Doncs no.
Resulta que no era comptepartícep de l’Avui. M’ho va proposar en Francesc
Ferrer, li vaig dir que sí, però no vam fer els papers que calia. Jo llavors
treballava i vivia a Pineda. No ens devíem veure. El cas és que va arribar el
Sant Jordi del 76 i va sortir el primer diari en català des de la guerra sense
mi.
Pocs anys més
tard era jo qui empaitava amics, coneguts i saludats per convidar-los a
participar en la creació del Punt Diari, a Girona. Amb el temps el germà petit
va fer-se càrrec del gran. I aquest any Hermes commemora els 50 anys de l’Avui.
Exposicions, xerrades, actes de tota mena i llibres. Però abans, força abans, el 82 em vaig
incorporar a l’equip d’en Jaume Serrats per intentar redreçar la línia del
diari. Vaig treballar amb en Serrats, en Josep Faulí i en Santiago Ramentol,
molt a gust, amb molta il·lusió i sense
cap problema. Després va arribar l’Albert Viladot i no ens vam entendre. Més
ben dit, no el vaig entendre. De manera que me’n vaig anar. Ara diríem que em
feia mobbing, és a dir bullying
laboral. Estava malalt (de fet va morir poc temps després). No hi vaig entendre
res. Ara, acabat de llegir el magnífic llibre sobre la història de l’Avui, L’empresa impossible que ha escrit el
company Lluís Martínez, sembla que hi havia una explicació plausible. Al final
de l’etapa Ramentol jo feia el tancament del diari. Va arribar una notícia que
em va semblar interessant sobre el reconeixement del català al Parlament
europeu. Calia donar-la. A portada hi tenia una columneta parlant dels hotels
previstos per als Jocs del 92, que té un ampli desenvolupament a les pàgines
interiors. Ja està: el hotels salten i entra el català. Feina feta.
Es veu que la
columna dels hotels era un espai acordat amb Convergència. A mi ningú me n’ha
dit res. I tampoc no em diuen res
l’endemà. Però salta en Santiago Ramentol de director i o entro en una llista
negra que porta a la butxaca al nou director. La vida.
