8 de desembre de 2013

Jugades d’envit




El dia que a Madrid se n’adonin que no hi tenen res a fer, es mouran. Que no es mamen pas el dit, els que manen. De moment, ja ho veu, artilleria lleugera: declaracions, amenaces, asfíxia econòmica, legislació invasiva sense manies, mobilització de veus amigues als mitjans de comunicació, crítiques indiscriminades als moviments de la Generalitat, menysteniment dels acords del Parlament, guerra bruta a les clavegueres, intents de manifestacions a Barcelona... Res. Encara no s’ha mogut res. Fins ara podríem dir que estan fent només guerra psicològica. Fa bé, si la nostra força és la decidida voluntat del poble, cal desmoralitzar el poble. Creuen que se’n poden sortir amb aquestes armes. Artilleria lleugera, ja li he dit.
Estic ben d’acord amb el meu comunicant.
- La força dels que estem a favor del dret a decidir - és a dir, a favor del Dret - rau en la voluntat majoritària, pacífica, il·lusionada i democràtica de poder expressar què volem ser en una votació lliure i oberta. La força dels nostres oponents rau en el seu poder per impedir-ho. Tenen la força legal, la força física, la força mediàtica i la força econòmica al seu favor. I tenen també, no podem oblida-ho, la força de la por.
Vostè, amic lector, creu que tenim por?
- Que si en tenim? Fa tres-cents anys que els unionistes troben la manera d’imposar el seu criteri, per les bones o per les males. Mentre han tingut la paella pel mànec ens han imposat les seves condicions de pau amb falses promeses de canvis i de respecte i quan no ens hi hem avingut, ens han fet acotar el cap per la força de les armes. Ha mort molta gent, molta, al llarg dels anys de “conllevancia del problema catalán”. Seríem bojos si no tinguéssim por.
Però sabem que ara no poden enviar un exèrcit, no poden pas tornar a bombardejar Barcelona. Formar part de l’Europa democràtica imposa unes condicions. I ells ho saben i nosaltres també.
- De moment, amenacen. Les amenaces creen la por, que és el que esperen. Si tenim prou por, no els caldran pas canons. És com una partida de cartes: es té el joc que es té però val el joc que l’adversari es pensa que tens. I miri, jo estic segur que s’arribarà a un acord i que el que estem discutint ara mateix, sense que ningú ho digui, són els termes de l’acord. Ells proven de pactar que sembli que canviï tot però que  no canviï res.

No veig que sigui possible.
- No ho veu? En tenen prou amb dues coses: que espanyolitzar vulgui dir, com fins ara, castellanitzar i que el control dels nostres diners públics no canviï de mans. Amb aquestes dues coses en tenen prou. Tota la resta podria ser negociable.
Home – li dic – jo no firmaria pas.
- De més verdes en maduren.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada