Article de Jordi Pasques al Diari d'Andorra

L'amic Jordi Pasques, habitual col·laborador del Diari d'Andorra m'ha felicitat per aquestes festes. Ho ha fet  personalment per telèfon, però també amb un article publicat al diari.  Porta per títol AVELLANES PER AL PIUS. Com que en Jordi escriu molt bé i el seu paper m'ha afalagat, us el deixo aquí per si us ve de gust llegir-lo. Només heu de clicar AQUÍ  i ja el tindreu al davant.  Si no, no passa res. Bones festes a tots. I bon any.

La Tribuna

Jordi Pasques

 clicar AQUÍ  

Torna a l'inici 

Continua llegint »

El procés català, Andorra i la justícia

Expliquen que fa una colla d’anys, potser cap als seixanta del segle passat, quan encara Andorra era poca cosa més que una relíquia del vell feudalisme, una parella de la guàrdia civil espanyola va pujar fins a Encamp per detenir algú que se’ls havia escapat. No se’n van sortir. Els andorrans es van oposar a l’abús. Llavors, el governador civil de Lleida, ofès, va imposar una multa al comú d‘Encamp. Consultat el bisbe d’Urgell, copríncep de les Valls, des de la Seu se’ls va aconsellar pagar la multa i reclamar després. Es va fer així i la sanció va quedar en no res. Mà esquerra i diplomàcia. Set-cents anys d’experiència.

Recordo  aqueta anècdota ara que una jutgessa andorrana, Stéphanie Garcia,  tramita la denúncia interposada pels antics propietaris de la Banca Privada d’Andorra, la família Cierco, com a víctimes d’extorsió, coacció, amenaces, xantatge i falsedat documental, per part de l’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola, Celestino Barroso, i del comissari Marcelino Martín, per aconseguir dades d’uns presumptes comptes bancaris d’Artur Mas, Oriol Junqueras i de la família Pujol. Si no col·laboraven “voluntàriament”, tenien maneres d’enfonsar el banc andorrà i la seva filial espanyola , el Banco de Madrid. I devien parlar seriosament perquè els dos bancs van abaixar persianes el març del 2015, després que, des de Madrid, s’enviés a l’Oficina de Control de Delictes Financers dels Estats Units informació – que els denunciants qualifiquen de falsa – sobre el banc. I que el mateix president M. Rajoy visités sorprenentment el Principat, al gener.

L’embolic és important. La batlle ha citat a declarar, entre d’altres, a Mariano Rajoy i als llavors ministres d’interior, Jorge Fernández Díaz, i d’hisenda, Cristóbal Montoro. També, és clar, als comissaris Barroso y Martín, al més conegut espia espanyol, José Manuel Villarejo, i al que era director adjunt operatiu de la Policia Nacional espanyola, Eugenio Pino, a l’ex-inspector en cap Bonifacio Díez i  als seus superiors, Francisco Martínez i Ignacio Cosidó. Ben segur que cap dels citats té intenció de declarar. Però entre Andorra i Espanya hi ha un tractat de cooperació penal, signat el setembre de 2015, pels ministres Xavier Espot i Fernández Díaz – precisament Fernández Díaz – que acorda la col·laboració en molts supòsits, entre els quals hi ha el de la lluita contra l’extorsió (ap. VIII, secció b, de l’article 1). Ara bé, a falta de consultar més documents, que ja deu tenir en compte la batlle, em pregunto si l’acord abasta també uns suposats delictes comesos abans de la signatura, com és el cas.

No es fa difícil preveure que cap dels encausats donarà la cara als tribunals andorrans. Uns al·legant, con fins ara, una immunitat diplomàtica difícil de justificar un cop jubilats; els altres jugant totes les cartes que va repartir i reparteix el servei secret en l’afer de l’operació Catalunya. Tot s’hi val. Immunitat dels abusananos.   Perquè, tinguem’ho clar: en aquesta guerra contra l’independentisme tot s’hi val. Tot.

Què va anar a fer Mariano Rajoy a Andorra el gener del 2015? Era la primera visita d’un cap de govern espanyol al Principat. Ho puc endevinar. Volia que tanquessin el banc que no cedia al xantatge. No calia ni parlar del tema. N’hi havia prou amb recordar al cap de govern  que l’economia andorrana té un aixeta a la Farga de Moles. Una aixeta que es pot graduar – i es gradua – legalment  extremant o relaxant el rigor dels controls duaners. De revisar aleatòriament un de cada deu cotxes es pot passar a fer-ho a tots o a cap. Un dia, una setmana, un any..., sense haver de donar cap mena d’explicació.

Quan es té l’economia d’un petit país a les mans, no s’hi valen lleis, ni tractats, ni tribunals, ni protestes, ni recursos. El petit ha de saber afluixar, tot mirant de salvar una aparença de dignitat sobirana. Ho saben els andorrans, ho sap el príncep bisbe i ho sap el príncep francès – que d’altres problemes té ara mateix, amb l’alè de la senyora Le Pen escalfant-li el clatell.

La família Cierco, l’Institut de Drets Humans d’Andorra, l’associació Drets i la batlle Stèfanie tenen mala peça al teler. Però, malgrat tot, ves a saber. De més verdes en maduren. A Fàtima o Lorda s’hi veuen miracles, diuen.  O és al Tribunal dels Drets Humans del Consell d’Europa?

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

En record de l’escola d’Encamp

Semblaria que a l’ambaixada espanyola li requés que els antics alumnes i els antics mestres de l’escola d’Encamp organitzessin un dinar per retrobar-se, uns dies abans que el centre es tanqués.  No ho sé. Jo em penso que n’haurien d’estar orgullosos. Les escoles espanyoles – i les franceses – han fet una tasca molt important al Principat quan era més necessari, quan Andorra ni podia pensar en tenir mestres propis. Que si en fa de tems? Diuen que tot comença quan el rei Alfons XIII aporta 6000 pessetes perquè el bisbe d’Urgell pugui proveir una escola  que compensi la que acaba d’obrir el príncep francès.  Si se n’ha fet de feina en tants anys!!

Que ara les coses han canviat, per bé, i ja no valen tants professors? Extraordinari. Cal adaptar-se a les noves necessitats. El mèrit no està pas en el nombre d’aules, sinó en la feina feta i demostrada.

En tot cas, fa uns dies, al pavelló d’Encamp es van reunir uns centenars de vells alumnes – alguns, famílies senceres – amb una dotzena de mestres de diverses èpoques. Uns parlaments, uns quants records, una mica d’espectacle i el dinar de germanor. Que hi faltava gent? I és clar que sí. Molts dels que hi havien de ser ni van rebre la convocatòria, que es va haver de fer precàriament. D’altres ho van saber, però quan ja no s’ho podien organitzar per ser-hi. Alguns, lamentablement, ja no eren entre nosaltres. Hi veig trobar a faltar molts alumnes que m’hauria agradat veure fets i drets.

Un antic director, de quan els mestres venien a Andorra des de la delegació de Lleida, el senyor Rodríguez, va fer una evocació emotiva d’alguns noms que sempre seran recordat a Encamp per la seva labor educativa. Segur que tots mereixien el petit record. No eren de la meva època. Jo, perdoneu que ho digui, per timidesa potser, per covardia, vaig ser incapaç de fer el que el cor em demanava:  pujar els quatre esglaons de l’escenari, demanar el micròfon i proclamar la meva gratitud i la meva admiració per un mestre que no podíem oblidar de cap de les maneres tots aquells que l’havíem conegut: l’Antoni Bafaluy Coromina. Ell, discret, amable, atent, treballador, professional, havia sigut un pilar de l’escola espanyola d’Encamp. Estic segur que ningú ho podria negar. Van ser molts anys de pedagogia, d’amor als alumnes, de sacrifici i dedicació. Un aragonès arrelat a Andorra, que tenia l’escola al cap tan quan en va ser director com quan conduïa els ganàpies de sisè per orientar-los en els camins de la vida.

No vaig gosar dir res. Ningú en va dir res. Però estic ben segur que molts dels que callàrem, com jo, l’enyoren. L’escola d’Encamp no hauria sigut igual si ell no se n’hagués enamorat.  Enamorat de l’escola, de la parròquia, del país.  Es va casar amb l’amiga Meritxell però mai va deixar d’estimar els seus altres amors andorrans. De fet, la Meritxell ho simbolitzava tot. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

Un article que no s'ha perdut

A començaments del 2006, la Diputació de Girona va editar un llibre de la col·lecció Josep Pla dedicat a Josep Fontbernat. Era un llibre coral, amb molta aportació de l'Emili Casademont però també de Carles Fontserè, Víctor Gay, Joan Gay i pròleg de Montserrat Vayreda. A mi m'encarregaren l'epíleg, que vaig escriure amb molt de gust. El llibre es va editar i en tinc un exemplar a les mans. Però no es va distribuir. Sembla que el meu text no havia agradat a la  filla de l'homenatjat, la Marylou. Un paper d'en Dani Vivern va substituir els meus records en l'edició que finalment va sortir al carrer. Jo escrivia això:

                       

 El retorn de Josep Fontbernat

De fet, tot va començar amb un malentès. M’explico.

Em va venir a veure al Punt Diari un xicot d’Anglès a qui no coneixia. Es deia – he sabut que és mort de fa anys – Joaquim Moreno, Quimet. No sé si va demanar per mi perquè era el director o perquè em llegia la columna diària Punt i seguit. Tant li fa. Em va dir que era del PSC, que li agradava el diari que estàvem fent i que ens podia ajudar. Havia localitzat, a Perpinyà, unes fotografies de l’enterrament del poeta Antonio Machado, inèdites, úniques, sensacionals. Podíem ser es primers de publicar-les si convencíem les filles de Josep Fontbernat que ens les cedissin. Bé, que ens les venguessin.

Val a dir que, llavors, el nom d’en Fontbernat em deia poca cosa. Formava part, això sí, d’un llunyà panorama d’estels del firmament català d’una època anorreada per la  guerra. Però prou difuminat per l’amnèsia col·lectiva imposada pel franquisme. Probablement, no hauria estat capaç de situar el nom més enllà del núvol gris i tèrbol de la tempesta bèl·lica.

Ara, Machado sí que tenia cara i ulls. Formava part del cos cultural que, per ser castellà, s’impartia als instituts, malgrat les seves idees. De manera que em vaig apuntar a la idea de recuperar aquelles fotos. No és pas que anéssim gens grassos, llavors, al Punt. Ben al contrari, passàvem uns dels moments més difícils, fins al punt que havíem de mirar la pesseta cada dia. Però em va semblar que, a més de l’èxit de publicar-les, aquelles fotos es podien negociar i vendre a alguna agència. Si tot anava com em prometia en Moreno, les fotos ens podien sortir barates si sabíem trobar la manera de posar-les al mercat a bon preu i afavorir així aquelles germanes que no coneixia.

Vam concertar una entrevista i, carretera amunt, cap a Perpinyà. Anàvem en el meu cotxe. Pel camí, ves per on, parlàvem ben poc de les fotografies o de Machado. Vam parlar sobretot dels Fontbernat. En Moreno, que havia fer certa amistat amb les filles, em va explicar que passaven un mal moment des de la mort del pare. Que la Josette  estava impedida, que la Marylou era mare soltera, amb un noi adolescent. Segons el parer del meu acompanyant, la situació econòmica angoixant que patien havia impulsat la Marylou – impedida de treballar a causa de la dependència absoluta de la seva germana – a buscar un fill que li donés dret als ajuts familiars francesos. Ves a saber si tenia raó. En tot cas, vaig conèixer el noi, que era la nineta dels ulls de mare i tieta.

La casa de les germanes Fontbernat era una planta baixa en un carrer humil que crec recordar pròxim a l’estació,  la gare, el centre de l’univers dalinià. Formaven una família admirable, animosa i orgullosa del seu pare, del que parlaven i que celebraven sempre que en tenien ocasió. Després de les presentacions, vam entrar a parlar de les fotografies. Era una col·lecció de força qualitat, que oferia ben diverses perspectives d’un enterrament. S’hi veia molta gent, però no hi vam saber reconèixer cap cara. Era un enterrament important, això sí. Calia, abans de res, que algú més entès identifiqués els personatges que acompanyaven el dol. Ho faríem, naturalment.

Es va parlar de preu. En Quim ja m’havia avançat que les germanes necessitaven els diners i que calia ajudar-les. Vam fer una oferta ajustada i la van acceptar. Vam parlar força estona intentant esbrinar si eren el que elles pensaven. Tenien alguns dubtes, certament. Calia fer certes consultes des del diari. El cas és que ens vam entendre. Potser m’equivoco però penso que en vam pagar  vint-i-cinc mil pessetes. De manera que vam enfilar la carretera cap a Girona amb les fotos a la butxaca.

En arribar, en Quim em va convèncer que les hi deixés un dia perquè ell coneixia un veterà d’Anglès que podia identificar algun dels personatges assistents al sepeli. Ho vam fer així. Però quan l’endemà me les va tornar em va confessar que n’havia fet còpies per si les germanes Fontbernat es desdeien del tracte. “Com que ja saben que n’hi ha més còpies...”, va dir. No sé pas què n’hauria fet d’aquelles còpies si el tractes s’hagués trencat.  Però el problema no va pas venir per aquest cantó. Al cap d’un parell de dies, la Marylou va trucar per aclarir les coses: s’ho havien rumiat bé i havien arribat a la conclusió que aquell enterrament no podia ser de cap manera el d’Antonio Machado. Segur que era d’un personatge important, però no pas de Machado. Potser de Pompeu Fabra o d’algun altre català de l’exili. El seu pare no hauria pas tingut les fotos si fos de Machado.

De manera que van tornar a fer el camí a Perpinyà, cua entre cames. Vam retornar les fotos i vam recuperar els diners. Sempre em va quedar el dubte: ¿sabien des del primer moment les germanes Fontbernat que les fotos no eren pas del l’enterrament de Machado? Ho sabia en Quim Moreno? No seria gens difícil de creure que, en una conversa dels tres sortís la possibilitat que tinguessin a les mans el reportatge que deien, que valoressin el seu interès històric, i que en Quin les animés a vèncer els seus dubtes raonables i decidissin publicar-les. Si fos així, s’entendria fàcilment que després, soles, en parlessin i s’adonessin que la versió tenia poques possibilitats de ser certa i que ben aviat tothom s’adonaria del que podia ser un frau. De manera que va decidir desfer el malentès. En cap moment vaig creure que ens volguessin fer passar gat per llebre. De fet, l’interès de les dues germanes estava centrat en tot moment en reivindicar la figura del seu pare, injustament oblidat per un país que tornava a entrar en la normalitat després de tants anys de dictadura. Aquelles dones es feien estimar. Això explica potser l’excés de cel d’en Quim per ajudar-les.

De les converses amb les dues germanes – altrament amables i honestes, senzilles i franques – en va sortir una certa amistat i una sintonia humana important. La vaig reflectir en alguns texts a la meva columna diària, sense pretensions erudites. I com que em feren saber que el gran Josep Fontbernat, el seu pare, estava enterrat a Andorra, en una tomba oblidada, sense ni tan sols una làpida que recordés el seu nom, se’m va acudir que calia fer-hi alguna cosa. Llavors ja havia situat el nom Fontbernat en el meu mapa cultural. Què podia fer? Què podíem fer els gironins per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història? Si més no, posar la làpida sobre la tomba andorrana del que podia haver estat president de la Generalitat per mèrits ben contrastats. I vaig demanar als lectors que em fessin costat. Havia de ser un petit homenatge al gran home que va ser, però també una mena d’acte de desgreuge per a les seves filles.

Per sort, les coses van anar bé. A la resposta popular, generosa, s’hi va sumar ben aviat l’ajuntament d’anglès. I en lloc de la simple làpida es va decidir el trasllat de les restes al cementiri del poble on va créixer. I allà és encara.
Lamentablement, les coses van sempre molt de pressa. Em diuen que el vell cementiri on hi ha la tomba de Josep Fontbernat, el cementiri vell d’Anglès, ha quedat mig oblidat després que s’inaugurés el nou. La tomba que visita la filla Marylou a Anglès, quan és al poble amb la seva família,  no està pas en les condicions que mereix el nom de Fontbernat i el que representa. Jo diria, un cop més, que cal fer-hi alguna cosa. I ara ho hauria de fer l’ajuntament d’Anglès, que ha sabut dedicar al l’Home dels Cent Homes una sala a l’hostal d’entitats que el consistori ha fet a Can Sendra.

Si en poden sortir de coses del malentès d’unes fotografies.

Pius Pujades

Torna a l'inici

    

Continua llegint »

Negocis andorrans

La família Cierco té molta força a Andorra. El seu ram de tota la vida, el tabac. Tabac americà, importat a granel i elaborat a les fàbriques del Principat amb llicència de les grans marques. No és pas igual, diuen els fumadors, però tot és qüestió d’acostumar-s’hi. El preu és més baix i això li dóna una bona sortida al mercat, tan l’interior – a Andorra es fuma molt – com per a l’exportació fraudulenta. Els fabricants de tabac a Andorra tenen molta força perquè mouen diner. I el diner es socialitza entre els cases pairals a partir d’una llei no escrita enlloc que diu que es pot importar tant tabac estranger com tabac andorrà s’ha comprat – i cremat, sigui dit de pas, que la qualitat és pèssima.  Un dia vaig entrevistar el conseller d’agricultura, senyor Marçal,  li vaig preguntat com s’aconseguia que els tabaquers respectessin una llei no escrita ni promulgada. El conseller em va demanar que apagués la gravadora que tenia al davant i, després, sense aixecar gens la veu, em va dir: “el pagesos són els advocats dels industrials. Ja pot tornar-la a engegar”.

Vaig trigar a desxifrar la resposta. Crec haver comprés el missatge. Els pagesos andorrans, les cases pairals, són els productors de tabac. I les seves famílies són o eren majoritàries a les valls. De manera que el vot dels productors decidia els govern, el consell i tota autoritat. Per tant tenien l’aixeta de les importacions de les que vivien els industrials. Quan el tabac ros es ven bé, s’arriba a portar tabac d’Espanya per poder-lo cremar. O, senzillament, se’n paga una segona collita inexistent.

Però l’activitat de la família Cierco va agafar a fa anys molta més volada, quan van entrar en el negoci de la banca. De fer un negoci similar al del tabac: tot el que es fa a Andorra és completament legal, però es fonamenta en gran part en una mercaderia – diners – evadida de les fiscalitats veïnes. Ja va explicar Josep Pla que un dels oficis més coneguts – i respectats - a Andorra era el de contrabandista. El problema sempre és de mida. Cal trobar l’equilibri just i no passar-se de llest.

Els Cierco van estar a punt de sumar-se al grup que va engegar i edita encara el Diari d’Andorra. Quan la publicació ja era al carrer, davant les primeres dificultats financeres, va semblar que hi aportarien capital. Ells ja havien entrat en el negoci periodístic amb una revista Poble andorrà, de poc ressò. La idea no va quallar. Posaven massa condicions, sembla. Condicions ideològiques, però sobretot temàtiques. Alguns temes no es podrien tractar mai. Vetllaria per ells i els seus principis l’amiga Maricarme Grau, que proposaven com a nova directora. Van demanar tant que la corda es va petar. I es van quedar sense control del diari.

Que quan era, tot això? Doncs, si no vaig errat, parlo de 1992-93. Ja fa dies.

Torna a l'inici

Continua llegint »