Finalment, a l’article del 30 abril fa unes quantes referències personals a Manuel Bonmatí, als sopars de nivell que pagava, a farres monumentals a casinos de l’altra banda de la frontera, a intents de seducció a la Maria Rosa Prats. Em semblen referències fora de lloc. Potser sí que en l’altruisme del senyor Bonmatí pesava tant l’interès periodístic com la il·lusió d’una possible aventura. Ves a saber. Però la Maria Rosa Prats, com la Carmen Alcalde, eren inseduïbles perquè devien estar seduïdes l’una per l’altra. Posats en terrenys tan relliscosos, ves a saber si l’aventura de Presència no va ser per a elles poca cosa més que un projecte de vida en comú. De vida periodística, naturalment. Llavors s’entendria que la Carme pugui dir “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”
(Els textos complets de la polèmica els trobareu al 28 de desembre passat)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada