Jocs de paraules reversibles

Els creatius publicitaris fan això: crear per fer conèixer les coses que els encomanen. Paraules, imatges, sons, frases. Des del principi del món. De fet, creen anuncis. Ja aquella famosíssima pedra de Rosseta egípcia era una nota de premsa per anunciar uns acords entre el Faraó i el Temple. Un fragment: Els grans sacerdots i els profetes i els qui entren al santuari per vestir els déus, i els portadors de plomes i els escribes sagrats, i tots els altres sacerdots… reunits al temple de Memfis en aquest dia, declararen: “Des que regna el faraó ... l’etern, l’estimat de Ptah, el déu Epífanes Eucaristos, fill del rei Ptolemeu i de la reina Arsínoe, …. han estat molt beneficiats tant els temples com els qui hi viuen. .. i mostrant-se ben disposat envers els déus, ha destinat als ingressos dels temples diners i gra, i ha invertit molts recursos per a la prosperitat d’Egipte.” És una informació, però també una crida al poble a respectar i obeir un faraó tan gentil. Això no es diu, però s’entén.

Fa dies que em fixo en uns anuncis de d’empreses de jocs d’atzar. El text és una mica enrevessat: “Sense diversió no hi ha joc”.  En castellà, “sin diversión no hay juego”. I penso, potser ho diuen al revés perquè els entenguem. Sense joc no hi ha diversió. Missatge desxifrat.  Els creatius no s’hi ha pas trencat les banyes. El truc és més vell que l’anar a peu. Recordeu aquella sentència proclamada des de fa milers d’anys: “Déu és el nostre pare”?.  La repetien tots els pares quan el patriarcat imperava indiscutiblement al món. Enteneu perquè tant d’interès en el dogma? Fàcil. Si Déu és el meu pare, el meu pare és Déu. Per tant, he d’adorar, estimar i obeir el pare. Això, en famílies nombroses, de deu fills en amunt, era com reconèixer un rei.

O encara, quan els sacerdots ens diuen des de temps bíblics que “Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear”,  probablement podem entendre que l’home va imaginar Déu a la seva semblança. Si més no el Déu d’Israel.

Dit això, tornem al començament. Recordeu que es pot jugar per divertir-se, però que no cal alimentar el negoci de la indústria de l’atzar per passar-s’ho bé.  Quan us diuen que guanyareu molt diner, estan dient que ells en guanyaran de veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Empobrint-nos

 A cada bugada perdem un llençol. Al principat els parlants habituals de català ja no arribem ni de lluny al 40 per cent. Era el 32’6 % a l’abril del 2024. Ja ho veieu, un desastre total. I probablement no hi podem fer res en les condicions polítiques actuals. I encara caldria preguntar quina mena de català parlem molts dels parlants habituals.

- El cas és que el parlem…

Bé, sí. També deuen parlar gallec la gent que surt a la televisió galega. Però jo els entenc perquè sé castellà, El seu galego s’assembla molt més al castellà que al portuguès, que seria la mateixa llengua.

- Què diem malament?

Ara mateix, sense pensar-m’hi gaire, apunti. De fer un pet en diem tirar-se un pet, de haver de fer una cosa diem tenir que fer, de llençar en diem tirar i viceversa, quan són tres quarts d’una, diem que és la una menos quart….

- Pari, pari.

Com que pari? Miri: quan empobrim el nostre llenguatge, ens empobrim tots plegats. Vostè sap pelar patates? És clar que sí. I què vol dir pelar patates? Doncs treure’ls-hi la pela amb un ganivet o un pelador. Es poden coure les patates amb pela o pelades. El préssec es pot penjar amb pela o pelat. I les peres, i les pomes i els albercocs i els plàtans … Bé els plàtans jo els pelo sempre. Vostè no?

- Sí, naturalment.

Entesos. Només es menja la polpa. La polpa, no pas la carn. Els préssecs, les peres, els melons, les síndries, els raïms, tenen pela, polpa i grana o pinyol. Ni pell, ni carn.

- Ja ho tinc clar, Pari.

Sí, paro. Però penso en tants que confonen una cosa grossa amb una gran cosa. Sento dir que tiren pedres grans, que duen caixes grans, que cuinen llenties grans… Em sap greu dir-li, però  la pedra, les caixes, les llenties són petites o grosses. Ara, si parla d’una roca de quaranta tones pot dir que és una gran pedra. Els nens es fan grans . Sap què? Si som pocs, parlem bé. Siguem rics.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Políticament incorrecte (PI)

Fa quatre anys, l’escriptor gironí Daniel Vivern guanyava el Premi Pere Calders - que dotava l’ajuntament de Llançà - amb "Políticament incorrecte", un recull de reflexions  en les que l’autor argumenta amb cruesa i ironia sobre la necessitat de recuperar expressions  enterrades per la correcció política.  Després d’aquell any, malgrat les promeses insinuades, el guardó s’ha perdut. Potser algú ha cregut de cor que premiar un llibre sobre el llenguatge políticament incorrecte era en si mateix un acte políticament incorrecte? Ves a saber. Caldria preguntar-ho a l’ajuntament i a la família de Pere Calders.

Però què carai diu el llibre? Diu moltes coses, és clar. Diu que els tabús amaguen realitats: substituir "subnormal" per "diversitat funcional" pot ser un exercici d’hipocresia burocràtica si no acompanya canvis socials.  Paraules com "puta" o "gitano" són reivindicades pels propis col·lectius ("No sóc treballadora sexual: sóc puta i orgullosa", diu un personatge d’un conte anterior de Vivern). “Negre” o “moro” no han de ser insults si no i ha odi en qui les pronuncia o escriu, El problema no són les paraules, és l’odi que les enverina.

El premi porta el nom de Pere Calders, mestre de la ironia contra el feixisme. Vivern l’homenatja amb un estil que recorda "Cròniques de la veritat oculta".  De fet, discretament, se’n declara seguidor, epígon. A les primeres de canvi, declara: “Per l’estil en que escric i pels temes, se’m podria tractar d’epígon. Això implicaria, per poc original, tenir pocs lectors, però prou qualificats per saber què vol dir epígon. N’estaria mols satisfet”.

Diuen que l’èxit i el prestigi del premi Nadal de l’any 1944 li va venir en gran part de la qualitat de la primera obra premiada; Nada, de Carmen Laforet. Jo gosaria dir que els responsables del premi de Llançà s’equivoquen si deixen morir la idea després d’haver tingut un primer guanyador de la qualitat de Políticament incorrecte. Quan passa el tern cal pujar-hi. I a Llança hi passa el tren.  Per ara.

O és que el premi, la seva organització,  porta a dins una veritat oculta que no el deixa florir? Ves a saber.

Per cert, ja sabeu què significa epígon?  Si no, no hi fa res. Llegiu el llibre, que s’ho mereix.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Els estrangers parlen castellà?

Quan feia els primers cursos de batxiller, entre els deu i els catorze anys, i començàvem a aprendre les primeres nocions de francès - i d’anglès després – em vaig preguntar un dia perquè els estrangers parlaven la seva llengua en castellà. Sí, jo entenia que parlaven el francès, l’anglès o el rus en castellà. Una bestiesa, direu. Però ho veia així. Després vaig entendre que no, que els estrangers no parlaven pas en castellà, que el que passava era que nosaltres estudiàvem els idiomes estrangers en castellà. Per exemple, llegíem La ville ou j’habite que traduíem per La ciutat donde vivo.  O bé, Chaque matin, nous cherchons des coquillages dans le sable que passàvem a Todas las mañanas buscamos conchas en la arena. Oi que s’entén?

A l’examen de francès de quart, davant mossèn Costa Negre, quan em demanà que traduís un text que havia llegit, ho vaig fer al català. El mossèn, el cognom del qual no era pas Negre (però li dèiem així), no va dir res. Em va aprovar i no en vam parlar més. Des d’aquell dia els estrangers ja no parlen en castellà els seus idiomes. Amb mi, si més no, ho fan en català.

Però això se m’ha espatllat. Resulta que, si vull utilitzat un aparell d’aquests tan intel·ligents que fan de traductor simultani oralment en més de trenta idiomes, m’exigeix que li  parli en castellà per entendre’m. Parla més de trenta llengües però les parla en castellà, o en anglès...

Penso que això no hauria de ser possible al segle de la intel·ligència artificial i  tota la pesca. Serà que no ho sé buscar?

Passo el problema al GPT. Em respon, al final de molts dubtes: La tecnologia existeix, però el català no és prioritat per a les grans corporacions. La solució arribarà si la comunitat pressiona i col·labora. Mentrestant, les alternatives requereixen paciència i enginy.

Bé, ja ho sabeu, paciència. Però penso que, si més no, el govern d’Andorra hauria de queixar-se. On calgui.

I tu, lector, també. Tots. Jo mateix em queixo des d’aquí. Vull que els estrangers deixin de parlar les seves llegües en castellà.  En tots els cassos. Entesos?  

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

El caganer del pessebre

 

El caganer del pessebre. Aquests dies la figureta del caganer torna a estar a les converses. Que si es una tradició tan respectable com les altres; que si és una falta de respecte a una manifestació cristiana; que si fa més realista l’escena representada, amb el pescador, la bugadera, el capellà amb paraigua, el pastor ...i el caganer.  També surt allò de si els catalans tenim una dèria escatològica, sumant al caganer la festa de fer cagar el tió, els macagumtot que eren tan habituals (amb tantes les variants!) a les converses; i aquella dita tan sabuda i contundent que assegura que «caga el rei i caga el papa i de cagar ningú s’escapa».

Però tot això de l’escatologia catalana també s’hauria de discutir. A veure, els nens, què diuen? Tinc ganes de cagar? No. Només tinc caca. És a dir, esquiven la paraula i només la insinuen ca... ca...

De la mateixa manera quan han d’orinar no diuen tinc pixera. Es limiten a tinc pipí. Ho enteneu? De caguera caca, de pixera pipí. Pi...pi... Curiosament els castellans fan el mateix joc lingüístic. També tenen o fan caca i pipí. Bé però, penso jo, caca castellà pot també ser un començament de cagar, però pipí, de què seria el començament? De mear, no. Llavors, puc creure que ens han copiat la forma discreta de referir-se a les excrecions? Ells que se les donen de tan fins, copiant les formes verbals dels escatològics catalans? Ves a saber. De més verdes en maduren.

Ja que hem arribat aquí, perdoneu, però segurament és el moment de pensar. Quan els castellans arriben a l’orgasme (masculí) diuen que «se corren». Una paraula a la que no li veig cap sentit. Però si ho mireu bé, els catalans, en aquestes circumstàncies s’escorren. Què vol dir escórrer? Treure fins a la darrera gota de líquit d’una esponja, o d’un peça de roba molla... Aquí té un sentit clar. És possible i probable que els castellans hagin mal copiat la paraula,mantenint-li el sentit. Res a dir. Sí que em queixo dels catalans que mal, copiant la paraula castellana per desconeixement de la original catalana també diuen que «es corren». He anat massa lluny? Mecagum l’olla.

    Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Bolets de tardor

    Som terra de bolets. Ens agrada menjar-ne, i no és cap secret que formen part del nostre paisatge gastronòmic. Fins i tot jo, que mai m'he considerat boletaire, seria capaç de reconèixer-ne uns quants: rovellons, pinetells, múrgules, cama-secs, rossinyols, ceps (que a Girona, anomenem surenys), ous de reig, camagrocs, llenegues, fredolics, trompetes de la mort... i potser algun més. Del famós esclata-sangs només en sé el nom, però ara m'ha entrat la curiositat.

    Aquest dissabte passat vaig comprar bolets al mercat. No crec que fossin de la vora de Girona, perquè es venien en una parada especialitzada, no a les parades de les pageses de sempre. Alguns venien de Berga i els altres... qui sap d'on. Als boscos de Sòria es cullen molts rovellons que després ens arriben a bon preu, o potser no tan bon preu. També n'importen de Romania i d’altres racons del món. Però és clar, els més preuats són els de casa nostra, diuen que els dels Àngels o de les Gavarres. Cada caçador de bolets té els seus racons secrets, aquelles clapes màgiques que es guarden en privat d’un any per l'altre. Aquests sí que són els bons: del bosc al plat.

    No sé si els bascos són molt amants dels bolets, però sovint miro la cuina de l'Arguiñano, i com altres cuiners espanyols, quan parla de bolets, es limita als bolets de cultiu, ja siguin locals o japonesos. Alguna vegada, per influència francesa, menciona els ceps, i en diu "boletus", a partir del llatí (Boletus edulis). I jo em pregunto: si els castellans tenen noms per als bolets, per què no els fan servir? I si no en tenen, per què no utilitzen els noms catalans? Aquí, per exemple, no tenim cap problema en dir gaspatxo al gazpacho andalús, i porro salda a la porrosalda. De fet, del pil-pil també n'hi diem pil-pil, sense fer cap drama.

    La temporada boletaire aquí encara es fa esperar. Si teniu pressa per menjar-ne, haureu de fer com jo: comprar els que arriben, vinguin d'on vinguin. Hi ha qui, com el meu amic Salvador Sunyer, observa amb detall les pageses del mercat per descobrir d'on arriben els primers bolets de la rodalia. Amb aquesta informació privilegiada i l’experiència de molts anys, anar a caçar bolets deu ser una afició tan saludable com deliciosa.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Ai, la pobra llengua!!

Quan jo vaig aprendre a parlar - ja fa dies - hi havia pa negre, sucre roig, pernil dolç... per dir les primeres coses que em venen al cap. Ara hem millorat molt i la misèria de la llarga postguerra s’ha oblidat. Del pa negre - ben car per cert - en diuen pa moreno. D’acord. Al sucre roig l’anomenen sucre moreno. Roig potser tenia connotacions polítiques indesitjables. Del pernil dolç cal dir-ne pernil cuit. Bé, és cert que no era pas realment dolç, però així es contraposava al pernil salat, el més habitual. En fi, ja ho veieu.

Això del pernil dolç encara és més sorprenent. Perquè llavors el contrari de salat no era pas dolç, sinó fat. I una mica fat, si que ho és el pernil dolç... Però potser les coses amb poca sal només eren fades a Girona i rodalia. Cap a la capital tiraven més cap a la dolcesa. No ve d’aquí.

Sentia no fa gaire, i més d’un cop, que algú deia al seu interlocutor: tu ets bona gent, o vostè és bona gent, o aquell és bona gent.  I es queden tan amples. Imagino que intenten dir que algú és una bona persona. Però una. Gent sempre es  refereix  a un grup indeterminat de persones. Hi ha poca gent, a la gent no li agrada, tanta gent no hi cabrà... Un de sol no és mai gent. Ni bona ni dolenta.

- És que ja se sap que les llengües evolucionen amb el temps...

D’acord. Però l’evolució que constato avui – i podria anar allargant la llista d’exemples  molta estona – son tots per imitació del castellà.

- I és dolent imitar una altra llengua?

De cap manera. Però és bo i fins i tot necessari imitar les coses que fan més bé. Vostè creu que l’expressivitat, la claredat, la concreció, milloren amb les imitacions que fem? Jo diria que no. Que ens empobrim. Quan en castellà van començar a confondre escoltar per sentir, ja patia. Ara ho diem nosaltres. Sovint em pregunten per telèfon: m’escolta? I jo els he de respondre: l’escolto amb  molta atenció, però el gairebé no el sento.

No he sabut mai si encara m’entenen. Em pensaria que no. Però ho deixo córrer. Potser només és un problema tecnològic. I això de la tecnologia sol anar més bé. Potser perquè parlen en anglès.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Mals d’abans

 Tinc la munyeca espunyida. Feia temps que no em passava. No cal ni anar al metge, de moment. Un canell espunyit es cura sol, si l’envenes uns dies. Se l’ha de deixar reposar. Esperem que sigui com abans.

-Abans? Abans de què?

Ja hi tornem. Vull dir quan la gent s’espunyia, i tenien panellons als dits, al

nas, a les orelles…Quan les criatures migraven i s’anaigaven, quan els

treballadors patien de feridura, o s’espatllaven. Quan anaven al metge perquè tenien mal de rei, dolor de costelles, aigues de pit, mal de l’ànima, clorosi o febres terçanes. Patien de destrempament, cobriment de cor, flux de sang, tabardillo...

-Perdoni, però no sé de què em parla. Què són totes aquestes soposades

malalties? M’ho pot traduir una mica?

No sé pas si en seré capaç. Alguna és força clara. Del que en deien feridura

ara en diem ictus. Mal de rei era una forma planera de parlar de la sífilis, vostè ja entendrà perquè. El tabardillo era el nom de la febre tifoide. Les febres terçanes es referien a algunes formes de la malària. Tot això, quedi clar, ho dic des del meu profund desconeixement de la medicina, tan antiga com moderna.

-I doncs, perquè s’hi fica?

Perquè m’agraden les paraules i mirar d’entendre’n el significat. Veu?

Migrar. Vostè sap què és migrar? No ho sap. I no té res a veure amb canviar de país (que seria una altre accepció). Miri, si un nen de la post guerra menjava pa blanc davant els seus companys d’escola, els companys migraven, envejaven la seva sort. Ho enten? I és possible que algun s’anaigués (tristesa, desgana,  esllanguiment). I sap com es curava l’anaigament?  Jo recordo dues formes populars. La primera era fer-se senyar per una persona que estés preparada, una mica curandero, una mica bruixa…L’altra, anar a la vora d’un riu o un rec, i tirar pedretes a l’aigua… Potser també calia resar alguna oració.

- Calli calli, que acabaré patint un cobriment de cor.

Per si de cas, no se m’espatlli. Que hi deu haver pocs curanderos per posar-lo a to.

                                                                ***

Ja publicat l'article he continuat buscant. He trobat l'oració de l'anaigat.

. Heus ací l’oració :

Dos són els que tenen el mal pres,

tres són els que tenen dos mals,

que emparen la Verge Maria i Sant Joan.

Si tens el mal pres al matí,

a Déu t’encomano i a Sant Gaudí.

Si tens el mal pres al migdia,

t’encomano a Déu i a la Verge Maria.

Si tens el mal pres al vespre,

t’encomano a Déu i a Sant Silvestre.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Així curi aquest anaigat (afegir el nom de la persona afectada),

com aquestes paraules són veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Potser que parlem clar

Perdoni, però jo diria que són gitanos. Vull dir gitanos de veritat, amb els seus costums, la seva tradició, les seves manies, les seves virtuts, la seva llengua potser, el seu tarannà, les seves lleis, la seva organització social...

 - Ningú ha dit que les  batusses, agressions, morts i ferits de la Font de la Pólvora tinguin res a veure amb els gitanos.

- Exacte. I jo em pregunto si no ho diuen perquè no en són, o perquè no ho volen dir. Entén el meu problema?

- Ara les coses són així. Ja ho hauria de saber. No es diu ni gitano, ni negre, ni moro, ni... Miri, quan es tracte de crònica negra, no es diu ni la nacionalitat de la gent. No fos cas... Ho ha d’entendre, no es pot atiar cap mena de discriminació.

Ho deixo aquí. No accepto més discriminacions que les imposa la naturalesa i l’atzar. Ben mirat podríem haver nascut, tu lector i jo mateix, en lloc de on ho hem fet i com ho hem fet, a l’Índia, d’una família pària, pobre de solemnitat. I haver sortit malalt, lleig i de poca volada mental. Això sí que són discriminacions contundents i definitives. Naturals algunes, però discriminacions.  De manera que, ja ho veieu, sóc partidari que les informacions siguin completes.

Vaig fer certa amistat amb en Juan de Dios Ramírez Herédia. Va ser el primer gitano que va arribar a ser diputat a les Corts de Madrid.  I no ha parat de pujar. Ell n’estava i n’està ben orgullós de ser gitano. Coincidíem a la facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma. Ens passàvem apunts (bé, ell me’n passava a mi). De tota manera és un cas evident que la paraula gitano (com negre, moro o albanès) només és discriminatòria o insultant si el to ho és. El to.

Sí ja ho sé: “gitanos, murcianos y otras gentes de mal vivir” . Però eren altres temps. Eren temps que no s’acceptaven les diferències. De manera que, si són gitanos com sembla, demano que m’ho diguin els mitjans que informen. Ja n’hi ha prou d’agafar-se-la amb paper de fumar. Tenim dret a saber i a dir el nom de cada cosa.  

Per lògica, però també per higiene. Anar sempre de puntetes cansa molt. I no cal.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Miraré de no ser-hi

 Ja sabeu que això del català, vull dir això de gent que parla català amb normalitat pels carrers, a les botigues, al bar, s’ha acabat. Bé, acabat del tot, no. Però falta poquet. I segur que sempre quedarà al país un petit reducte de tossuts lletraferits nostàlgics que mantindrà viva la flama d’una manera de parlar i de pensar conreada a Catalunya i rodalies durant un miler d’anys. Vetllaran una petita espurna voluntarista, una mica de caliu sota la cendra que viurà uns quants anys, els que la bona voluntat i alguna subvenció permetin.

Se n’hauran sortit, al final. “Que se consiga el empeño sin que se note el cuidado” . És clar, qui manava i determinava “el empeño” era l’estat que ens governava. Tenia la paella pel mànec. I, quan calia, podia oblidar-se d’amagar el “cuidado” i tirar pel dret. Bombardejar Barcelona de tant en tant i aplicar el  derecho de conquista. Ep!!, i no digueu que som una colònia, que s’ofenen. No som cap colònia. Tenim – ara que hi ha democràcia - petits bocins del dret a decidir sobre coses nostres. Sempre i quan paguem cada any sense discutir una “quèstia” innegociable de 20.000 milions d’euros pel cap baix. Sabeu quant són vint mil milions? Amb aquests diners poden pagar el sou del rei, el del cap de govern, el del ministre, el del general més gros, el de l’inspector d’hisenda, les bombes per Barcelona  si cal, i les porres dels guàrdies que no ens volen deixar votar.

Estic perdent el fil. Dèiem de la llengua. Que s’acaba. Fins quan podrem aguantar? A cada bugada perdem un llençol. Quan jo anava a escola, en plena dictadura franquista, l’hermano parlava castellà, el capellà també, el cine també, la ràdio, el diari, tot en castellà. Però jo mai, mai, vaig haver de parlar en castellà al pati, ni al carrer, ni al confessionari, ni a la plaça. Prou que posaven cartells “hable el idioma del imperio”. Inútilment. La nostra llengua era el nostre imperi. Avui, al pati de l’escola catalana tot és castellà. Al bar he de repetir tres vegades “un cafè amb llet, sisplau” perquè entenguin què vull. I ja he renunciat a aclarir “sense bromera”, perquè era més fàcil acostumar-me a les bombolletes.

Ja ho sé: exagerava una mica. Però així pinta el futur. Miraré de no ser-hi.

  Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Conversa amb el taxista d'Istambul

En Miquel era a Turquia a mitjans de maig. Havia dubtat molt abans de decidir-se, però hi va anar. Els terratrèmol ben present encara, les eleccions que semblaven un plebiscit sobre la figura d`’Erdogan, la guerra d’Ucrània, tan pròxima... Era el primer cop que hi anava i saltava dels  monuments als paisatges; de mercats efervescents a petites parades de carrer; de pàgines romanes i cristianes dominadores a retalls d’esplendor musulmà. Tot li era nou. Sense coneixements de turc  i un anglès molt rovellat s’espavilava pels metros, autobusos i taxis de la gran capital de l’imperi d’orient.

Gosa interessar-se per les eleccions. Què en pensa el taxista que el porta? Guanyarà, com diuen, l’actual mandatari, que tant agrada a l’Otan?  Sí, li respon el taxista, convençut. Erdogan ho te guanyat. S’ho mereix. Està portant el país endavant, malgrat tots els problemes. I sort en tenim de l’Erdogan. Si perdés seria un desastre. Però no ha pas de patir. Tenim Erdogan per anys. Ja ho veurà. La gent el valora molt...Al cap d’una estona, abans d’abandonar el vehicle, el taxista s’interessa per saber d’on és en Miquel. De Girona és, ben a prop de Barcelona. Ah, exclama el taxista, català!! Llavors escolti: retiro tot el que li he dit abans; ho retiro. Sàpiga que guanyarà l’Erdogan, sí, però perquè les eleccions seran una gran tupinada, com sempre. Això, amic, és una dictadura camuflada. Els periodistes dissident són a la presó esperant judici. La policia ho vigila tot. Jo sóc kurd, sap? I els kurds estem arraconats, sense cap dret. Això, aquest país és un desastre. Ja va veure com es va abandonar la gent després del terratrèmol... I llavors es queixa dels preus dels productes bàsics, del mal funcionament dels serveis públics, dels abusos de la policia, de la corrupció  que es fica pertot. En Miquel ho entén prou bé, i ves a saber perquè. Ho entén, segurament, pel mateix motiu que el taxista ha gosat canviar de cançó quan ha sabut que el seu client era català.

Com s’han entès? - voldrà saber un lector. El taxista porta una aplicació al telèfon. Hi escriu en turc i l’aparell ho passa al castellà. Quan dos es volen entendre...

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Algú ha de fer la feina

Vostè creu que salvarem la llengua?

-Home, li dic, ho hauríem de fer. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

-Però com? Jo tenia fe, fa anys, quan vam tenir català a l’escola, català a la televisió, català als cartells del carrer, català als diaris. Fins i tot català a alguns jutjats, en algun cinema... Vaig arribar a creure que caldria saber la llengua per viure al país. Però tot s’ha anat aigualint: als patis dels col·legis no el sentim i a les aules costa, la pantalla tonta ofereix centenars de canals competint per una mica d’audiència, a les ràdios canten en anglès...

-Pari, pari. Ja l’entenc. L’embranzida del primer estatut s’ha anat frenant. Tot és més difícil, certament. Però miri, a mi m’agradaria poder dir com Salvador Espriu que “hem viscut per salvar-vos el mots, per recordar-vos el nom de cada cosa”. Els milions de persones que han arribat de països llunyans necessiten parlar el català?

-Depèn de nosaltres.

-N’està segur? I qui som nosaltres? Tinc veïns que són a Girona des dels anys seixanta. Entenen el català, però no el parlen. Ells saben que els entenem, i els és còmode que els fem “el favor” de canviar de llengua. Com l’aprendran?

-I sap què? Els mateixos que hi posen voluntat, acaben parlat o escrivint un català estrafolari. N’hi posaré exemples d’ara mateix, a Girona, al carrer.

-Digui digui

- Al carrer Ferran Puig, una botiga d’objectes de decoració, anuncia veles (per espelmes); a la plaça del mercat, mongeta verda (per mongeta tendre); en una parada d’un hortalà exposen pepinos (per cogombres); a diversos establiments tenen xocolata calenta o a la tassa (per xocolata desfeta); en un gran supermercat tenen dàtils amb os (per sense pinyol) i un restaurant del carrer ciutadans proposen ous fregits (per ous ferrats). Darrers exemples que he detectat.

- Això es fruit del traductor de Google, imagino.

- Evidentment. Gent de bona fe. I què hi podem fer?

- Potser, dic jo, caldria una campanya com la que, anys ha, van fer els de l’Adac, oferint musica catalana a les parades de fires...

-Exacte.   Veu? La bona voluntat  arriba sovint més enllà que les lleis. Qui s’hi posa?

 Torna a l'inici

Continua llegint »

Pobres castellans!!!

Típìc castellà perjudicat

I és que tenen raó els castellans. Sempre n’han tingut. Entenc que n’estiguin fins al nas d’aguantar-nos. Ells, és clar, per educació, per criança, per guardar les maneres, han callat. Fins ara. Fins ara han callat majoritàriament, perquè les poques veus que gosaven queixar-se eren prudentment amagades als mitjans per no ofendre’ns. 

Hem de reconèixer, si volem encarar el segle XXI amb perspectives de pau i de justícia, de bona harmonia i de germanor, que ens hem arribat a fer inaguantables amb les nostres manies de grandesa i aires de superioritat. Pobres castellans!! Hauríeu aguantat vosaltres el que els hem fet passar? Jo diria que no. Hi hauria hagut sang. 

Perquè, és clar, no ho diuen els diaris ni ho explica la televisió. Però a les Castelles, la pobra gent que hi viu, està obligada des de ben petita a aprendre el català a l’escola, a veure el cinema en català, a aguantar la majoria dels canals televisius en català.... Perdoni. On s’ha vist això?? I els anem dient que sí, que respectem i admirem molt la llengua de Cervantes, i la de Quevedo i la de Lorca. Però els fem aprendre tossudament l’Atlàntida de Verdaguer i La Pell de Brau de l’Espriu com si no hi hagués altra literatura culta al món. Els permetem que facin coses en castellà, perquè som tan generosos! Tant comprensius! Però que s’ho paguin. 

I ara que parlem de pagar. Sabeu quants diners ens regalen cada any als catalans? Quin capital ens embutxaquem procedent del superàvit fiscal que els hem imposat? Milers de milions ens arriben graciosament i no els diem ni gràcies. Perquè us penseu que nosaltres tenim tantes autovies gratuïtes i ells han de pagar-se les autopistes? 

Plego. Em sap greu parlar malament dels meus, dels veïns, dels parents, dels amics, de tots els catalans. No sé com podem mirar-los a la cara sense sentir vergonya. Jo mateix, ho recordareu, sempre he admirat un poble que ha tingut tants president de govern catalans i, en canvi, us podeu ni tan sols imaginar que un castellà arribi mai a aspirar a presidir la Generalitat? Oi que no? 

És que vam pensar mai en començar a construir el TGV des d’Andalusia cap al nord per afavorir les zones més pobres? No, nosaltres, egoistes com som, vam enllaçar de seguida Barcelona amb Europa i els altres que s’esperin. Em penso que va arribar a Sevilla quan uns catalans hi volien anar a la feria d’abril... 

Amb tot això, perdoneu, estem fent molt de mal als castellans. La seva capital, Madrid, sembla que visqui al segle divuit, sense empreses internacionals, sense gran banca, sense connexions aèries... i tot per potenciar Catalunya. No és ridícul que els vols que han d’anar a Amèrica surtin de Barcelona? No resulta injust que amb el gran corredor mediterrani que fa tants anys que vam fer, el centre de la península quedi marginada de totes les rutes comercials?. 

En fi, que no m’estranyaria que als castellans, un dia qualsevol, se’ls giri el cervell i ens enviïn a fer punyetes.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Llengües que fan nosa.

Jo ho tinc clar: la culpa és dels mestres, que adoctrinen els alumnes innocents. O potser el mèrit?.

Que les coses ja no passen, succeeixen; que no es comencen, s’inicien; que no s’acaben, es finalitzen; que no es paren, es detenen; que no s’engeguen, es posen en marxa; que no s’unten, s’engrassen; que no s’acosten, s’apropen.... Ja ho sé. Fa temps que es veia a venir. Potser érem als anys seixanta quan en Jordi Soler ho va profetitzar: esdevindrem folls, proclamà.  I tot això sense sortir de la correcció.  Com aquell acudit de fa molts anys d’un client que entra a l’estanc i demana a la dependenta: damisel·la, em faríeu la mercé d’estampar un segell de vint-i-cinc de xavalla a l’envelop d’aquesta missiva que vull tirar a la bústia? La xicota, sorpresa, es mira l’amo demanant ajuda. I l’amo li tradueix: fot-li un sello de ral!!

El que no es pensava segurament el nostre amic humorista és que de tirar en diríem llençar i de llençar, tirar, just a l’inrevés per fer-ho fàcil. O que donaríem la volta a tot:  Per contes de remenar la cassola li donaríem voltes; en lloc de capgirar un marcador esportiu li donaríem la volta; per contes de girar la truita li donaríem la volta.... Fa uns dies un flequer explicava a la televisió catalana com feia el pa tradicional. Quan va arribar el moment d’un pa específic ens va dir que calia donar-li la volta. Sabeu com se’n deia d’aquell pa? Ell mateix ho va dir: pa girat. Sorprenent!  Amb aquesta lògica, si pa girat és un pa al que se li ha donat la volta, d’un pa que s’hagi girat se n’hauria de dir pa voltat.  O no?  Jo penso ara que, si fem tantes voltes, ens podem marejar.

És que queda algú que sàpiga quan una cosa o una persona és gran, grossa, grassa, gruixuda...?  Qui ens ho ha ensenyat? Ningú. Culpa dels mestres, que adoctrinen els seus alumnes.

Ja ho diu l’Arcadi Espada, que és un periodista d’origen català que opina a sou als diaris de Madrid: les llengües fan nosa. “Una lengua suele ser un desgraciado factor de diversidad. Nada que celebrar” .....” De ahí que la proliferación de lenguas atente contra la función del lenguaje, que es posibilitar la comunicación humana. Y de ahí que sea obligación moral de los hombres trabajar para que el número de lenguas disminuya”. Tot això perquè està contra d’un corrent de Sociedad Civil Catalana que voldria igualtat entre les llengües, com a Suïssa o Bèlgica,  posem per cas. Valgue’m déu!! On anirem a parar? “la filóloga Mercè Vilarrubias, pretende que una ley de lenguas sitúe en el mismo rango de oficialidad el castellano, el catalán, el gallego y el vasco”.

Que deixin fer...L’escola que adoctrina, la televisió que adoctrina, la ràdio que adoctrina fan la feina discretament. Aviat serem al cap del carrer. Tots, com sant Vicens Ferrer tindrem el do de les llengües: parlant com a casa ens entendran pertot. El miracle altre vegada és possible. Si escolteu la televisió gallega ho entendreu. Parlen en gallec, però ni ho sembla.

El president Puigdemont demanava dijous que no es persegueixi mai més ningú per la llengua que parla. Ho ha dit clar. Clar i català. Per qui ho vulgui sentir.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Potser no hi seran a temps

I la llengua, és clar. Els emprenya la llengua. Un petit error a televisió espanyola i salta a l'èter espanyol la versió catalana d'una crònica dels Jocs. No ha passat res, però cal demanar disculpes. Entenguem-nos: diria que ho van fer força bé. Però quan el got és massa ple, una gota de més sobra. Ho recordeu? “La lengua siempre ha sido compañera del imperio”. Bé, no tenen imperi, però els queda la llengua. Més cites: “que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”. L'imperi. Ara parlen de l'imperi de la llei, potser perquè no en tenen cap més. Ja podem notar el empeño perquè els falta ben poc per haver conseguido el efecto.

Sabeu, fa pocs dies sentia un tertulià dels habituals a les cadenes de Madrid, que evidenciava que, finalment, s'han adonat que la qüestió catalana s'ha d'afrontar. Ell, l'Eduardo Martín, que és convidat per la seva fidelitat a les idees del PSOE, va exclamar, davant la sorpresa indignada dels seus companys de taula, a 13 TV, que calia negociar amb Catalunya, i que ja estaven fent tard. Que la independència era imminent i que, com més tard negociessin per evitar-la, més car els costaria. Els indignats i sorpresos li van preguntar què oferiria per negociar. Ell ho tenia clar: la Constitució ha d'assumir que Catalunya és una nació, primer; i assegurar un molt bon finançament. El van deixar per inútil, naturalment.

No va pas parlar de la llengua, potser perquè no va tenir temps. Però si s'hagués de plantejar, com ell proposava, una nova manera de mirar-nos, un estat que vulgui ser just no pot oblidar la llengua de més de dotze milions de ciutadans. No pot ser que la gran majoria ignori el català i el vegi, anant molt lluny, com una mania de quatre analfabets, de quatre maniàtics que es volen fer veure. A 150 universitats del món s'ensenya el català. A les espanyoles, set. I als instituts? I a les escoles primàries? Són capaços de llegir quatre versos de Maragall: “Escolta Espanya  la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana”. No. S'ha fomentat la ignorància. El menysteniment. Machado els va dir –paraules al vent– “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Ho torno a dir: paraules al vent. No hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir.

Eduardo Martín potser ho començava a entendre: som una nació, tenim una cultura i una llengua. Necessitem poder-nos administrar per continuar essent el que som i el que volem ser. A dins o a fora.
I els tribunals diran el que vulguin. Les coses són com són, tossudament. Des dels poders s'han repartit les cartes, ben marcades. Però la jugada és perdedora per ells. Inevitablement.

Torna a l'inici

Continua llegint »