El paradís recordat amb ulls de nen (Jordi Grau)

Publicat al Punt Avui+ fa just un any.
En Pius Puja­des (Girona, 1938), peri­o­dista i mes­tre, va posar en un com­promís l’edi­tor Àngel Madrià quan li va entre­gar uns folis que havia escrit sobre els seus records de nen a Adri, a la vall del Llémena. No li encai­xa­ven a les col·lec­ci­ons El Caliu de la Memòria, Nar­ra­ti­ves i Peri­o­dis­mes, però el que havia lle­git li havia agra­dat molt. Ho va expli­car ell mateix a la pre­sen­tació a La 22 del lli­bre El meu paradís per­dut perquè hi va tro­bar una bona solució: crear una altra col·lecció dins de l’Edi­to­rial Gavar­res dedi­cada a la memòria i el temps pas­sat, que es diu Temps d’Ahir i que s’estrena amb el lli­bre d’en Pius i que ja anun­cia un segon volum, Die­tari d’un apòstata, de Joan Vinyes Miral­peix. Va ser un gran encert perquè el lli­bre d’en Pius és de pri­mera i molt neces­sari per man­te­nir viva la memòria d’un temps que veu com se’n van els seus dipo­si­ta­ris orals. Pot­ser per això, per pre­ser­var aquells records d’infan­tesa, s’ha triat una cita d’Ana María Matute per obrir el lli­bre: “La infan­tesa dura més que la vida.” I que es com­ple­menta amb una altra, magnífica i ben tro­bada, de Manuel Rivas, indi­cada per a les cir­cumstàncies. “Li torna la imatge de la mare i amb ella el record de coses dramàtiques que no van pas­sar mai.”
En Pius és un peri­o­dista de llarga tra­jectòria. Va fun­dar Punt Diari després d’haver pas­sat per Presència i altres publi­ca­ci­ons i va ser també direc­tor del Diari d’Andorra i cap de redacció de l’Avui. És un dels autors de la mítica Girona grisa i negra i de moltíssims lli­bres més, des de Trenta cares, trenta creus i una de “canto” a Helios, con­tra la dic­ta­dura, dedi­cat al seu gran amic Jordi Soler.
El lli­bre neix quan a mit­jans dels anys vui­tanta en Pius va tor­nar a Adri i va redes­co­brir el seu paradís de quan tenia cinc anys i va anar-hi acom­pa­nyant de la Con­sol, la seva mare, que hi feia de mes­tra. La memòria balla, però va ser aquell dia que en Pius va ser cons­ci­ent del que havia vist i des­co­bert amb els ulls de cinc anys. Aquell dia l’hos­tal de Can Joan era tan­cat i allà, sol, pen­sant, va des­co­brir que havia tor­nat. “Fou com obrir un calaix molt antic, per­fu­mat amb obli­da­des aro­mes una mica res­clo­si­des, com fulle­jar les pàgines d’un àlbum de foto­gra­fies recre­ma­des i des­co­lo­ri­des, com des­co­brir les per­du­des car­tes d’un amor impos­si­ble rove­lla­des pels anys i la humi­tat.” I es va tor­nar a sen­tir el fill de la senyo­reta, mes­tra i vídua, “com un full blanc per escriure o una tela per pin­tar”. I ho va fer escri­vint amb la mirada del nen de cinc anys però amb la ploma del qui en té força més.
Quan Pius va anar a Adri, es va tro­bar una nova família. L’avi car­ter havia estat depu­rat i enviat a Palència. I ell va haver d’anar amb la mare. La història s’havia escrit, però calia com­ple­tar-la, i en Pius no tro­bava la manera de fer-ho. El 2016, al TAV, es va tro­bar la Maria Gràcia Roca Gelada, neta d’en Joan Gelada, i la Maria Duran, de Can Joan d’Adri. Allò va obrir les por­tes, amb en Joan Gelada, un altre net de Can Joan, i altres amics, a comen­ta­ris, records, mati­sos, apor­ta­ci­ons que són el con­tra­punt a la nar­ració ini­cial dels records escrits d’en Pius. I d’allà en surt un lli­bre magnífic d’un temps per­dut, de la memòria d’una època, que, sent bon escrip­tor com és en Pius, cal lle­gir.