2 d’agost de 2012

Les onades de la crisi


El ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, durant una compareixença al Congrés.
1
La gent està ofesa, desorientada, tipa d'aquesta amalgama infame de mal govern de mentides, de discursos sense contingut, de corrupció, de malbaratament de recursos públics
Arran d'aigua, amb el sol que ja escalfa massa pel meu gust, deixem que els problemes es bressolin a ritme de conversa. Que jo pugui saber, cap dels membres del grup pateix la crisi de manera directa, aguda. És clar que dir això és molt agosarat, que mai se sap de quin mal plora la criatura. Però la crisi que vivim pel diari del matí, per la ràdio, per la televisió del migdia, persistent, va i ve, com les onades que moren als nostres peus. I pensem que, de la mateixa manera que el mar s'anirà engrescant amb el pas de les hores, inexorable, també la crisi creix en intensitat –avui la prima de risc ha superat els 600 punts– i acabarem més o menys esquitxats.
La gent ha sortit al carrer, més indignada que mai, ofesa, desorientada. La gent està tipa d'aquesta amalgama infame de mal govern, de mentides, de discursos sense contingut, de corrupció, de malbaratament de recursos públics, amanida amb l'oli de les retallades, la sal de noves càrregues i l'àcid vinagre d'un horitzó sense esperança. Algú podria dir-nos cap on anem? És que els que manen saben cap on ens duen? Tenen algun pla? Algun projecte? Alguna idea que superi la simple matemàtica dels vots de les eleccions que ja preparen? Hi ha algun futur més enllà de l'anar passant com es pugui o com manin els mercats? Del qui dies passa anys empeny?
La solució ens hauria de venir d'Europa, diuen. Cal creure-ho, perquè a nivells més propers no sembla haver-hi remeis disponibles. Entesos. Però quina Europa? La que manté vint-i-set ambaixades a cada capital del món per defensar vint-i-set polítiques que haurien de coincidir i segurament no coincideixen? Si hem d'estalviar, comencem per dalt. Siguem capaços d'unificar per simplificar i ser més eficients. És un exemple que ha sortit en la conversa. Serveix. Que facin pedagogia els que ens marquen objectius. I un únic exèrcit, si és que cal tenir exèrcit. I una fiscalitat compartida i justa, que no depengui, a cada estat, del resultat de les últimes eleccions. Probablement es podria unificar l'educació... Algú ha pensat a escriure la història d'Europa? Estudiar el passat ajuda a planificar i construir el futur.
Si aquesta crisi serveix per aprimar les quotes de discrecionalitat dels estats, haurem fet un pas endavant. Si ajuda a eradicar la corrupció que es genera al voltant dels centres de poder, un altre. Potser arribarà un raig d'esperança al carrer indignat. Però pot passar el contrari: el descrèdit d'alguns polítics amenaça la política i només la política ens pot salvar. La nostra indignació ha d'obligar els partits que ens representen a regenerar-se, a renéixer, per barrar el pas als ideòlegs de la tirania que es vesteixen de salvadors de pàtries per arrabassar al ciutadà les claus del calaix.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada