25 de novembre de 2013

La pregunta o les preguntes


No ens poséssim pas nerviosos. Les coses s'han de fer bé i al ritme que manin les circumstàncies. Però és ben cert que els ciutadans del país, la base, centenars de milers dels que es van mobilitzar quan calia i que treballen per assegurar un millor futur per al país, s'intranquil·litzen quan comproven que les coses no marxen tan bé com voldrien, no van tan de pressa com desitgen. Saben que són els partits i el Parlament i el govern els que han d'administrar la seva força expressada al carrer. Ara mateix, els veu encallats a decidir dues coses ben senzilles: la data del referèndum i la pregunta a fer. El ciutadà pot creure que la causa de tants dubtes pot ser la lluita soterrada entre partits. I això no seria bo. De manera que els responsables de l'ANC es van reunir a Seva (Osona) i han donat el seu parer: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” Aquesta és la pregunta clara i directa que proposa l'Assemblea Nacional Catalana per a la consulta. El secretariat de l'ANC ha reiterat a Seva que la data s'ha de fixar per abans del 31 de maig de l'any que ve.
A més, proposen una candidatura unitària a les eleccions europees.
És el que ha de fer l'ANC, proposar en la línia de les tres grans manifestacions. Demanàvem que Catalunya fos un nou estat d'Europa. Ho demanava molta gent. Quanta? Sempre és difícil comptar manifestants. A més, què en pensa d'això la gent que no era al carrer? L'única manera de saber-ho per poder obrar políticament en conseqüència és fent una consulta.
“Però Madrid no ens la deixarà fer –em retopa un amic, escèptic–. I, per tant, tant hi fa dir com no dir. Podem preguntar el que vulguem i fer-ho el dia que ens agradi més. No la podrem fer.”
No sé què dir-li. Potser té raó. Ara, tot sigui dit, no sé a quin demòcrata li abelleix continuar vivint en un país en què els ciutadans no tenen dret a decidir què volen fer ni com volen viure. Ni puc entendre que els ciutadans d'Espanya, els demòcrates, que n'hi ha, acceptin que les coses es facin d'aquesta manera en nom seu. He de pensar que la simple obstrucció no és viable.
“Hi veu alguna sortida? Jo no.”
Si els demòcrates ho volen, es podria negociar la pregunta. Per exemple, abans de parlar d'independència, un govern democràtic espanyol podria preguntar als catalans si volen continuar a Espanya tal com hi són ara. No els compromet a res més que, en el cas d'una resposta previsible negativa, negociar una altra pregunta a partir d'alguna fórmula imaginativa que provés de resoldre els que anomenen “problema català”. Potser alguna model federal, com demanen alguns.
“I si diem que no?”
Llavors ja no queda altra sortida que la independència. Però podríem dir que sí.

1 comentaris:

  • Assumpció Cantalozella says:
    1 de desembre de 2013 a les 12:28

    El nostre poble ja hem votat i tornat a votar, per mitjà del nostre Parlament -la sobirania: ja fa temps i darrerament- El dret a decidir l'hem votat a les eleccions del 2012, vull dir que l'hem guanyat. Doncs...ara votem! Seguim els passos formals que calguin, però, votem! Si no podem...en tornarem a parlar.
    ---Ara bé, senyors polítics, hi ha una actitud essencial en el sàpiens sàpiens: actuar. Sinó, ni vostès serien aquí, ni jo, ni ningú. Algun alltre sàpiens sàpiens més eixerit ens hauria guanyat en la batalla de la supervivència !!

Publica un comentari a l'entrada