De més verdes en maduren

Es pot saber de què ens ve aquesta mania amb els reis? S’ha adonat que deu ser a Girona on troben més mala maror? Fotos cremades, crits, declaracions municipals... Escolti, que els reis no ens han fet res. Bé, vull dir els dos reis de la democràcia. Si parléssim d’abans ja no sabria dir-li, però Joan Carles i ara Felip no trobo pas que ens hagin perjudicat gent. Crec que els hauríem de reconèixer que han representat la recuperació de moltes llibertats. El final de la dictadura. O no?

Com hi ha món, que el meu interlocutor té certa raó. Ens mirem amb poca simpatia els monarques . Probablement per raons de les que ells en tenen poca culpa. No diré pas que han fet costat als anhels catalans, però tampoc veig que ens vagin en contra. Però, és clar, venim d’on venim. Costa d’oblidar que la solució monàrquica va ser la solució franquista. I és clar, i ha els anys d’història borbònica de la oblidar. La veritat, no sé què dir-li. A mi m’hauria agradat un referèndum que legitimés el règim. Tot seria més clar. De manera que...

De manera que – per uns escrúpols de mal explicar - estem deixant de banda una sortida fàcil, planera, legal, homologable, als problemes de sobirania que tenim plantejats. Miri: oi que enyorem les antigues llibertats? Oi que ens queixem dels efectes negatius de la guerra del 1714?  Oi que rebutgem de ple el decret de Nova Planta? Doncs miri, la sortida és aquesta: ens quedem amb el rei, li posem la numeració que li correspongui aquí i muntem un estat propi, modern, pràcticament independent. Creem un Regne Unit. S’han acabat tots els dubtes sobre la permanència a la Unió Europea, a l’àrea de l’euro, a les institucions internacionals.

Vostè ja jo diu. Molt fàcil, però,  les altres parts, hi estaran d’acord?

De moment, estic segur que el nou rei no s’ho miraria amb mala cara. I el món tampoc. Jo crec que beneiria una solució del problema que no afectés els equilibris internacionals.

Però no n’hi ha prou. Caldria que la resta d’Espanya, del Regne d’Espanya, s’hi avingués. Vostè creu que seria possible un acord d’aquesta mena? J diria que no.

De moment, no. Però el no ja el tenim. Estem lluitant per una cosa més difícil, per la independència total. Acceptar la corona comú simplificaria extraordinàriament el procés. Per tant, jo miraria de fer-me amic del rei. Fixis en una cosa: quan el que havia de ser rei Joan, l’avi del Felip actual, cria tenir el futur en contra el que va defensar i assumir com a irrenunciable va ser el títol de Compte de Barcelona. Sap perquè? Doncs perquè tots els seus drets derivaven d’aquest títol. El compte de Barcelona té sempre els drets dinàstics sobre la corona espanyola.

Doncs mira, ens ho podríem pensar. De més verdes en maduren.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Toca parlar del rei

Felip de Borbó, el futur rei, l'any passat, al Palau de Congressos de Girona. Foto: JOAN SABATER.

Avui li toca parlar del rei –em diu, ben convençut, un lector amic.

Del rei? Potser sí. Acaba de fer el que no fan mai els polítics espanyols: dimitir, plegar, abdicar. Però, miri, és un cas ben especial perquè la seva dimissió té trampa en forma de príncep hereu, com ja deu saber. De manera que en plega un i comença l'altre. Tot queda entre família.

–Entesos. I del príncep, del que serà nou rei? No me n'ha de dir res?

Li puc dir que és molt alt, que sembla prou preparat, que va saber imposar-se als costums reials a l'hora de casar-se, que parla força bé el català, que... Si he de destacar alguna cosa del príncep Felip, li recordaria que va saber dir que Catalunya serà el que vulguin els catalans, cosa que no ha dit pas tothom fins ara i que em sembla rellevant si tenim en compte que li tocarà moderar el debat sobre el procés sobiranista.

–No sigui ingenu ara vostè. Els reis no intervenen en aquestes coses.

O potser sí. Caldrà esperar per saber què fa i com es planteja la seva feina.

Estic d'acord amb vostè. I res més a dir.

–Però esperi, esperi. Hem d'acceptar un nou rei sense ser consultats? Vol dir que no han de deixar-nos triar entre monarquia i república? Ens hem de continuar cenyint al programa que va dibuixar el dictador per deixar les coses ben lligades?

Li he de dir el que penso? Ho faré, però sàpiga que digui el que digui no té cap importància. Miri, si jo fos l'hereu de la corona –i és evident que no ho sóc– em deixaria nomenar rei però exigiria que es convoqués immediatament un referèndum vinculant sobre la qüestió. Vostè sap com viuria tranquil fent la feina de rei si és que la tenia explícitament confiada pel poble sobirà?

–I si sortís que no el volen?

Doncs tan amics. No seria pas el primer cas, ni l'últim. La democràcia s'ha d'acceptar amb totes les conseqüències. Estic segur que podria trobar una altra feina per tirar la família endavant. Perquè, entengui'm bé, a Europa ja s'ha acabat el temps de les dictadures. I mantenir-se en un càrrec polític contra la voluntat del poble és un acte dictatorial. Que, per cert, té poques possibilitats de mantenir-se en el temps. Val més saber ben aviat quina peça tenim al teler i actuar en conseqüència.

–El veig agosarat. Com que no és rei ni en pensa ser.

Naturalment. Ja li he dit que no tenia cap importància el que jo pensés. Ara, també li he de dir que el referèndum el podria molt ben guanyar el rei Felip. A la gent li agrada que es valori el seu criteri, que se la consulti. Només de convocar-lo per iniciativa pròpia ja en tindria mig tros de guanyat.

–Pensi també en les alternatives: qui seria president? Digui un nom, digui un nom...

Penso, penso noms i, la veritat, no sabria pas a qui triar.

Torna a l'inici

Continua llegint »