Algú, ves a saber qui, ha escrit: “el veganismo te incomoda porqué cuestiona tus privilegios”.
Si ho hagués
escrit en un paper o al telèfon i ho hagués enviat a algú concret, jo no me n’hauria
assabentat. Però ho va pintar ben gros a la paret blanca de les escales del
Portal Nou, just al costat del convent de les Vetlladores. I jo hi passo cada
dia. De manera que, involuntàriament, suposo, m’ho diu a mi. I ja ho som.
Rumio. Què li
fa pensar a l’il·lustre escrivent de parets que a mi m’incomoda el veganisme?
Perquè, sigui dit ben aviat, a mi, el que mengi o no mengi el pintor de parets
se me’n fot. I he de creure, per la poca experiència que acumulo, a la majoria
dels vianants que passen per les escales del Portal Nou tampoc els deu amoïnar gens
ni mica de què s’omple el pap l’autor de la pintada.
Sí que li puc
dir que m’incomoda que algú es permeti empastifar una paret pública amb els
seus problemes personals intransferibles. I també penso que aquesta falta de
respecte amoïna molts dels que hem de llegir la frase quan anem cap a casa o
quan van a passeig.
Però encara
rumio més. Els veganistes, o vegans, no mengen carn, ni beuen llet, ni s’alimenten
amb cap producte d’origen animal. Ja he dit que en són ben lliures. Però busco
el perquè d’aquesta actitud. Segons llegeixo, defensen els drets dels animals.
I aquí m’aturo. Qui determina els drets dels animals? Que jo sàpiga no existeix
cap codi que els determini. Llavors, parlem d’uns drets naturals? Recordo “Ius
naturalis is quod naturalis ratio inter omnes homines constituït” és a dir, que
el dret natural és allò que la raó natural estableix entre tots els homes.
Però, és clar, potser hi ha una raó natural constituïda per la raó natural dels
animals. Tenen una llei els animals? Uns drets? Uns deures? I finalment, la raó
natural dels animals concerneix als humans? I les lleis dels humans
concerneixen als animals? Perquè demanr un tracte humà emvers els animals es fa en nom de la dignitat de l'home.
Si el pintor de
parets vegà ho sap, m’agradaria que em digués si la llei natural dels animals
permet que el gat es mengi la rata, o que una puça xucli la sang del gat. ¿Tinc
permès, segons el codi ètic animal, esclafar un mosquit que m’està picant al
clatell?
Però tampoc em
puc aturar aquí. Si dono per bo que alguns humans no poden menjar formatge, ni
posar mel a la llet de l’esmorzar, ni assaborir unes costelles de xai a la
brasa, em ve la pregunta: pot un vegà honest collir una ceba viva, una escarola
o un api, amanir-los amb sal i oli i mastegar-los sense remordiments? Té
coratge d’abastar una pera – el fillet estimat de la perera – i fer-ne un llamí
per alimentar-se com manen els seus cànons? Espero respostes. Si hi ha un dret
natural dels animals, segur que també hi ha un dret natural dels vegetals. I,
ves a saber, potser també dels minerals.
En fi, el
pintor vegà ha aconseguit el que buscava, que parléssim de les seves dèries. Ara,
en cap cas per les raons que addueix. Ni m’incomoda el que menja ni qüestiona
els meus privilegis. Quins privilegis? Ni crio porcs, ni venc ous, ni faig
formatge. I si ho fes, perdoni, tampoc seria cap privilegi. Seria una feina
honesta per guanyar-me la vida.
Hi ha gent que,
per sentir que existeixen, han d’inventar-se enemics.
No m’estranyaria
que darrera la frase pintada a la paret de les escales del Portal Nou, hi trobéssim,
gratant una mica, la campanya publicitària d’un grup espavilat que intenta guanyar-se
la vida venent alguna cosa – llibres, productes, xerrades...- relacionada amb
la moda ben respectable de menjar sa. I que reivindica a la paret el seu
privilegi de monopolitzar els guanys del negoci.
