I no veig que estiguin treballant-hi per resoldre el problema. Perquè, si sortia l’aigua bruta seria per algun motiu. Ja el saben, el motiu? Ja han pensat com resoldre-ho? Fins quan tindrem les tanques posades a la vorera, el pou obert, el tub enfilant-se per les escales...?

He pensat: ves a saber si l’AI en sap res. I no, no en sap res. Educadament, em proposa que truqui a l’empresa que gestiona l’aigua a Girona, Salt i Sarrià. Ho faré. Deixem passar el tercer més a veure si comencen les obres al carrer Canigó. I tinguem fe que les tanques evitaran que cap vianant, ni cap gos, ni cap gat caiguin  al forat. (De fet, els gats i els gossos són prou llestos per no caure en un parany com aquest).

 

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

Catalunya a Europa

A la sala d’expo­si­ci­ons de la Casa de Cul­tura hi ha un mun­tatge interes­sant. Li han posat un títol llarg però clar: Con­tri­bu­ci­ons de Cata­lu­nya al progrés social i polític d’Europa. Sig­nen la feina Car­les Puig­de­mont i Antoni Comín, que van tenir el suport de la Dipu­tació de Girona per expo­sar-lo ini­ci­al­ment a la seu del Par­la­ment Euro­peu. Es va inau­gu­rar el 5 de setem­bre pas­sat i va durar una set­mana.–Per­doni, tot això està prou bé, però ens hau­ria de dir qui­nes són les apor­ta­ci­ons cata­la­nes que s’hi des­ta­quen.

Té raó. L’expo­sició té qua­tre parts: a) el Con­so­lat de Mar, ins­ti­tució pio­nera en la legis­lació marítima i mer­can­til (1279); b) del Sin­di­cat Remença, pri­mer sin­di­cat agrari d’Europa (1448); c) el Tri­bu­nal de Con­tra­fac­ci­ons, con­si­de­rat un ante­ce­dent dels tri­bu­nals cons­ti­tu­ci­o­nals moderns (1701), i d) la vaga ano­me­nada de La Cana­denca, que, entre altres coses, va acon­se­guir la jor­nada labo­ral de 8 hores (1919). Deixo que els his­to­ri­a­dors o els ente­sos expli­quin la importància de les tres pri­me­res apor­ta­ci­ons. Em quedo en la jor­nada de 8 hores. Hauríeu de saber que fins al 1919, fa poc més de cent anys, els obrers esta­ven obli­gats a tre­ba­llar les hores que deci­dia el patró, que solien ser deu o dotze diàries, sis dies a la set­mana. El jor­nal també el fixava l’amo. De fet, la vaga va començar per una bai­xada uni­la­te­ral de sous. Els obrers es quei­xa­ven, alguns van pro­tes­tar i foren aco­mi­a­dats, molts com­panys es posa­ren en vaga i també ana­ren al car­rer. El sin­di­cat CNT els va fer cos­tat. L’atu­rada es va esten­dre a tota la ciu­tat i més enllà. Gent a la presó. Més gent en vaga. Al final la patro­nal i el govern que li feia cos­tat es van ren­dir. Els pre­sos al car­rer, els aco­mi­a­dats a la feina, els sous un xic amunt i la jor­nada de vuit hores.

–Sap què? Ahir vaig veure un car­tell pen­jat al cos­tat d’una parada d’autobús que deia: “Volem les 35 hores i 3 dies de tele­tre­ball.” La sig­nava la Inter////sin­di­cal. Què en pensa?

No sabria què dir-li. Jo estic jubi­lat. I si se’n van sor­tir pas­sant de 12 hores a 8, pot­ser també se’n poden sor­tir amb menys. Ara, ja em dirà com faran tele­tre­ball els pale­tes, els fus­ters, els tor­ners, els mecànics, els depen­dents, les minyo­nes, les infer­me­res...

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Fer ciutat, fer barri, fer escala de veins

Sí, d’acord: els pisos turístics tenen inconvenients. Els seus ocupants no fan barri, no participen a les reunions d’escala, no solen trucar a la porta dels veïns per demanar sal o una llimona, parlen llengües estranyes, surten al balcó a fer el vermut, duen maletes amb rodes que fan soroll  quan arriben o se’n van a hores empipadores, són causa evident de l’increment dels preus dels lloguers, de vegades fan festes amb música sorollosa i tantes coses més greus.

Com que els turistes no volen pisos rònecs i mig enrunats, les cases centenàries de la ciutat s’han de posar al dia. I venen paletes, lampistes, pintors, guixaires, vidriaires i fusters a renovar les instal·lacions podrides pels anys i l’abandó. Tot plegat soroll, pols, moviment inusual de cotxes, furgonetes, camions. I, és clar, cal posar al dia les canonades de l’aigua, del gas, del clavegueram... El carrer ple d’obstacles, rases obertes i tanques protectores.

Aquells carrers íntims, solitaris, medievals, estrets i foscos, tradicionalment boirosos,  humits, amb aromes de pixum i de resclosit que recorden potser aquell tuf de col bullida de la postguerra – memòria històrica –, les persianes estellades i descolorides, els vidres trencats i apedaçats amb cartró, les parets encrostonades i tristes, les portes il·luminades de grafitis acolorits, reiteratius, sovint obscens, les canals trencades... Tot aquell món tan nostre, tan antic, tan arrelat a l’ànima dels ciutadans, tan humà, fisiològic, orgànic, que donava personalitat a la buidor dels immobles, al silenci de l’abandó de segles, TOT, tot es perd quan arriben els especuladors del turisme.

Ja va començar amb l’arribada de l’amic Quin Nadal a l’alcaldia. Carrers nets, places noves, carrers esponjats, restauració d’edificis, pintada de façanes, neteja del riu, rentat de cara dels monuments... i promoció del turisme a la italiana. I, és clar, hotels nous o renovats, apartaments turístics, bicicletes a dojo, restaurants de cuina refinada, bars i terrasses a les voreres... Ja ho veieu i ho patiu. Així que, ajuntament de la ciutat i autoritats del parlament, us felicito. Heu entès el problema. I intenteu redreçar la situació, que esdevenia insuportable. Gràcies. No es podrà recuperar el que s’ha perdut. Però aturarem la sagnia, si déu vol.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Suborn o xantatge

 Primer cas. Som a Chicago dels anys trenta, en una botiga qualsevol. Entren dos personatges i parlen amb l’amo. Diuen, si fa no fa:

-“Aquesta ciutat s’està tornant molt insegura. Vostè mateix va ser robat fa poc. Nosaltres li oferim un servei de protecció. Cada setmana passarem a cobrar. I podrà estar tranquil”.  De mala gana, és clar, el botiguer paga i viu, justet, però en pau.

Segon cas. Som a les Espanyes del franquisme. Un individu entra en una empresa i demana pel responsable,  l’amo si pot ser. Ell representa una revista que promociona accions en favors dels orfes de la guàrdia civil, posem per cas, o de les vídues de militars.... Faria un gran servei a la pàtria si inserís i pagués uns anuncis periòdics a la revista. L’empresari té clar que no en traurà cap profit d’aquells anuncis. Però els paga i queda tranquil.

Tercer cas. Som al 2016, a les oficines del C.F. Barcelona. Un senyor que es diu José Maria Enríquez  Negreira i que és el vicepresident  del Comité Técnico de Árbitros demana pel president  del club i li ofereix els seus serveis com a informador.

-“Vostè ja veu que el Barcelona, de fa anys, es veu perjudicat per les decisions d’alguns dels col·legiats. Jo els puc donar informes de cada un dels membres del col·legi i així vostès, el seu entrenador i els mateixos jugadors sabran en tot moment com s’han de comportar”.

Els directius pensen que el preu és molt car, però n’estan tant cansats de lluitar contra la mala disposició de l’estament arbitral, que decideixen pagar els informes. Ningú sap si els 1,4 milions d’euros pagats entre 2016 i 2018 han servit de gaire res.

De fet, ara que se’ls acusa de suborn, jo diria que, com en els casos primers, es tracta clarament d’un xantatge. Es paga per estalviar-se un mal que et pot fer el mateix protector que cobra. En aquest cas, el Barça comprava la imparcialitat dels àrbitres. No pas la parcialitat.

Esperem que els jutges que estudien el cas siguin imparcials. Sense haver de pagar per endavant.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La ‘conversió’ d’en Pius Pujades

 

JORDI GRAU .- 

Pius Puja­des, redac­tor de Presència; fun­da­dor de Punt Diari, del qual va ser direc­tor; cap de redacció de l’Avui, i direc­tor del Diari d’Andorra, és, a més de peri­o­dista i mes­tre, un escrip­tor prolífic. Fa uns mesos la Fun­dació Atrium Artis li va publi­car un lli­bre que els reco­mano: Hèlios. Con­tra la dic­ta­dura amb humor, en què recull més de 600 dibui­xos que en Jordi Soler va fer, a les nits de L’Arc, l’únic bar del món que té una cate­dral al pati. La majo­ria de dibui­xos hau­rien por­tat direc­ta­ment a la presó el seu autor si els hagues­sin des­co­bert. A la por­tada es veu com qua­tre bis­bes por­ten sota pal·li el dic­ta­dor Franco. Hi ha molta crítica al règim, als mili­tars, i molt de sexe, també. El lli­bre, a més, és una bio­gra­fia que en Pius, amic de l’Hèlios, fa del nino­taire d’El Punt durant 40 anys, que va ser defi­nit com a peri­o­dista orques­tra perquè feia de tot i tot ho feia bé.

El lli­bre d’en Pius el vam pre­sen­tar a L’Arc al mes d’abril i la set­mana pas­sada, al Cer­cle Sport Figue­renc. Va ser una pre­sen­tació diver­tida. Vam par­lar i molt de Jordi Soler, però en Pius Puja­des es va dei­xar anar i ens en va expli­car unes quan­tes de la seva tra­jectòria. Escol­tar la seva detenció, jun­ta­ment amb en Jordi Soler, per un delicte con­tra l’Església catòlica i con­tra el règim fran­quista ara fa riure, però els tres dies a la presó no els en van fer tant. De tan greu acu­sació, que va fer que els pre­sos sor­tis­sin a rebre aquells peri­llo­sos delinqüents, en va que­dar una con­demna de tres mesos i un dia i una taca negra als seus ante­ce­dents. I tot per haver fet la conya d’imi­tar l’obra La llum de la veri­tat, que van trans­for­mar en La llum del quarto fosc amb alguna escena con­si­de­rada lla­vors procaç. La denúncia del res­pon­sa­ble del tea­tre, que la tenia votada a en Pius, ho explica tot. Home del règim, el denun­ci­ant es van­tava de ser cri­dat a la presó per esto­ma­car maquis...

La detenció li va por­tar pro­ble­mes. Però en aque­lla Girona grisa i negra, que és també el títol del lli­bre que va escriure amb Just Manuel Casero, Jaume Gui­lla­met i Narcís-Jordi Aragó, cle­ri­cal, opres­sora, bruta i con­tro­lada pels poders mili­tar i eclesiàstic, l’Església el va voler redi­mir. I així en Pius va ser cri­dat per un mossèn influ­ent i benin­ten­ci­o­nat de l’època perquè deixés la seva acti­tud hos­til envers l’Església. I així es va veure invo­lu­crat en el movi­ment cone­gut per Colo­res i cri­dat a unes con­vivències a la Salut de Ter­ra­des. Abans, a la Catequística de Figue­res, els van tenir una hora braços en creu pre­gant. A la Salut, però, ell ni tenia cap ins­pi­ració divina, ni queia en estat de trànsit com alguns dels com­panys, ni tan sols es con­fes­sava. Es va començar a pre­o­cu­par quan, braços en creu, el van rode­jar, pre­gant per ell i dient que fins i tot posa­ven la salut dels seus fills en mans de Déu per acon­se­guir la seva con­versió. Això el va fer patir i va deci­dir que la millor manera d’aca­bar-ho era fin­gir que tenia una visió i con­ver­tir-se allà mateix. En allò estava, quan es va obrir la porta i va entrar el mateix bisbe Cartañá, Pepet Ver­mell en ter­mi­no­lo­gia popu­lar. Se’l va mirar, i va dir: “Amb aquest peça no ens en sor­ti­rem.” En Pius sí que se’n va sor­tir sense neces­si­tar tenir visi­ons ni con­ver­tir-se. Està per fer-ho.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Guerra i intel·ligència artificial

 

Palestins i jueus s’estan matant, com fan sovint. Milers de morts, milers de ferits... Bombes, coets, ruïna. Els mitjans de comunicació occidentals, els nostres, sempre dediquen molta lletra a aquesta guerra que, si ho mirem bé, dura des de la creació de l’estat d’Israel. Els mitjans generalment es decanten a favor dels jueus, mentre que les bases populars dels partits d’esquerra solen mirar amb més bons als palestins. Aquest cop les notícies d’aquell conflicte han deixat a l’ombra fins i tot el d’Ucrània, que ja és dir!! 

Però no és només el d’Ucrània. Se m’acut preguntar a la IA quantes guerres hi ha al món. Em respon:  Segons l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, ara mateix hi ha una trentena de guerres actives al món. Algunes de les més sagnants són la guerra del Iemen, la guerra de Síria, la guerra d’Afganistan, el genocidi del poble rohingya a Myanmar, el conflicte de Palestina i la guerra civil a Etiòpia. Aquestes guerres han causat milions de morts, refugiats i violacions dels drets humans.

Bona resposta,  però es deixa Ucrania. Li faig observar a la màquina. I ho sap, és clar. Ara em reconeix que  la guerra d’Ucrània és un dels conflictes més greus que afecten el món actualment. Es tracta d’una invasió militar de Rússia sobre el territori ucranià, que va començar el 24 de febrer de 2023 i que encara continua. La guerra ha provocat milers de morts, desplaçats i violacions dels drets humans, així com una gran tensió internacional entre els aliats de cada bàndol.

Una trentena de guerres són moltes guerres. Ja entenc que no es pot parlar cada dia de totes. Seria impossible tenir tanta informació i tant d’espai. Penso que sí que es troba temps i lloc per parlar una mica de tots els partits de futbol, bàsquet, etc. Es publiquen diaris especialitzats en esports, com L’Esportiu. Potser caldria editar un informe diari que ens tingués al corrent del que passa a les guerres més importants? Al cap i la fi, la guerra és un dels genets de l’apocalipsi.  Però tindria algun sentit si sabem que la primera víctima de la guerra és la veritat? Qui ens informaria que tingués  credibilitat?

  Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Un pin per a Francesc Ferrer

 

El dimecres passat em van regalar un pin. Se’n diu un pin? Me’l va regalar l’Òmnium Cultural del Gironès, a mi i a una vintena de socis més, el mèrit dels quals era haver-nos mantingut fidels a l’entitat durant 50 anys (o més). Com podeu entendre, la fotografia del grup no era pas la d’un equip juvenil. Lluiré amb un cert orgull el meu pin al trau de la solapa quan em posi americana. Però sento un xic de vergonya per no haver fet més feina, per no haver-me implicat més en les tasques de l’Òmnium. La meva fidelitat s’ha limitat a l’aportació econòmica perquè, cal que ho digui, bona part dels 50 anys els he passat, per raons professionals, fora del Gironès.

Però no parlem de mi. Penso que la commemoració del 1972 ens hauria de fer present la figura de l’amic Francesc Ferrer i Gironès, primer president de l’Òmnium gironí. Probablement un dels més decidits i eficaços defensors de la llengua des de la dictadura franquista fins al darrer dia de la seva vida. Entenia que el nostre poble fonamenta la seva existència en la ferma vigència de la llengua. I va lluitar amb tenacitat per mantenir-la ben viva. Des de tots els càrrecs que va ocupar i, sobretot, des del seu activisme cívic. Era a tot arreu i fent feina sempre, incansable. Estic ben segur que els companys de colla que ens aplegarem al pati de la casa de Cultura per rebre el pin dels 50 anys estarien tots d’acord amb mi. I que la junta actual, presidida per Núria Giol, també.

Mentre nosaltres, l’equip de veterans, a la casa de Cultura, rebíem l’aplaudiment dels assistents, a la mateixa hora, els nois del Girona C.F. estaven fent el miracle de guanyar el lideratge de primer divisió, per davant del Barcelona i del Madrid. La coincidència devia ser inevitable perquè l’hora dels partits els decideix la televisió. Però segur que més d’una absència tenia a veure amb la il·lusió per la impecable  trajectòria del Girona. Però els que ens vam perdre la transmissió en directe, prou vam trobar la manera de participar en l’alegria ciutadana dels futboleros .

I a Madrid, ves per on, aquests dies es començava a sentir parlar català al Congreso. Jo’t fot! Alguna cosa es mou.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Reflexions caniculars

 

La meva àvia (que no es deia Neus com la d’en Vall Clara) solia aconsellar quan venia al cas: “dels capellans, fixa’t en el que diuen, però no miris el que fan”. ·Ella ho deia sempre referint-se a l’estament clerical. Jo penso que la dita és perfectament aplicable al món dels polítics, però capgirada: “dels polítics no t’escoltis el que diuen, però fixa’t bé en el que fan”.

En tot cas, ni un consell ni l’altre té predicament entre els ciutadans. Quan arriba l’hora de triar, quan van a votar, els mou més l’instint  que el raonament. Molts acaben donant el seu vot als mateixos de sempre, volent creure que han  corregit els seus hàbits corruptes, renegat de les mentides reiterades, dels eslògans buits, dels insults. És el que  prometen com sempre, perquè tenen ben estudiat i saben prou bé què volem sentir, què esperem que ens diguin.

Algun cop, el ciutadà es revolta i diu prou.  Llavors decideix no anar a votar, cosa que afavoreix clarament als grans partits que tenen una “quota de mercat” assegurada. O vota desesperat a algun dels extrems: el dret o l’esquerra, seguint la tendència general. Ara mateix els vots dissidents estan anant cap a la dreta, A l’Argentina, a França, a Espanya, a Ripoll... Arreu. Deixant de banda les meves preferències personals, que ara no venen al cas, un govern extremista, del color que sigui, pot ser tan eficient com qualsevol dels que es proclamen de centre. El que cal és que ho faci bé, que sigui honest, que pensi en els ciutadans, que tingui un projecte a llarg termini ben explicat i s’hi cenyeixi, que sàpiga rectificar quan s’equivoqui. Naturalment que això exigeix tenir al  govern persones expertes, entesos en la matèria que els encomanen (i no els amics, els buròcrates del partit, els companys fidels).

Estic demanant una utopia, ja me n’adono. Un somni. Però alguna cosa s’hauria de fer. No pot ser que ens regeixi gent que des del primer dia de mandat ja està pensant en com guanyar les pròximes eleccions. I saber que estan pràcticament obligats a fer-ho, perquè fer grans projectes a llarg termini no dóna vots, i sense vots no es poden realitzar els projectes, per bons que siguin.

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Cercant el port de Pals

 Tot són pre­gun­tes: en Colom era català? Com sabia que tro­ba­ria terra nave­gant cap a l’oest? Va sor­tir del Pals empor­danès o del Palos andalús? Pre­gun­tes que tenen sem­pre diver­ses res­pos­tes, segons qui parla.

A mi, ves per on, la sor­tida de Pals m’és atrac­tiva. Un Colom que ha llui­tat al cos­tat de la Gene­ra­li­tat con­tra el rei Joan, uns mari­ners com els Yáñez Pinzón, que Bil­beny docu­menta a l’Empordà sense gaire difi­cul­tats... Sí, però, Pals tenia un port veri­ta­ble? La platja del Grau està a cinc quilòmetres del poble... Qui ho pot dir? Els arqueòlegs, si exca­ven, és clar. Però... Havia lle­git feia poc els tre­balls de l’estudiós ganxó Josep Lluís Casa­no­vas sobre la pro­ba­ble existència d’un amfi­te­a­tre romà a Girona i el lloc idoni on podia haver estat. En aquest tre­ball (fàcil­ment tro­ba­ble a inter­net), Ubi­cació hipotètica de l’amfi­te­a­tre romà de Gerunda (estudi hidrogràfic), s’esta­bleix el nivell dels rius giro­nins al segle II aC. Només calia lli­gar caps. Podria l’estudiós Casa­no­vas situar el nivell del mar a l’Empordà a finals del segle XV? M’hi poso en con­tacte. Amb gran ama­bi­li­tat em fa saber que ja ha tre­ba­llat el tema, que fa poc va inter­ve­nir en una con­ferència, Cer­cant l’antic port de Pals, al Cen­tre Cul­tu­ral Ca la Pruna, i em passa l’enllaç per acce­dir als seus tre­balls. Què us en puc dir? He entès que el nivell del mar ha bai­xat, però, a més a més, cal ado­nar-se que el Ter, el Fluvià i la Muga abo­quen sedi­ments cons­tant­ment al mar de Pals, que els tem­po­rals mouen aquest mate­rial sedi­men­tari, de manera que la línia cos­ta­nera i la fondària varien sovint. Això per­met pen­sar que un port a tocar de la vila fos per­fec­ta­ment prac­ti­ca­ble durant molts anys però quedés ino­pe­rant llar­gues eta­pes. La magnífica col·lecció de mapes de la zona que aporta, més de 25, de diver­ses èpoques, venen a con­fir­mar aquesta idea: alguns situen Pals arran de mar, d’altres un xic terra endins. Són errors? Indi­quen moments dife­rents?

Dei­xeu que espe­culi: si en Colom i els seus mari­ners conei­xien el port i era prac­ti­ca­ble, segu­ra­ment el tri­a­rien per orga­nit­zar un viatge secret, el destí i la ruta del qual només sabia Colom.

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Perquè he de votar?

 El meu avi em va dir: “quan hi ha eleccions, s’ha d’anar a votar; si tu no votes, d’altres voten per tu”. M’ho deia el juliol de 1947. Fa doncs 76 anys, i no ho he oblidat mai. S’havia convocat el referèndum de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado. Segons aquesta llei, "España se constituye en Reino". També establia que el successor de Franco seria proposat per ell mateix. De manera indirecta, obria la possibilitat al retorn de la monarquia borbònica.
 L’avi va votar, però abans prengué totes les precaucions possibles. Va anar al col·legi electoral i va recollir dues paperetes, una amb el sí i l’altra amb el no. A casa les va comparar detalladament. Eren molt similars, però la del sí tenia el paper un xic mes gruixut. Això feia que el tacte fos diferent i que la transparència també  Per tant, va deduir, era impossible votar no sense que els membres de la mesa i els policies que els feien costat se n’adonessin.  Va optar pel camí del mig: agafà un vot del sí i tatxà el text imprès per escriure-hi a sobre un no.
Ara no us sabria dir si aquell vot arriscat, estudiat, suat del meu avi va comptar com a si, com a no o com a nul. Per l’avi, republicà de tota la vida i represaliat, era un  NO rotund.
Direu: i què? Si el 93% dels vots sumarem com a afirmatius, pel 4’7% de negatius i el 2’3% en blancs o nuls? Quina importància tenia aquell vot de l’avi? A veure: sobre la pregunta del referèndum, cap. Sabíem tots el resultat des que es va convocar. Valor estadístic? Ínfim: Nomes podíem dir que un 7% de votants havien aconseguit expressar d’alguna manera la seva disconformitat,...
_ N’està segur? I si el règim ja tenia els resultats previstos a la búlgara, i no li con venia de cap manera un 100% de vots positius?
_ Potser té raó. Vatja, segur que té tota la raó. No hi ha cap seguretat que es comptessin els vot emesos. Cap. Però tothom sabia que votar era obligatori i també sabia que era més obligatori votar sí.
_Llavors, torno a preguntar, de què servia el vot del seu avi?
_Sembla mentida que no ho hagi entès. En primer lloc i sobretot, votar serveix a un mateix. És un acte d’afirmació personal, és l’exercici de la sobirania (encara que no sigui reconeguda)  Aquell vot em serveix a mi.

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Estava escrit

 

Diuen els entesos que el més probable és que demà faci el mateix temps que avui. De manera que, confiat com sóc,  accepto apostes. Demà tindrem  sol al matí, i ruixats dispersos al vespre.  Hi ha més coses previsibles: si els Borbons venen a Catalunya, tenim gresca assegurada; i si arriben fins a les rodalies de Girona, més.

Com cantava Raimon, la pluja no sap ploure. I els Borbons no saben  ser reis, podem afegir. Són faves comptades.

I mira, tenir una princesa de Girona que es veu bufona, trempada, que parla el català més bé que molts de nosaltres, feia un cert goig, fins i tot a molts republicans. El rei, cap visible de la família, que posà a les mans de la seva filla una eina tan pacificadora, tan amable i tan conciliadora com és la llengua del nostre país ho esgarria tot quan, en la lengua del imperio  es feu el milhomes donant suport als valents del a por ellos que apallissaven pacífics ciutadans que volien votar. Va oblidar que el seu avi, a l’exili daurat de Portugal, va abdicar de tots els seus títols, llevat del de compte de Barcelona, que donava certa legitimitat històrica a la família, si més no, davant els seus súbdits.

Sap una mica de greu. La nena princesa podia haver resultat un camí, una porta, un pont, que permetés pensar en un país multicultural, multilingüe, amb ciutadans iguals i respectuosos amb les diferències.

El pare Felip ho va fer impensable.  Potser fou el nom, mal triat; potser la ferum viril casernària, van inspirar les paraules i els gestos erronis. I aquella nena amable, propera, assumible que lluïa protocol·làriament el nom de Girona va perdre el seu encant. Probablement havia de ser així. Estava escrit. Qui té el cul llogat no seu quan vol.

Això  sí, demà, cap al tard, caurà algun xàfec en algun lloc, com avui. No us refieu del et de sol que ha brillat aquest matí. I, si m’equivoco, no en feu cas, Porto més de dos mesos encertant-la amb el meu sistema. M’hi podria ben bé guanyar la vida.

I que el rei que vingui quan toqui, se’n digui rei, reina o president de la república serà com els altres. Els testos s’assemblen a les olles.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Conversa amb el taxista d'Istambul

En Miquel era a Turquia a mitjans de maig. Havia dubtat molt abans de decidir-se, però hi va anar. Els terratrèmol ben present encara, les eleccions que semblaven un plebiscit sobre la figura d`’Erdogan, la guerra d’Ucrània, tan pròxima... Era el primer cop que hi anava i saltava dels  monuments als paisatges; de mercats efervescents a petites parades de carrer; de pàgines romanes i cristianes dominadores a retalls d’esplendor musulmà. Tot li era nou. Sense coneixements de turc  i un anglès molt rovellat s’espavilava pels metros, autobusos i taxis de la gran capital de l’imperi d’orient.

Gosa interessar-se per les eleccions. Què en pensa el taxista que el porta? Guanyarà, com diuen, l’actual mandatari, que tant agrada a l’Otan?  Sí, li respon el taxista, convençut. Erdogan ho te guanyat. S’ho mereix. Està portant el país endavant, malgrat tots els problemes. I sort en tenim de l’Erdogan. Si perdés seria un desastre. Però no ha pas de patir. Tenim Erdogan per anys. Ja ho veurà. La gent el valora molt...Al cap d’una estona, abans d’abandonar el vehicle, el taxista s’interessa per saber d’on és en Miquel. De Girona és, ben a prop de Barcelona. Ah, exclama el taxista, català!! Llavors escolti: retiro tot el que li he dit abans; ho retiro. Sàpiga que guanyarà l’Erdogan, sí, però perquè les eleccions seran una gran tupinada, com sempre. Això, amic, és una dictadura camuflada. Els periodistes dissident són a la presó esperant judici. La policia ho vigila tot. Jo sóc kurd, sap? I els kurds estem arraconats, sense cap dret. Això, aquest país és un desastre. Ja va veure com es va abandonar la gent després del terratrèmol... I llavors es queixa dels preus dels productes bàsics, del mal funcionament dels serveis públics, dels abusos de la policia, de la corrupció  que es fica pertot. En Miquel ho entén prou bé, i ves a saber perquè. Ho entén, segurament, pel mateix motiu que el taxista ha gosat canviar de cançó quan ha sabut que el seu client era català.

Com s’han entès? - voldrà saber un lector. El taxista porta una aplicació al telèfon. Hi escriu en turc i l’aparell ho passa al castellà. Quan dos es volen entendre...

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Protagonista de la pròpia vida

Sóc incapaç de fer un petit retrat d’urgència de l’amic David Marca, que ens va deixar dijous, Però apuntaré alguns records.

Ens vam tractar al llarg de molts anys, després que el convencés de posar a Presència un anunci a tota plana de la Coca Cola. En català, és clar. Devia ser el primer anuncia que feia la multinacional en a nostra llengua. No crec que ens fes més anuncis, però de tant en tant el visitava a la planta embotelladora de Sarrià. Va canalitzar cap a Presència la campanya del concurs de Redacció, ajudant a normalitzar las revista i la llengua en moments difícils.  Era un home amable, de verb florit i imaginació productiva. Sempre tenia grans històries per explicar i sempre sabia com ser protagonista de les seves històries. Quan calgué aplegar diners per engegar el Punt Diari ell hi va ser: es va fer cooperativista de Papirus i accionista de Edicions Comarcals S.A. Potser era l’únic que tenia un peu a cada banda. Amb en Just decidirem fer-lo president de la societat, amb en Lluis Pla de vicepresident. Algun dia explicaré com va anar.

Ell, d’aquesta etapa del Punt, amb mi en parlava poc. Potser perquè els seus relats florits no coincidien amb els meus records. L’etapa política al Senat, que va acabar, com solia repetir, amb la promesa del President Pujol d’un gran càrrec que no va arribar mai; els seu esforç per mantenir viu i puixant el Girona, temps de flors, que sempre ha tingut molts pares; les relacions amb la família Daurella, importadora de bacallà i propietari de Cobega, explotaeora d ela marca Coca Cola, que era protagonista de riques i divertides anècdotes de l’amic; el pas per la Cambra de Comerç, per la Creu Roja i d’altre entitats, eren el seus temes més recurrents, repetitius, sempre explicats amb nous i sorprenents detalls i afegitons.

Nat al Camp de Tarragona explicava que el seu pare li va dir: “mira, al Rei, un respecte sempre, però som republicans de tora la vida. Ara, nosaltres, els pagesos, quan hem anat bé ha sigut amb la dictadura de Primo de Ribera”.  Aquesta lliçó paterna la repetia sovint. Serveix per entendre un mica el tarannà de l’amic David Marca, que trobarem a faltar. Potser té escrites unes memòries – li agradava escriure i ho feia prou bé. Si fos així. M’agradaria llegir-les aviat.

  Torna a l'inici

 

Continua llegint »

La revolució ja és aquí

Sabeu què us dic?  Ho tinc clar: anem cap al matriarcat. Estem vivint una revolució importantíssima i ràpida. Les dones ocupen el poder i segurament deu ser per bé. Si més no, està tan bé com quan els homes manaven o creien manar. El procés social és lent, però segurament més ràpid que molts d’altres canvia que ha viscut la Humanitat. Una revolució cruenta, ben cert. Penseu en els centenar de milers de dones que ha mort en aqueta lluita. Només heu de llegir els diaris. En diuen violència de gènere, violència masclista, violència domèstica. El nom no fa la cosa, encara que les revolucionàries també lluiten en el camp de les paraules, del llenguatge.

A finals del seixanta, començament dels setanta del segle passat, en Quim Jubert, neuròleg i amic, ens explicava com la invenció de la píndola anticonceptiva ho capgiraria tot. Mireu, deia, duran milers d’anys els homes van viure en un matriarcat, perquè la dona era la que portava fills – i, per tant, riquesa i futur – a la família.  En algun moment es va fer una lenta revolució: l’home, el mascle, va entendre que sense la seva intervenció no hi havia fills. Amb aquest poder, a poc a poc, va capgirar la situació i va néixer el patriarcat que encara es resisteix a rendir-se. Fins a la píndola.

Amb la píndola la dona tornava a tenir la paella dels fills pel mànec. A occident, és clar. Perquè, amic lector, hi ha una bona part del nostre món on impera amb molta força aquell patriarcat, i no sembla pas que les coses s’encaminin al canvi. Hi ha barreres difícils de saltar: socials, tradicionals, religioses, econòmiques, familiars... que poden frenar les tendències revolucionàries.

Llavors, anem a un món dividit en dues grans esferes, la regida pel nou matriarcat i la dirigida pel vell patriarcat? Hi haurà una mena de teló d’acer entre les dues cultures? Tornarem als dos blocs com en temps del comunisme i el capitalisme? I, si fos així, què comportaria aquesta divisió humana?  Jo no sóc en Quim Jubert. He de confessar humilment que no en tinc ni idea. Però m’espanta.

En canvi sí que crec poder avançar, només per l’experiència que donen els anys, que no serà possible allò que tant proclamem uns i  altres: la igualtat de gèneres. Som com son. Sempre hi harà qui mana i el ramat. De fet som un gran ramat que demana models a seguir i ordres per obeir. Ens sentim segurs, protegits, tranquils cedint – això sí, amb queixes, protestes i renecs – quan tenim un líder fort al davant. Siguem mascles o femelles.

 Torna a l'inici

Continua llegint »