Si el que compte
es la intenció, ho tinc clar: el 9 n volia ser legal. Si més no, ho volien els
polítics que seuen a la banqueta dels acusats ara mateix. El problema va ser
que, mentre a Barcelona es feia política en el sentit de “fer possible allò que
és necessari”, a Madrid feien política per impedir que es pogués fer. Cadascun
atenent als votants que els havien dut al poder.
Repassem la
memòria. El Parlament constata que hi ha un desencaix territorial i intenta
saber el que el poble vol fer. Va a Madrid a demanar les competències per convocar
un referèndum. Li són negades. Davant la negativa, prepara i aprova una llei de
consultes. És suspesa pel Constitucional.
Llavores organitza un procés participatiu, que també troba el rebuig de
l’alt Tribunal. Finalment, deixa en mans dels voluntaris l’acabament del
programa previst.
Contra tot pronòstic,
gairebé dos milions si mig de persones s’apunten a la votació, tot i saber que
no és un referèndum, ni és vinculant, ni té més validesa que la testimonial.
Però l’èxit enorgulleix els polítics catalans i exaspera els polítics
espanyols. El president Mas es proclama responsable polític de la gran
manifestació ciutadana, amb prou raó. Però des de les altes esferes no volen
responsables polítics: volen responsables penals. Contra el criteri dels
fiscals catalans, comencen les querelles. No tinc ni idea de com ho acabaran.
Al diari La Razón ja donen per escrites les condemnes. Al Parlament català,
García Albiol i Inés Arrimades es veuen amb cor de recriminar als acusats que
es defensin davant el tribunal. Els acusen de covards. Només faltava això.
La
vicepresidenta Sáez de Santamaria va dient que treballa en l’operació diàleg.
Parla, pel que sabem, amb els seus amics: PP, Cs, potser Psc.... Probablement
li donen la raó. Són el que anomenen “la Catalunya real”. Als altres, als que
no li donen la raó, se’ls criminalitza, insulta, menysté. Són, és clar, un
menyspreable 70 per cent al Parlament i al carrer. No són reals. No cal
parlar-hi. No fos cas que volguessin negociar alguna cosa, que esperessin
alguna proposta, que volguessin ser tractats de tu a tu. Si fos per ella, la pregonera del diàleg,
tots haurien de ser a la banqueta dels acusats. Inhabilitats per poder votar
per una colla d’anys. Ja veuríeu llavors com el PP tindria bona representació
al Parlament. La Catalunya real no es manifesta davant el Tribunal Superior de
Catalunya.
No sé si La
Razón tindrà raó. Vull creure que no. Vull pensar que el Tribunal acabarà
reconeixent que els polítics que són jutjats van fer el que havien de fer, dins
l’estreta legalitat que els quedava a l’abast. La legalitat real.
Hola Pius. Soc la Mercè Serra de Llívia
Molt temps sense saber noves teves
Què tal,com estàs?
El meu email. jmlass@telefonica.net