Tinc la munyeca espunyida. Feia temps que no em passava. No cal ni anar al metge, de moment. Un canell espunyit es cura sol, si l’envenes uns dies. Se l’ha de deixar reposar. Esperem que sigui com abans.
-Abans? Abans de què?
Ja hi tornem. Vull dir quan la gent s’espunyia, i
tenien panellons als dits, al
nas, a les orelles…Quan les criatures migraven i
s’anaigaven, quan els
treballadors patien de feridura, o s’espatllaven.
Quan anaven al metge perquè tenien mal de rei, dolor de costelles, aigues de
pit, mal de l’ànima, clorosi o febres terçanes. Patien de destrempament,
cobriment de cor, flux de sang, tabardillo...
-Perdoni, però no sé de què em parla. Què són totes
aquestes soposades
malalties? M’ho pot traduir una mica?
No sé pas si en seré capaç. Alguna és força clara.
Del que en deien feridura
ara en diem ictus. Mal de rei era una forma planera
de parlar de la sífilis, vostè ja entendrà perquè. El tabardillo era el nom de
la febre tifoide. Les febres terçanes es referien a algunes formes de la
malària. Tot això, quedi clar, ho dic des del meu profund desconeixement de la
medicina, tan antiga com moderna.
-I doncs, perquè s’hi fica?
Perquè m’agraden les paraules i mirar d’entendre’n
el significat. Veu?
Migrar. Vostè sap què és migrar? No ho sap. I no té
res a veure amb canviar de país (que seria una altre accepció). Miri, si un nen
de la post guerra menjava pa blanc davant els seus companys d’escola, els
companys migraven, envejaven la seva sort. Ho enten? I és possible que algun
s’anaigués (tristesa, desgana, esllanguiment).
I sap com es curava l’anaigament? Jo
recordo dues formes populars. La primera era fer-se senyar per una persona que
estés preparada, una mica curandero, una mica bruixa…L’altra, anar a la vora
d’un riu o un rec, i tirar pedretes a l’aigua… Potser també calia resar alguna
oració.
- Calli calli, que acabaré patint un cobriment de
cor.
Per si de cas, no se m’espatlli. Que hi deu haver pocs curanderos per posar-lo a to.
***
Ja publicat l'article he continuat buscant. He trobat l'oració de l'anaigat.
. Heus ací l’oració :
Dos són els que tenen el mal pres,
tres són els que tenen dos mals,
que emparen la Verge Maria i Sant Joan.
Si tens el mal pres al matí,
a Déu t’encomano i a Sant Gaudí.
Si tens el mal pres al migdia,
t’encomano a Déu i a la Verge Maria.
Si tens el mal pres al vespre,
t’encomano a Déu i a Sant Silvestre.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.
Així curi aquest anaigat (afegir el nom de la persona afectada),
com aquestes paraules són veritat.
Havia sentit alguna a la meva àvia, i recordo de petita, que no ens veiéssim gaire (altres nens o grans si no podien) si estrenavem alguna peça de roba, menjàvem alguna cosa una mica especial, erem nosaltres que migravem per no fer enveja...
Quin goig de paraules, Pius! L'enhorabona. Unes no les coneixia, d'altres les havia oblidat. És interessant "migrar" en el sentit que hi donàvem de petits. No està tan lluny, en el fons, de la crua realitat actual dels migrants: els que envegen i desitgen la nostra vida. Gràcies, molt bon article.
Molt interessant.Recordo haver sentit dir a l àvia "el mal d moda" fa ja anys d això.Ara el coneixem com a Càncer.
Que boniques aquestes paraules quasi oblidades en aquest temps de tanta comunicació. La meva padrina les feia servir totes i hem porten bons records.