Entre finals dels anys 60 i principis dels 70, en plena dictadura, el
mateix aparell del règim va acabar finançant un dels experiments de renovació
pedagògica més radicals del país. A instàncies de Josep Maria de Muller,
president de la Diputació de Barcelona, la Caixa d’Estalvis provincial va
utilitzar la seva Obra Social per bastir la xarxa d’Escoles Sant Jordi, que va
començar a Montbau, Pineda i La Roca del
Vallès. El disseny s’encomanà a l’estudi
d’arquitectura Martorell-Bohigas-Mackay (MBM) i al pedagog Ramon Fuster i
Rabés. L’objectiu de Fuster era clar: dissenyar, des de les esquerdes de la institució,
la xarxa pública d’elit de la futura Generalitat.
El secret d’aquell búnquer pedagògic era material: els mestres cobraven molt
més que els de l’Estat o que els privats. Això va permetre atreure el millor
talent i blindar la investigació: autogestió, treball sense llibres i sintonia
amb el carrer. En aquells anys de vagues de la construcció i el metall, i amb
el naixement de les federacions de treballadors de l’ensenyament, les Sant
Jordi van ser un refugi de dignitat laboral i compromís polític on es
catalanitzava sota el nas del governador civil. Un somni que Jordi Pujol, en
assumir l'ensenyament, va desmuntar de pressa per diluir-lo en la xarxa comuna
i potenciar la concertada.
Avui, mentre els educands i els mestres tornen a la vaga defensant un sistema
desbordat pel creixement de la immigració desordenada i diversa, convé recordar
les Sant Jordi. No per enyorança, sinó com a lliçó política: la pedagogia
d'avantguarda no es fa només amb discursos buits o decrets de despatx; es fa,
com es va demostrar fa mig segle, invertint recursos reals en els professionals
i les estructures que aguanten el sistema.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada