DES DE L’EMOCIÓ
Aquelles noies de ‘Presència’
Carmen
Alcalde
Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, M.
Rosa Prats, fundadora amb mi mateixa i amb Manuel Bonmatí d’una revista
radicalment antifranquista, editada a la impremta de Jaume Curbet, el mes d’abril
del 1965, en aquella trista ciutat, intractable i hostil a qualsevol
manifestació de ruptura contra el règim de Franco anomenada Girona.
Deus recordar, amiga, el dia precís en què vam
anar al despatx del banquer Manuel Bonmatí, de la plaça del Vi, i el vam
conèixer darrere d’una finestreta en què venia uns estranys cupons a la
burgesia baixa-baixa de la meva ciutat. Es va treure els maneguins i la visera
i ens va oferir la direcció d’un setmanari que el compensés d’antics deliris
per una capçalera de diari que mai havia aconseguit. Era un home de la Lliga,
per tant un perdedor polític, alhora que un guanyador en l’estatus financer
d’una col·lectivitat econòmica i prou forta, tan poderosament forta que ni
Franco la va poder liquidar. La nostra trobada, aquell dia d’abril, va acabar
amb un sopar monumental, i una posterior farra monumental en algun casino
fronterer en què jo apostava al Black-jack, mentre Bonmatí intentava seduir la
inseduïble M. Rosa Prats. Tot allò va ser un fair play en què Bonmatí (estimat
amic, oi M. Rosa?) reivindicava les seves ànsies de ser periodista a Girona i
nosaltres proposàvem la nostra revolució cultural.
T’he dit que sempre ens quedarà el sentit de
l’humor. I t’ho dic arran d’un impresentable aniversari, editat a El Punt de diumenge
passat: quaranta anys de Presència i ni un esment a tu ni a mi. Ni a cap amic
col·laborador, els noms dels quals avui estan, afortunadament inscrits a
l’avantguarda de la literatura, el teatre, la poesia imprescindible. Amb
nosaltres hi van ser tots, totes. I molts van sorgir d’aquí, i d’aquell
projecte nostre va emanar la seva rectitud.
Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, fins
i tot després de llegir aquesta guinda que ens dediquen els espoliadors del
nostre esforç. Són les paraules del plagiari i misogin Josep Pla en una
entrevista concedida a Pius Pujades (només un oportunista substitut): “Conec
Presència des del començament. Aquelles noies (tu i jo, Maria Rosa Prats)
venien de tant en tant a veure’m. Ara ha canviat un xic. És menys revolucionària.
Crec que anirà més bé. Suposo que en veneu moltes més...”.
I a
Pius Pujades li cau la bava. En efecte, en venen més perquè s’han venut els
principis i les fidelitats a l’esperit de la nostra guerra intel·lectual contra
la dictadura opressora.
Tu i jo sabíem, Maria Rosa, i tots els
companys que ens van encoratjar tan generosament en la nostra empresa, que allò
era i va ser un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar
a sac els colpistes contra la nostra llibertat: el bisbe de Girona, Acció
Catòlica i, quina llàstima, el mateix Bonmatí, que no va poder resistir les
pressions d’aquest Fraga Iribarne, encara avui exculpat dels seus delictes.
Sempre ens quedarà el sentit de l’humor, el
nostre únic bagatge. ¿Et ve de gust un gintònic a l’Arc de Girona dels estimats
Aurora i Lluís per brindar per l’exterminació dels necis?
Carmen Alcalde. Periodista i escriptora
Avui, 30 abril de 2005
Bé. Em va semblar injust. Crec que l'amiga Carmen Alcalde equivocava la diana dels seus desenganys. Però per a un periodista un atac és un repte. Calia respondre. I vaig contestar el següent:
El suïcidi de ‘Presència
Pius
Pujades
La ja
veterana companya gironina Carmen Alcalde ha escrit a l’AVUI la seva indignació
perquè Presència ha celebrat els 40 anys de la revista amb un número especial
que ni tan sols es recorda de les dues fundadores –la mateixa Carmen i la Maria
Rosa Prats– ni dels molts i importants col·laboradors dels cent primers números,
els que elles dues van dirigir. Tot i que la Carmen oblida que Presència ja va
fer, quinze dies abans, un número commemoratiu en què sí que es recordaven tots
aquests noms, li faig costat en la reivindicació. Els cent primers números de
Presència van ser un fenomen molt important per a la premsa catalana i em
sembla que els que es consideren continuadors d’aquella etapa no ho podien
eludir en cap cas. Servo com una relíquia la col·lecció d’aquesta etapa, en la
qual no vaig poder col·laborar mai.
Ara,
dit això, la Carmen hauria de saber que no és assenyat esperar gaire gratitud
ni reconeixement d’una societat que té poca memòria. I en tenen menys,
lògicament, els que d’alguna manera participaren de l’espoli que denuncia. (Per
si s’equivoca, aclariré que jo ni hi era, a l’hora dels fets: estava just a
l’altra banda, molt lluny del bisbe i dels d’Acció Catòlica.) Però és clar, jo
sóc només un oportunista substitut i el meu punt de vista té poca importància.
(Algun dia m’agradaria saber de quines oportunitats parla la Carmen i de qui em
creu substitut. Però això pot esperar.)
De
totes maneres, que no pateixi: la història ja està escrita i el seu nom ja
figura on ha de figurar. Potser li caldria llegir el meu text a Girona, grisa i negra, després de 27 anys,
editat per l’Ajuntament de Girona el 1999. Copio: “Una Presència fundada i
dirigida inicialment per Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats, amb el suport
econòmic i personal de Manuel Bonmatí, que va acabar la seva primera etapa
–cent números– clivellada amb successives sancions de 50.000 pessetes, fins que
Bonmatí va veure la llum, com sant Pau en caure del cavall camí de Damasc, i va
vendre els drets de les fundadores al diner de la Creu Roja polonesa, com es va
anomenar eufemísticament el capital del bisbat”.
Val a
dir que ja abans, al llibre Francesc
Ferrer, la batalla de la llengua, editat per Xarxa Cultural el 1988, vaig
ser el primer a fer pública la trama que es va ordir perquè les accions de
Presència canviessin de mans. La Carmen Alcalde tampoc no deu haver conegut el
text. Si li cal, només ha de demanar.
Sí, dels centenars d’entrevistes que va
publicar Presència en tants anys, els actuals responsables n’han triat quaranta
per celebrar l’aniversari. Josep Pla no hi podia faltar, ni que fos un plagiari
i un misogin a qui aquelles noies (la Carmen Alcalde i la Maria Rosa Prats)
anaven a veure sovint. I si Pla opina que la revista és menys revolucionària i
es vendrà més des que ha canviat de direcció, em sembla injustificat deduir-ne
que a Pius Pujades li cau la bava. Segur que em confonen.
La Presència que van assumir l’Aragó i els
altres homes de Vida Catòlica, i a la qual ens van convidar a col·laborar a
Jordi Soler i a mi –sobretot perquè escrivíem en català, cosa que ells van
haver d’aprendre–, potser sí que va moderar la guerra intel·lectual contra la
dictadura opressora a límits que no conduïssin al suïcidi. Però la lluita per
la democràcia i contra el franquisme va ser el nostre nord i l’ideal que va
reunir a gent com en Josep M. Cadenas, l’Enric Marqués, en Just Casero, en
Lluís Bassets i tants altres que és tan injust oblidar com manipular. El règim
prou que ho va entendre i ens va tancar. ¿O ja no se’n recorda la Carmen?
Diu: “Tu i jo sabíem... que allò era un
suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els
colpistes contra la nostra llibertat...”. De fet, la Carmen i la Maria Rosa no
es van pas suïcidar, com podeu comprendre. Van sacrificar la revista a la taula
del martiri, en testimoni de la seva fe en un país diferent. Que la mà
executora fos Fraga Iribarne, Manuel Bonmatí, el bisbe de Girona i Acció
Catòlica només explica quin era el panorama del moment. De sentit de l’humor,
la Carmen en mostra poc, en el seu article, malgrat que el pregona. Passa
sovint. I és una llàstima.
■ Pius Pujades. Periodista
Avui.- 13 maig 2005
Val a dir, al cap dels anys, que la meva resposta va ser censurada pels responsables de l'Avui. Poc, això sí. Havia escrit una frase que ara no seré pas capaç de reproduir en la que responia a la seva afirmació "mentre Bonmatí intentava seduir la inseduïble M. Rosa Prats". Consti que estic convençut que va ser com ella deia. I que la il·lusió d'aquella possible seducció podria que fos un dels motors que van moure la cartera de Manel Bonmatí. Donava a entendre que, posats a entrar en les motivacions íntimes dels personatges, calia explicar la relació de parella de les dues periodistes. I venia a pensar que potser Presència va ser bàsicament un projecte de vida en comú d'elles dues.
A l'Avui em feren observar que les protagonistes no havien sortit mai de l'armari. I ho vam treure. Em sap greu no tenir el text original meu, però crec, ara que tinc la polèmica a la pantalla, és el moment de parlar-ne.
De sentit de l'humor, cap, Carmen. Desinformació i ressentiment, massa.
El text exacte
Som a 7 de juliol de 2020. Quan ja no hi comptava, trobo a la memòria d'un ordinador aparcat per vell, el text exacte que em va censurar l'avui. Deia així:
Finalment, a l’article del 30 abril fa unes quantes referències personals a Manuel Bonmatí, als sopars monumentals que pagava, a farres monumentals a casinos de l’altra banda de la frontera, a intents de seducció a la Maria Rosa Prats. Em semblen referències fora de lloc. Potser sí que en l’altruisme del senyor Bonmatí pesava tant l’interès periodístic com la il·lusió d’una possible aventura. Ves a saber. Però la Maria Rosa Prats, com la Carmen Alcalde, eren inseduïbles perquè devien estar seduïdes l’una per l’altra. Posats en terrenys tan relliscosos, ves a saber si l’aventura de Presència no va ser per a elles poca cosa més que un projecte de vida en comú. De vida periodística, naturalment. Llavors s’entendria que la Carme pugui dir “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada