
Molt bé, penso. Ja era hora. Tants anys d'immobilisme, de menyspreu, de sarcasme, d'amenaces, de somriures, d'insults... han servit perquè a les altres esferes ideològiques de l'Espanya progre es comenci a entendre que hi ha un camí per a l'entesa –ells sembla que imaginen alguna mena de federalisme, algun reforç de l'autonomia– que permeti evitar allò que en algun moment en vam dir “el xoc de trens”. Els ho agraeixo de cor. Mai no és tard si s'arriba d'hora.
El que passa és que, llegint bé el text citat, no costa gaire d'adonar-se que tot plegat no passa de ser una volada de coloms. Les enquestes que serveixen de feble base argumental al diari no s'han pas fet a les Espanyes, sinó que s'han realitzat a Catalunya. No és pas que els ciutadans madrilenys, andalusos o asturians estiguin buscant sortides intermèdies al problema que té l'Estat per fer una
proposta seriosa de nou encaix als catalans. Només faltaria. Els que encara tenen alguna esperança de no haver de sortir d'Espanya són molts catalans abocats a l'independentisme, que no es poden creure que des de Madrid no es faci res per salvar una unitat que diuen tan important.
proposta seriosa de nou encaix als catalans. Només faltaria. Els que encara tenen alguna esperança de no haver de sortir d'Espanya són molts catalans abocats a l'independentisme, que no es poden creure que des de Madrid no es faci res per salvar una unitat que diuen tan important.
Perquè, a veure, l'editorial d'El País fa alguna proposta? No, cap. Imagina alguna solució? No. Planteja algun debat sobre el problema per canalitzar les opinions contradictòries dels ciutadans afectats? De cap manera.
Què fa, doncs, amb la contundència d'un editorial? Simplement ens fa saber que se sent molt feliç de saber que alguns indicis fan pensar que, sumant els catalans que voldrien una solució pactada (amb qui, sobre què?) i els que no volen cap solució, potser entorpirien el procés i difuminarien els resultats de les eleccions plebiscitàries del setembre. D'això, ells en diuen democràcia, independència i objectivitat. Jo en dic propaganda. En aquest cas, propaganda del no-res.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada