22 d’octubre del 2021

De la Ricarda a les nuclears

Com que no em presento a les eleccions, a cap, ni he de prendre decisions polìtiques sóc ben lliure per dir el que el que em sembli en cada moment. No tinc assessors, ni estudis demoscòpics, ni enquestes que decideixin per mi què puc dir i què és millor que calli.

I em desespera intuir que sovint els nostres dirigents han de modular els seus discursos i, encara més les seves actuacions, en funció  del què dirà l’opinió pública, el rival politic o el soci de coalició.

Perdoneu,  ja sé que em puc equivocar i que m’equivoco sovint, com tothom. Però el dia que va sortir el president de la Generalitat a contradir el seu videpresident respecte a la possibilitat de reactivar els plans d’ampliació del Prat, em va caure la cara de vergonya. Sí, jo crec que el president va dir el que va dir per salvar els vots de la CUP a l’hora d’aprovar els pressupostos. Ho entenc i ho perdono. La política és així, diuen. Però vaig sentir vergonya. I ja sé que l’oferta dels 17.000 milions que Madrid havia d’invertir eren només paraules, tan buides com sempre; sabia que si no n’hi havia prou amb la CUP, a Madrid trobarien prou ben aviat qui tingués la força necessària per fer naufragar el projecte fantasma. Però el ciutadà no es mereix que se li digui des de tan altes instàncies que Barcelona no necesita un aeroport de primer nivel.

Només era un exemple. Ja sé que ara em direu: quan siguem independents ja farem l’aeroport que ens convingui, i les rodalies que ens calguin, i el port que necessitem. No em val. Si algún dia Catalunya acaba independent ho será en part per la seva capacitat de crear riquesa. I el port, els trens, les carrerteres, l’aeroport  i totes les infraestructures són les eines necessàries per abastar el nivel de desenvolupament que la nostra riquesa humana mereix.

Això ho sabem nosaltres i ho saben prou bé a Madrid quan destinen els nostres diners a potenciar la competencia de la capital i enfonsar i buidar  la resta de l’estat que controlen – “l’Espanya buida”.

Però tornem al Prat. La Ricarda, els ànecs, la biodiversitat…

Perdoni, cada pam de terreny que històricament hem dedicat a l’agricultura és un espai perdut pels ànecs o els passarells, els esquirols o els senglars. I  cada pam que hem dedicat al creixament de les nostres ciutats l’hem sostret a l’agricultura i la ramaderia de proximitat. Que s’han fet disbarats? Naturalment. Que hem de vigilar per fer-ne pocs? També. Però voleu treure les cases de la Diagonal per deixar-hi campar els senglars?

De vegades els polítics han de sacrificar la seva popularitat i les seves espectatives electorals en favor del bé comu i del futur el país. Fa pocs dies, el president  de França, Emmanuel Macron, rectificava públicament i, davant la crisi energètica que ens amenaça a tots, va decidir allargar la vida de les 32 plantes nuclears franceses més antigues i constuir-ne unes quantes més de potència reduïda per afrontar el problema.

A l’Espanya de les enquetes i de la correcció política, mantenim aquell “nuclears no gràcies” que va fer fortuna quan – possiblement espantats per l’accident de Xernobil -  tots crèiem que podíem prescindir d’una font d’energia barata promocionant  les renovables. I ens mantenim tossuts en la decisió sense tenir en compte que una catàstrofe com Txernòbil que es produís a França ens afectaria de ple. De manera que importem l’energia nuclear francesa, pagant-ne el gust i les ganes i n’assumim els riscos.  Mentrestant, com que les nuclears són absoletes, no es dedica esforç i diners a resoldre el problema dels residus, que és el realment greu.

I no dic que s’hagin de construir mès centrals nuclears, ni que calgui destruir la Ricarda. Eren dos exemples. Dic només que els problemes del país no poden quedar en mans dels seguidors de noves religions que creixen a les xarxes socials. Cal que els ecòlegs i els tècnics es posin a treballar en programes a llarg termini i els poliítics tenen la responsabilitat de facilitar aquesta feina i la obligació d’explicar en tot moment les decisins preses i les raons assumides. D’això s’en diu lideratge. No es tracta de seguir el ramat, sinó de conduir-lo.

 Torna a l'inici

Continua llegint »