28 de juny de 2012

El misteri dels usurers

Potser hi he començat a veure clara alguna cosa. Seria bo, perquè, com a contribuent que sóc a l’estat espanyol, em tocarà pagar la meva part de la factura, com a vosaltres. Miraré d’explicar-m’ho a mi mateix.
Primer, fem memòria, hi ha haver una crisi del totxo a començaments dels 90. No era pas la primera, que això de les crisis del capitalisme és cosa cíclica, com ja sabem. Molts ciutadans varen perdre el seu pis en no poder pagar hipoteques. Els bancs i les caixes acreedors es van trobar amb un bon estoc immobiliari a les mans. La crisi va ser curta i en poc temps van poder vendre a bon preu aquells pisos, amb noves hipoteques i més negoci. Èxit clamorós. Els grans cervells van recordar aquella dita castellana que diu: “do hallares un maravedí, busca otro maravedí”. I tot va ser xauxa. S’havia de fer hipoteques, com més millor. La solvència del client era un destorb. Si no podia pagar, cap problema, negoci doble.
A les oficines bancàries d’arreu del món – però sobretot, sembla, als Estats Units i a Espanya -  tot era alegria. Es buscaven clients “poc bancaritzats”, un eufemisme per definir compradors de pocs recursos i poca lletra. Se’ls oferia una casa o un pis en propietat a preu d’un lloguer. Se li donava un préstec suficient per pagar el cost del pis al cent per cent, les despeses de tramitació, el mobiliari, el cotxe, un viatge de nuvis al Carib, l’assegurança de vida, la d’incendis... Només amb dues petites trampes: es feia valorar l’immoble per una empresa concertada i dirigida i s’allargava el pagament dels deu anys inicials a quinze, a vint o a trenta. No cal dir que s’aplicaven els interessos màxims permesos, que la mateixa entitat financera s’ocupava de les assegurances i de tots els tràmits, sovint a través d’empreses amigues. A casa nostra, als directors i empleats indecisos o reticents se’ls deia textualment que “no entenien els nous criteris de risc”. Com que els immobles cada any valen més, la sobrevaloració estava plenament justificada. Però no en tenien prou.
Els diners per tanta hipoteca no podien pas sortir només dels impositors. De fet no calia. Al món hi ha un gran mercat interbancari que oferia liquiditat inacabable a bon preu. Els bancs nordamericans empaquetaven les hipoteques i les venien. A Espanya es demanava diner barat a fora i es llogava car aquí. Qui no ho faria? Aquest és el negoci dels bancs. Però encara no en tenien prou. Gent tan llesta no en podia pas tenir prou. Com que els préstecs a curt termini són més barats que els de llarga duració, ells demanaven diner a un any, a un mes, a un dia si podien, i el deixaven a vint o trenta anys. Extraordinari!!  Un negoci tant rodó no s’havia vist mai. És normal que aquells cervells privilegiats que dissenyaren polítiques tan productives fossin pagats amb sous i premis del mateix nivell. De milions d’euros a l’any, molts milions. Diners ben gastats, productius, que ningú discutiria.
Quan va petar el totxo – va trigar prou – els grans líders financers  es fregaven les mans. Ara era el moment de la gran collita. Un parell d’anys d’acumulació d’immobles a cap preu i després, amb la reactivació inevitable, milions a cabassats.
Es van equivocar en una cosa: la crisi es va allargar. Alguns bancs americans feren fallida. Els prestamistes internacionals no volien continuar invertint a Espanya. Volien cobrar. Ni sentir parlar de nous préstecs. Els bancs i les caixes no tenen diners, només totxos, que cada dia valen menys. Què podien fer?  Es van unir les caixes petites, formaren un gran paquet de deute – el més formidable és Bankia - i ens van fer saber que, si volíem  salvar alguna cosa de l’economia del país, havíem de pagar nosaltres. Ara mateix, som aquí.
El resultat final, desenganyem-nos, ha estat que unes institucions majoritàriament catalanes, nascudes per ajudar les classes popular a defensar-se de la dictadura usurera dels bancs, han desaparegut. Les poques solvents, ara són bancs. Cal que us recordi que les caixes tenien un marcat compromís cívic i social. Que no tenien accionistes a qui repartir dividends, que n’eren propietaris els impositors al costat de les entitats públiques que les havien promogut, de manera que la seva activitat beneficiava directament la societat de l’àrea geogràfica on treballaven i mantenia una acció benèfica important a través del que anomenaven obra social.  Cert que el pas dels anys havia acumulat mals usos, errors de gestió, desviacions mal explicades. Potser calia que el legislador reconduís alguns aspectes de les nostres caixes per obligar-les a cenyir-se als seus principis fundacionals, sovint oblidats. Però la legislació espanyola generada sobretot a partir del 2000, va tenir un sentit completament invers: promovia la bancarització de les caixes, debilitava la seva obra social i, a la llarga, les abocava necessàriament a la desaparició.
I en les aigües tèrboles de la usura desfermada, en l’etapa de bonança que no s’havia d’acabar mai, entra en joc la irresponsabilitat política, el mercat del vot, el populisme de les grans obres i les comissions sense vergonya. Des dels trens de gran velocitat que no van enlloc, els aeroports sense avions i els parcs temàtics de la ruïna, a les piscines i els pavellons sembrats a la voleia sobre els erms peninsulars. Tot s’hi val. Fins els fitxatges multimilionaris per al gran circ nacional del futbol.
La gran banca – espanyola i mundial – ha tingut un gran èxit. A costa, naturalment, de les classes populars, de les petites empreses, de les entitats culturals dinamitzadores de la societat civil. En el món del diner ja mana només el diner. Com volien els que tenen el diner. Unes institucions privades que foren creades per fomentar la fraternitat, l’ajuda mútua i la solidaritat, hauran caigut irremissiblement en mans dels simples especuladors. Hem fet, tots plegats, un gran pas endarrere.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada