17 d’agost de 2012

El partit de la convivència

            
Sovint, les votacions dels socialistes catalans a Madrid resulten incomprensibles. La darrera, a favor del corredor ferroviari central, era tan absurda que demanaren perdó. Però tot s’ha d’entendre: el PSC és sobirà a Catalunya i no ho és a Espanya. Aquest devia ser l’acord bàsic quan es federaren amb el PSOE i és un acord coherent, si s’expliqués bé. És coherent i probablement funcionalment eficaç si creiem que la influència catalana al grup parlamentari socialista s’exerceix en la discreció prèvia a les decisions federals. Però pot tenir conseqüències perverses quan, per evitar haver de votar contradictòriament als dos parlaments, els socialistes catalans s’autocensuren a Barcelona, modulen el seu vot amb la mirada posada en com hauran de votar els seus representants a les Corts de l’Estat. Quan això passa – recordem la recent votació sobre el pacte fiscal – es fa evident que laminen voluntàriament la seva sobirania. L’acord deixa de funcionar a la pràctica. I deixa de funcionar en perjudici de les essències del partit, que es proclama català, que aspira a governar Catalunya i que treballa per millorar la vida dels ciutadans d’aquest país.
El PSC és, ha sigut i hauria de continuar essent, un partit transversal, que aglutina diverses maneres d’entendre Catalunya, que prova de sintetitzar en un únic projecte les aspiracions de progrés i de convivència d’un país complex, d’una societat dinàmica en procés constant de canvi, de reinvenció. I ara, quan la crisi econòmica i la incertesa política planen angoixosament sobre el panorama social, el paper del socialisme català hauria de ser determinant. Catalunya ha de construir el seu futur, situar-se en el mapa polític i econòmic, establir les pròpies coordenades en una Espanya i una Europa que estan canviant al ritme frenètic d’uns temps convulsos. En aquest futur incert, líquid, evanescent, el poble català necessita marcar-se uns objectius mínims que garanteixin la  continuïtat de la convivència i un projecte sostenible de justícia social.
Quan l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol grinyola per tots costats, un partit polític com el PSC ha d’assumir plenament i obertament la responsabilitat d’aquests objectius mínims. Ho ha de fer obert a totes les alternatives que tenim al nostre davant. El seu programa – que caldrà redefinir  aviat per no perdre l’últim vagó de la història – ha d’assegurar el respecte absolut a la identitat catalana, al seu dret a créixer i a desenvolupar-se lliurament en qualsevol marc polític que el futur ens depari (no és impensable una recentralització de l’Estat i la insistència en uniformitzar-lo sobre la base castellana) . Però també és el partit que ha d’assumir, si el poble així ho demana democràticament, una Catalunya deslligada de l’estructura del decret de Nova Planta. Assumir-ho i ajudar a la nova organització nacional per oferir les garanties que calguin a aquells catalans que mantenen arrels sentimentals i familiars al vell Estat.
Per dir-ho clar: el PSC, si vol ser fidel als seus orígens i al seu esperit, ha d’estar preparat per assegurar, passi el que passi, la convivència. Ha de ser, sobretot, el partit de la convivència. En el marc polític que els catalans decidim lliurement. I ajudar a aconseguir-lo. Treballant per fer possible un encaix amable, fraternal, amb els pobles d’Espanya – com intentava prou intel·ligentment l’Estatut Maragall –, si resulta possible,  o oferint les garanties polítiques que calguin als ciutadans que se senten espanyols que un trencament – potser inevitable, vistos els esquemes que es mantenen a l’Estat – no els ha de representar cap mena de perill, que en tot cas, tindran sempre el respecte als seus drets, la seva cultura i les seves tradicions, com a ciutadans de primera que són i han de continuar essent.
No és un programa fàcil de dibuixar, però és el que mantindrà la unitat del partit i el que li assegurarà el suport social necessari per continuar al centre de l’escenari polític català, com alternativa real de govern.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada