Ens ho havíem imaginat, perquè eren anys sense informació
real, creïble. Sabíem que milers d’espanyols s’apuntaven cada any a la petita
esperança d’uns jornals a preus d’Europa. Pensàvem en els pobres que havien
d’anar a fer la verema. Viatjant de nit, en trens lents, fumats, plens de
maletes. Entrepans i vi de la bota. Les eines i molt de gènere de casa per
cuinar i estalviar-se els preus francesos. Ens dèiem, sí, potser sí que els
sous són europeus, però el tracte....
Van arribar els 80, democràcia inclosa. Encara passaven els
trens carregats de veremadors, de València a Barcelona; de Barcelona a Figueres, de Figueres fins a
França. Com era possible? Encara la verema?
Allò s’acabaria molt aviat. I dos periodistes gironins, en Xavier Martí
i en Jordi Mestres, s’afanyaren a aixecar acta del que podia ser un dels últims
viatges de veremadors. En Xavier amb la ploma esmolada, en Jordi amb l’objectiu
a punt. S’enfilaren al tren amb una colla valenciana i els acompanyaren en el seu camí cap a la vinya francesa que
els esperava amb el raïm madur i els
jornals grassos. Bé, el resultat d’aquell treball es va publicar a El
Periódico. Però el podeu recuperar al catàleg de l’exposició Verema dels 80, una emigració civilitzada,
a la Casa de Cultura.
L’exposició - la darrera que va tenir temps de pensar i
organitzar la malaguanyada Natàlia Molero - és un petit reconeixement que
Girona fa al fotògraf Jordi Mestres. Perquè en Jordi és un primer espasa de la
fotografia, encara que no n’hàgiu sentit parlar gaire. Com que és un amic,
m’estalviaré de cantar-li jo els mèrits acreditats. Torneu al catàleg. Hi
trobareu un retrat del personatge escrit per Xavier Martí, que ens aclarirà
molt les coses. Després, repasseu
l’exposició: les magnífiques, netes,
contundents imatges que en Jordi ha servat d’aquell viatge. Sabreu ara el que ells comprengueren el 82, i
que expliquen amb l’adjectiu de civilitzada.
Mireu les cares, els gestos, les expressions de la gent de la verema.
Comprendreu que, contra el que havíem acceptat creure, no hi ha dramatisme. És
una excursió, sovint familiar, cap a una feina temporal que ajuda cada any a
viure amb decència.
Aneu-hi, mireu i llegiu. En Mestres i en Martí es mereixien
l’homenatge. Són dos exemples definitius que a Girona – la petita Girona de les
capelletes de sempre, i la gran Girona de les catedrals de sempre – hi ha dues
menes de gent: uns que són dels nostres i
sobresurten en política, en literatura, en art, en fotografia, a les
publicacions, a la universitat, al món social; i els altres que, ves a saber
perquè, no són dels nostres. Costa
tant que aquests darrers surtin al diari!! En aquest cas ha calgut una Natàlia Molero de
mitjancera.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada