16 de març de 2016

Anar a caçar burilles

El gos temia una certa prestància, sense que pugui dir que era de raça. Bona mida, elegant, fort. Tibava la corretja per arribar a les cantonades dels portals, exigint una certa força del seu acompanyant. He dubtat. Aquell noi de de potser trenta anys, roba texana, sabatilles d’esport, motxilla a l’esquena, ¿era l’amo del gos o només el duia a passeig per compte d’algú?  No ho podré  saber del cert, però diria que era l’amo.
Avancen al meu davant per la vorera del carrer del Pare Claret, fent petites parades olfactives. Sembla que qui mana és el gos. Fins que es canvien els papers: l’animal prova d’avançar però el xicot el retè per acostar-se a la paret. Ha vist alguna cosa que el fa ajupir. Cert, ha trobat una burilla de cigarreta de dimensions respectables. La cull, com qui agafa un bolet a bosc, i se’l fica a la butxaca.  Ves per on, penso, han tornat els burillaires. La crisi té aquestes coses.
Als  anys  quaranta, amb la guerra encara calenta a la memòria de tothom,  el tabac era un bé escàs, que es venia de racionament, com el pa, el sucre o la cansalada. M’estava a la Rambla, amb l’avia Carmeta i dos oncles, germans del meu pare. L’oncle Jaume era fumador. Recordo perfectament que no llençava mai  les burilles. Les deixava en un cendrer  i quan en tenia tres o quatre  les desfeia i tornava a cargolar el tabac. Records dels dies al front, quan feien això i encara hi afegien fulles d’avellaner, per allargar. Les burilles de les cigarretes “reciclades” ja no les reciclava pas - el tabac ja era massa pudent i fort. Però tampoc les llançava. Les deixava en algun lloc del carrer on els burillaires que les podien aprofitar les trobessin. Si fins hi havia a Barcelona una “indústria” precària de recuperació de burilles i fabricació de cigarretes barates!
De fa temps que ha tornat la moda de cargolar-se el tabac, després d’anys d’oblit. Segurament va ser l’arribada de la maria a una àmplia capa de la societat baixa  la que va posar a les mans de tanta gent un paquet de tabac, normalment de pipa en lloc de la picadura dels anys de la misèria, i un llibret de paper de fumar. El tabac per cargolar era i és molt més barat que el cargolat.
Per sort, cada dia es fuma menys. De manera que els nous burillaires ho tindran difícil. Potser els que s’hi dediquin tindran localitzades secretes clapes de burilles, com tenen els boletaires els seus punts amagats predilectes. Penso en l’entrada d’una clínica o d’uns grans magatzems, d’oficines oficials... Llocs on els fumadors es vegin obligats a llençar les puntes abans d’entrar.  Molta misèria, tot plegat.
Quan noi i gos es perden per la cantonada, pren protagonisme el  xicot que capta davant de la clínica, amb un got de plàstic de bacina.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada