30 de desembre del 2020

Arqueologia visual


 Davant mateix de l’antic convent dels dominics - després govern militar i ara Universitat de Girona - hi a una plaça gairebé triangular, que serveix de pàrquing per una cinquantena de cotxes. Un espai sense asfaltar ni gairebé aplanar, tot sigui dit. Quan els soldats hi campaven, aquell espai era un jardí privat del capità general, amb un claustre gòtic menut i una pista de tenis, la terra de la qual els soldats mantenien ben allisada i neta. Com que els dos fills del general Baturone estudiaven amb nosaltres, sovint hi anàvem a jugar a futbol (el tennis no entrava en les nostres aficions).  Bé, deixem-ho.

 Aprofitant un matí assolellat d’aquestes festes nadalenques confinades, hi vaig treure el nas fins arribar al mur que tanca la cara de ponent. Des d’un petit esvoranc que algú hi ha treballat es veu una panoràmica interessant sobre la ciutat i els seus rodals, amb els plans de Salt i Sant Gregori, i la línia de muntanyes – del Pirineu al Montseny, diria -, emmarcant-ho tot. Gairebé a sota, un xic a la dreta, hi veig l’antic seminari, amb un pati que no sabia, ampli i obert. Imagino els estudiants de capellà, amb les sotanes  arremangades, fent córrer una pilota. O no jugaven a futbol els nois amb vocació sacerdotal? Ves a saber.


 Llavors em fixo en el campanar. Correspon a l’església de Sant Martí Sacosta, que té l’entrada oberta a les escales que venen de la plaça de l’Oli. És, certament, un campanar discret si el comparem amb els de la Catedral i Sant Feliu que queden al fons. A primer cop d’ull es veu que és modest, sense pretensions. No sé ni si té campanes. Però llavors m’adono d’un detall: a la part baixa del campanar, hi té unes arcuacions llombardes.  Ep! Què hi fa aquesta ornamentació romànica en un temple que té tot l’aire de ser molt tardà?

 Cal  investigar una mica. I sí, consta que una esglèsia dedicada a Sant Martí fou construida al segle XI, en un turó fora muralla - no gaire lluny de la vella força - i duia el nom de Sant Martí Sacosta. Ja ho tinc. En faig una foto, que us oferiexo. Mireu-la. Us adonareu del que jo hi he vist. El campanar rompànic es devia acabar poc més amunt del teulat del seminari. Anys més tard s'hi devia afegir uns metres, quatre o cinc, de torre... fins a la clara divisió horitzontal que ara és a mig campanar. I molt més tard, es va construir un final de torre avabada en balustrada - que jo dira barroca - de set o vuit metres més amb el finestral que podria soportar la campana. Per tant, tenim tres etapes constructives. Però...

Torneu a mirar la foto. Entre les arquacions llombardes i la línea horitzontal del mig, hi ha una finestreta. al voltant d'aquesta obertura jo hi entreveig un campanaret amb teulada a dues, segurametn quatre, vessants. Com si entre la segona i la tercera versió se n'hi amagués una altra. I, encara, tot i els meus dubtes, diria que quan aquesta versió amagada es va perdre, a la nova façana s'hi va posar un rellotge de sol, del que només en quedaria una part en forma de llosa blanquinosa. 

Cal a dir que l'esglèsia de Sant Martí Sacosta i el seu entorn van ser cedits per la família Agullana, que vivien al palau veí, als jesuites, en agraiment per les gestions que l'orde havia fet per trobar un noble que esposés la filla i accedís a donar el nom d'Agullana als fills que vinguessin. Això devia passar a finals del segle XVII. Ho explia prou bé Martí de Riquer al seu llibre Quinze generacions d'una família catalana. Una meravella de llibre, per cert.


Continua llegint »

24 de desembre del 2020

El llarg camí (conte de nadal)

    Fugir, sempre fugir. La por enganxada a la pell. Dies i dies de caminar i d’amagar-se, de buscar l’escalfor i el suport del grup, com un ramat encalçat pels llops, sense gos i sense pastor. La pols, la suor, la gana – potser ja només el record de la gana – el dolor coent de les ferides infectades, sense aigua, sense esperança.  Dormint quan es pot a qualsevol forat del rocam, en mig de les bardisses, sota els estels clavats en la negror del cel, o a l’ombra perillosa d’un arbre qualsevol.  

El grup ha trobat una clotada on potser hi havia hagut un pou. Una clapa d’herba ha marcat on gratar amb les mans fins a trobar una mica d’aigua tèrbola i fangosa. S’amorren a terra, ells i elles, amb desesperació. Aquella bassa inesperada els dona unes hores de vida, un alè per continuar caminant cap a una terra promesa on  - ho volen creure - ningú els voldrà matar, ningú els violarà , ningú els convertirà en esclaus. Ho han de creure i ho saben.

 Més enllà d’aquest horitzó en el que han hagut de néixer, hi ha un món de pau, amb llesques de pa amb mel i aigua clara, amb fruita madura a l’abast de la mà. Una terra ben regada per treballar, on fer casa i cuinar i estendre roba i criar els fills. Grans ciutats amb cases de pedra i llits de ploma; mercats acolorits amb menges vingudes de terres llunyanes  que endolceixen l’aire que s’hi respira. El paradís, potser. Un somni, segurament. Una raó definitiva per continuar caminant, fugint, amagant-se.

L’home de la barba seia un xic lluny del grup. Havia begut i regirava els parracs del seu vestit per buscar una engruna de pa o una arrel rosegada per matar la gana. No coneixia aquella gent. Quan aquell matí es va sentir encalçat al seu poble ho va deixar tot, germans, amics, parents, i es va confondre amb els fugitius que li marcaven potser un camí segur. Sí, pensava en els seus, en el poble cremat, en el tall esmolat de les espases. S’havia salvat, fins ara. Potser era l’únic. Tenia, és clar, l’esperança al cor que algun dia, si tot anava endavant, retrobaria algun dels seus parents.  Una esperança sense sentit, prou que ho sabia.

Ara veu unes noies que s’han arraulit un xic lluny de la bassa. No, no sap qui són ni d’on venen. Però entén que esperen que tots s’apartin per acostar-se a l’aigua. Tenen més por que set, es diu a sí mateix. Són molt joves, gairebé unes nenes. Han aprés a passar desapercebudes. Porten els vels al cap i estan molt quietes, juntes, com si formessin part del paisatge. Un paquet humà sota el sol. Un feix de temors i de vergonyes. Ha trobat una rel mastegada i se la posa entre les dents. Molt a poc a poc s’acosta a les noies. Sense parlar, els fa un gest de protecció i les acompanya a l’aigua espessa. Elles beuen protegides per la figura paternal que saben dreta al seu costat.  El paguen amb un somriure amable només intuït darrera els vels negres.

                                              🔅🔅🔅

El paisatge ha canviat. Després d’un petit coll rocós el grupet té al davant una vall que promet, amb una mica de verdor. Hi ha camins dibuixats i alguna cabana que fumeja. S’han separat. Una de les noies, es veia de lluny, espera un fill i no es veu amb cor de seguir les altres. L’home de la barba s’ha ofert a fer-li costat. Podria ser filla seva, però també una jove esposa. Ara això no ve al cas.  Ja els coneixem, ja tenen cara i tenen ulls i els podem posar un nom. Ell es diria Josep i ella Maria, si és que volem entendre’ns.  Sense deixar de caminar, han acceptat una mica de pa amb uns retalls de peix sec i l’aigua ja no falta.  Han dormit a la vora d’una fogaina de pastors i la nit ha resultat plàcida amb l’aroma de la sopa que han compartit amb uns sagals.

En Josep s’ha orientat després de setmanes de fugir. Aquell país no li és estrany del tot. Sap o creu saber que hi pot tenir algun parent llunyà, fugitiu d’altres desastres. Potser els acollirà, si el troben; potser els aconseguirà papers. Cal empadronar-se per poder treballar més enllà de feines miserables. Ara el viatge es torna lent, feixuc, farragós. La Maria es cansa aviat. S’aturen a les cabanes que troben canviant un plat calent i un jaç a la pallissa  per hores de feina tallant llenya, escurant corrals, rentant roba, adobant sostres malgirbats. La gent sol ser amable. Els veuen marit i muller, esperant un fill, fugint d’alguna guerra de la que només en tenen algun ressò llunyà.

Quan ja és evident que el part no es farà esperar, cal trobar un racó on aixoplugar-se. Han buscat aquells suposats parents d’en Josep, inútilment fins ara. Però sembla que serà possible empadronar-se. Ja ho afrontaran més tard, quan hagi passat el tràngol. S’arreceren en un antic corral abandonat. Allà esperen que la noia deslliuri. Després, déu dirà.

                                                          🔅🔅🔅

Llavors surt el sol. La terra és verda i el rierol canta d’aigua cristal·lina. El blau del cel sembla esclatar sobre el corral, formant una gran arcada. L’aire és net i porta aroma de romaní i de farigola. Algú, molt lluny , engega les notes manyagues d’un flabiol.  Fa de mal entendre tot plegat. Quan neix el nen tenim un batec d’ales sobre el miserable refugi, i s’hi acosten un bou i una mula que probablement s’han perdut. A entrada de fosc arriben uns pastors que duen llet acabada de munyir i formatge. Després s’ encén l’estel, un estel extraordinari que destaca en la nit màgica entre els milers de punts que decoren la bóveda celeste. I, encara que faci de mal creure, l’endemà es presenten tres mags que diuen venir de l’orient, amb una corrua de servents per lliurar al nadó uns regals de casa bona.

Potser va ser un somni. O va ser real. No ho sabrem mai. En tenim només el record de la parella fugitiva. Ho van explicar alguna vegada, per compromís, sabent que els que ho sentien no s’ho creien. Ells ho van viure i ells ho saben del cert. Val més no parlar-ne.

                                                     🔅🔅🔅

Diu la dita que “quan el riure és al menjador, el plorar puja l’escala”. 

L’endemà de la visita reial va passar gent desconeguda. Lluny de l’estable. On anaven? Impossible de saber.  Cap  al tard va arribar un jove desorientat que demanava un mos per seguir el seu camí. Sí, ells encara tenien un tros de pa i un xic de formatge. S’ho va menjar a peu dret. Fugia. I ells també havien de fugir. L’encalçaven els senyors de la guerra. Si es quedaven allà, estaven perduts. No els va pas esperar. Aviat es va perdre en el revolt del camí, escapant de la desolació i de la mort.

Ho van entendre. Espantats, Josep i Maria, amb el nen a coll, es perdien cap a l’horitzó. La mula del miracle els va ajudar des de llavors per fer menys feixuga la caminada que es preveia llarga. I que ho va ser. Aquella nova fugida es dibuixà per antigues muntanyes, àrides planures, boscos espessos, rieres amables i rius cabalosos. Probablement aquell viatge cap a la llibertat va durar mesos. Però van arribar (val a dir que ja no tenien la mula, perquè s’havia estimbat en baixar una tartera), havent travessat moltes terres i sentit parlar moltes llengües.

El nou país que els acollí semblava certament el paradís. Tot eren camps ben conreats, camins empedrats; els pobles es veien l’un a l’altre  de tan a prop que estaven. I la gran ciutat, que era un jardí, amb els mercats curulls de tot el que podries demanar. Gent de tots els oficis coneguts, i de més que mai no havien vist, es guanyaven la vida  als carrers plens de gent i de carruatges. Havien arribant a xauxa, al cel, al somni, a la terra promesa dels llibres antics.

Tenien menjar a l’abast de la mà només de recollir el que sobrava, aigua a les fonts públiques, sostre als vells edificis abandonats... Trobar feina era més difícil, certament, per la manca de papers. Però sempre es podia fer un jornal escadusser. Vindrien temps millors. Aquell nen tenia el futur, un futur brillant, impensable, al seu davant.

La família aviat va trobat un recó confortable al fons enrunat d’una gran construcció de rajols i fustes. Quan hi van arribar, dirigits per un passavolant del carrer, ja hi trobaren centenars de persones instal·lades. Havien fet petites habitacions amb fustes i altres materials i s’hi estava bé. Feien focs per cuinar i per escalfar-se les nits d’hivern, que eren molt fredes, tot sigui dit. La Maria rentava la roba a la font, com les altres dones i s’havia empescat un joc de cortines amb el material que el seu home havia aplegat. A més, ell, traçut, com era, havia separat amb fustes i llaunes l’espai que feia d’habitació del que destinaven a cuina i menjador. Ara calia esperar. Tenien promeses fiables de feina, de papers, de casa... Fiables perquè tenien fe. Calia tenir paciència. Temps els en sobrava. Ja eren al seu lloc. El país del seu fill. La terra esperada des de sempre.

                                                          🔅🔅🔅

Aquella nit en Josep havia sortit a buscar llenya. Era fàcil aplegar fustes i mobles vells abandonats, tot i que cada dia calia anar més lluny, perquè feia fred i els refugiats aixoplugats al cobert augmentaven molt de pressa i tots feien foguera.  Va arribar força tard. Segur que la dona i el nen ja dormien. Estaven prou acostumats al xivarri que solia haver-hi molta estona. Quan girava la cantonada es va adonar que hi havia algun problema. Corredisses i crits primer. Després la pudor picant del fum. La llum calenta de les flames ja. Foc. Cridaven foc. Escapaven del foc. Les obertures de la nau que els havia acollit i el sostre mig enfonsat, escopien  glopades roents i una espessa columna de fum negre i greixós ho envoltava tot.

El van veure com entrava barallant-se pràcticament amb els que sortien desesperats, com travessava saltant els obstacles que omplien el terra, com intentava esbotzar el fustam que havia construït per fer-se un niu i com es perdia entre les flames. Llavors el sostre, el que quedava del sostre, es va enfonsar fent un soroll esgarrifós i macabre. Tot va ser una enorme flama, un infern que xuclava l’aire i ho consumia tot amb voracitat definitiva.

Quan, al cap d’uns dies, els equips que desbrossaven les restes fumejants de l’edifici van arribar al fons, entre els cadàvers recuperats hi van identificar el d’un home que abraçava dos cossos més, totalment calcinats: una dona i un nen.

                                                           🔅🔅🔅

El dol va ser general. Ho és encara. Jo mateix, perdoneu, resseguint el camí que sabem de les víctimes, m’adono que no sabria a qui acompanyar en el sentiment. Però sí que us puc dir que la mateixa nit de la tragèdia, en algun lloc molt llunyà, sota un cel presidit per una estrella inesperada, naixia un altre infant. Amb un bou, una mula, uns pastors, uns mags i un grapat d’esperances sota el braç.



Continua llegint »

10 de desembre del 2020

El xofer de Josep Pla i el seu fill

 


Jordi Amat ens ha ofert un llibre d’interès indiscutible. El fill del xofer. Alfons Quintà. Sí, una biografia del periodista que es va fer conèixer, sobretot, per la campanya de denúncia de la mala situació de Banca Catalana des de la seva tribuna a El País. El periodista que, després, va acceptar posar-se al davant de la joia de la corona de Jordi Pujol, TV-3 i que en va fer una empresa d’èxit rotund. Que dirigí el diari El Observador, finançat per Prenafeta i Convergència, que va col·laborar a El Mundo, a La Vanguardia... i que va acabar al Diari de Girona, quan ja no només era una ombra del temut i influent periodista triomfant. I, per si faltava alguna cosa, l’home va tancar la peripècia biogràfica matant la seva dona d’un tret abans de suïcidar-se al seu pis de Barcelona. Una història que és més que una novel·la.

Amat desvela molt aviat un detall que considera definitori: una carta que va escriure quan només tenia setze anys a Josep Pla. Li demana que intercedeixi davant el seu pare perquè li deixi treure el passaport i el carnet de xofer. Però més que demanar, exigeix. Amenaça. Ell ja sap moltes coses de Pla,  de Vicens Vives, de Carles Sentís, de Josep Tarradellas. Coses que ha sentit i que ha vist. Seria molt greu que les expliqués al comissari Creix, cap de la brigada políticosocial. Podrien anar a la presó tots, el seu pare inclòs. De la carta, Jordi Amat n’extreu el perfil moral del seu biografiat i sobre aquest perfil juvenil fonamenta les raons de les seves actuacions posteriors, tan en el camp professional com en el personal. 

El llibre es llegeix més bé que una novel·la ben escrita. Crec que és de justícia dir que Jordi Amat escriu tan bé com Alfons Quintà i l’estil que aplica al text el podria signar el biografiat. Per bé i per mal. Per bé si ens fixem en l’eficàcia de la prosa, del discurs, del ritme. Per mal quan ens adonem que, com Quintà, l’autor va desenvolupant l’argument amb una fixació gairebé malèvola. De l’Alfons Quintà en diu que és un bon periodista i una mala persona. I li interessa, sobretot, la mala persona.

Vaig conèixer i tractar en Quintà. Ens col·laborava a Presència en l’etapa heroica del setmanari. Quan organitzava la delegació d’El País a Catalunya em va fer corresponsal a Girona (molt poc temps perquè ja estàvem muntant el Punt Diari i aviat ho vaig haver de deixar), molt més tard va venir a Andorra i vam sopar junts quan el vaig ajudar a entrevistar en Jaume Bartomeu... El meu Quintà, la mica de Quintà que vaig arribar a conèixer,  no era ni mal educat, ni dictador, ni brusc, ni assetjador. Decidit i eficient, sí. Quan va venir l’Adolfo Suàrez a Girona l’esperàvem a l’aeroport una dotzena de periodistes. El cap del premsa del president ens va venir a dir que només ens permetria fer unes fotos. Cap pregunta. Però en Quintà va sortir, va agafar pel braç a Suárez i ens el va dur amablement per fer una roda de premsa.

M’adono que estic parlant del fill del xofer i no parlo del xofer. Josep Quintà, el pare,  també mereixeria una novel·la. Només el conec pel que n’explica en Jordi amat. Era un viatjant de teixits i tenia cotxe. Com van fer anys més tard en Mercader i en Valls, acompanyava Josep Pla sovint. Es va fer amic dels amics de l’escriptor de Palafrugell i participava en les llargues sobretaules amb gent tant diversa com els pescadors de Calella o Jaume Vicens Vives, passant per Valls Taberner, Manuel Ortínez, Manuel Bruet, Gaziel, Fages de Climent, Josep Benet, Narcís de Carreras, Joan Cerdà, Fabià Estapé, Armand Caraben, Duran Farell  o Josep Tarradellas.

Jo em pregunto: com és que tenia cotxe? Els viatjants de la postguerra anaven en tren o en autobús. Potser en bicicleta. Però en Quintà pare tenia un Láncia. Cert que la família de la seva dona regentava una sabateria a Figueres, però això no ho explica pas. Tampoc s’entén que disposés d’un veler amarrat a Roses. En canvi, quan ens diu que solia oferir als convidats formatges i vins francesos obre una pista. Sovintejava viatges a la Catalunya francesa. Encara que l’Amat no ho diu, és fàcil imaginar que feia un tràfic il·legal continuat de productes introbables a l’Espanya franquista. Això també ho havia de saber el futur periodista. Un viatjant de teixits no es pot permetre ni el cotxe, ni el balandre, ni mantenir dues famílies com sembla que mantenia, ni les llargues hores perdudes al costat de Pla i els seus amics influents. De la relació del pare Quintà amb el contraban encara n’he trobat  una altra pista: un amic transportista el va conèixer uns anys després a les subhastes que es feien a les duanes del Pertús i de la Farga de Moles. No se’n perdia cap. Havia entès que era més fàcil adquirir a bon preu les captures dels duaners que exposar-se a ser-ne víctima. O, ves a saber, potser des del principi la font d’ingressos del xofer de Josep Pla era precisament el negoci de les subhastes. El mateix Láncia, no l’hauria comprat així? Tenir, com s’entén que tenia, una connexió directe amb Eduardo Ruíz, cap del departament de policia de fronteres, podria explicar moltes coses.

El fill del xofer ens ofereix una panoràmica parcial però extraordinària d’un món en el  que hem viscut sense saber-ne gairebé res. Economia, política, periodisme. Però també  tràfic d’influències, extorsió, especulació. Patriotisme i afany de lucre. I, per acabar, assassinat i suïcidi. No es pot demanar més.


Torna a l'inici

 


Continua llegint »