17 d’agost de 2015

Pagant, sant Pere canta


Dissabte passat era festa grossa. La Mare de Déu d'Agost. No segueixo pas les festes majors dels pobles de la rodalia, però és sabut de sempre que bona part de grans festes locals es concentren al voltant d'aquesta diada. El blat ja és segat, batut, ensacat. La tradició agrícola de la qual venim consagrava aquest fet perquè assegurava un bon passar per a tot l'any –si no hi havia guerres o circumstàncies assimilables que esguerressin les coses.


A Girona, aquests dies hi ha molta gent, sobretot turistes que amortitzen amb una mica de cultura els dies de mal temps que no conviden al bany i la solellada. Els bars, i sobretot les terrasses, plens cap a migdia. Corrues cap al Barri Vell, Cort Reial, Ballesteries, pujada de Sant Feliu, per una banda; Ciutadans, Carreras Peralta i Força, potser escales de la Pera, per l'altra. Més amunt, al cor del call, també, però la cosa ja és més selectiva. Els carrers rostos, estrets, esglaonats, demanen molta voluntat i esforç físic, que sovint flaqueja. Els trenets turístics fan la seva feina substitutòria en aquests casos.
Trobo un amic gironí, en Xavier, que ve de baixada. M'estalvio el trajecte difícil. Ve de la catedral, comptant que hi hauria missa de dotze. Ep! És la catedral de Santa Maria, exactament la que toca avui. Però s'ha equivocat. Es veu que la gran celebració litúrgica s'ha fet abans, potser a les onze. A migdia, porta tancada i opció de turista pagant. Ho enteneu? La meva primera frase anava per aquí. Pagant pots veure la catedral, encara que no canti. L'amic no em sap dir quant val l'entrada. Jo tampoc no ho recordo, però ens sembla haver-ne pagat més del que esperàvem.
A l'entrada hi havia una dona de vuitanta anys –m'explica– que volia visitar la verge el dia del seu sant. Es diu Assumpció. Ha pujat exprés a les dotze pensant com jo que era l'hora de la missa. Ha tingut un desengany, que ha expressat a la xicota de la taquilla. Sense cap mena d'èxit. Si no paga, no entra. No ha pas entrat. Però ha explicat ben clarament que no patia perquè ella, a primera hora, ja havia oït missa. Així que no patim.
L'amic em fa observar que les escales de la Pera no segueixen els cànons establerts per a les escales. En sap un niu. Si no ho recordo malament em diu que hi una mena de relació àuria entre l'amplada i l'altura dels esglaons. Com més amples, més baixos. Doncs bé, en un llarg tram central de les escales la relació canvia inesperadament. (Val a dir que tots els gironins que hem corregut pels volts de l'antic institut havíem patit el canvi de ritme quan baixàvem saltant per aquelles escales). No en sabíem el problema tècnic. Ara ens torna a la conversa aquella gironina de la Catedral, l'Assumpció. Ens preguntem per on ha pujat, amb els anys i la bona fe no corresposta a coll. Probablement per la Pera, que té un pendent més mansoi. Sap què?, per molts anys, senyora.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada