Potser
hi he començat a veure clara alguna cosa. Seria bo, perquè, com a contribuent
que sóc a l’estat espanyol, em tocarà pagar la meva part de la factura, com a
vosaltres. Miraré d’explicar-m’ho a mi mateix.
Primer,
fem memòria, hi ha haver una crisi del totxo a començaments dels 90. No era pas
la primera, que això de les crisis del capitalisme és cosa cíclica, com ja
sabem. Molts ciutadans varen perdre el seu pis en no poder pagar hipoteques.
Els bancs i les caixes acreedors es van trobar amb un bon estoc immobiliari a
les mans. La crisi va ser curta i en poc temps van poder vendre a bon preu
aquells pisos, amb noves hipoteques i més negoci. Èxit clamorós. Els grans
cervells van recordar aquella dita castellana que diu: “do hallares un
maravedí, busca otro maravedí”. I tot va ser xauxa. S’havia de fer hipoteques,
com més millor. La solvència del client era un destorb. Si no podia pagar, cap
problema, negoci doble.
A
les oficines bancàries d’arreu del món – però sobretot, sembla, als Estats
Units i a Espanya - tot era alegria. Es
buscaven clients “poc bancaritzats”, un eufemisme per definir compradors de
pocs recursos i poca lletra. Se’ls oferia una casa o un pis en propietat a preu
d’un lloguer. Se li donava un préstec suficient per pagar el cost del pis al
cent per cent, les despeses de tramitació, el mobiliari, el cotxe, un viatge de
nuvis al Carib, l’assegurança de vida, la d’incendis... Només amb dues petites
trampes: es feia valorar l’immoble per una empresa concertada i dirigida i
s’allargava el pagament dels deu anys inicials a quinze, a vint o a trenta. No
cal dir que s’aplicaven els interessos màxims permesos, que la mateixa entitat
financera s’ocupava de les assegurances i de tots els tràmits, sovint a través
d’empreses amigues. A casa nostra, als directors i empleats indecisos o
reticents se’ls deia textualment que “no entenien els nous criteris de risc”.
Com que els immobles cada any valen més, la sobrevaloració estava plenament
justificada. Però no en tenien prou.
Els
diners per tanta hipoteca no podien pas sortir només dels impositors. De fet no
calia. Al món hi ha un gran mercat interbancari que oferia liquiditat
inacabable a bon preu. Els bancs nordamericans empaquetaven les hipoteques i
les venien. A Espanya es demanava diner barat a fora i es llogava car aquí. Qui
no ho faria? Aquest és el negoci dels bancs. Però encara no en tenien prou.
Gent tan llesta no en podia pas tenir prou. Com que els préstecs a curt termini
són més barats que els de llarga duració, ells demanaven diner a un any, a un
mes, a un dia si podien, i el deixaven a vint o trenta anys.
Extraordinari!! Un negoci tant rodó no
s’havia vist mai. És normal que aquells cervells privilegiats que dissenyaren
polítiques tan productives fossin pagats amb sous i premis del mateix nivell.
De milions d’euros a l’any, molts milions. Diners ben gastats, productius, que
ningú discutiria.
Quan
va petar el totxo – va trigar prou – els grans líders financers es fregaven les mans. Ara era el moment de la
gran collita. Un parell d’anys d’acumulació d’immobles a cap preu i després,
amb la reactivació inevitable, milions a cabassats.
Es
van equivocar en una cosa: la crisi es va allargar. Alguns bancs americans
feren fallida. Els prestamistes internacionals no volien continuar invertint a
Espanya. Volien cobrar. Ni sentir parlar de nous préstecs. Els bancs i les
caixes no tenen diners, només totxos, que cada dia valen menys. Què podien fer? Es van unir les caixes petites, formaren un
gran paquet de deute – el més formidable és Bankia - i ens van fer saber que,
si volíem salvar alguna cosa de
l’economia del país, havíem de pagar nosaltres. Ara mateix, som aquí.
El
resultat final, desenganyem-nos, ha estat que unes institucions majoritàriament
catalanes, nascudes per ajudar les classes popular a defensar-se de la
dictadura usurera dels bancs, han desaparegut. Les poques solvents, ara són
bancs. Cal que us recordi que les caixes tenien un marcat compromís cívic i
social. Que no tenien accionistes a qui repartir dividends, que n’eren
propietaris els impositors al costat de les entitats públiques que les havien
promogut, de manera que la seva activitat beneficiava directament la societat
de l’àrea geogràfica on treballaven i mantenia una acció benèfica important a
través del que anomenaven obra social.
Cert que el pas dels anys havia acumulat mals usos, errors de gestió,
desviacions mal explicades. Potser calia que el legislador reconduís alguns
aspectes de les nostres caixes per obligar-les a cenyir-se als seus principis
fundacionals, sovint oblidats. Però la legislació espanyola generada sobretot a
partir del 2000, va tenir un sentit completament invers: promovia la
bancarització de les caixes, debilitava la seva obra social i, a la llarga, les
abocava necessàriament a la desaparició.
I
en les aigües tèrboles de la usura desfermada, en l’etapa de bonança que no
s’havia d’acabar mai, entra en joc la irresponsabilitat política, el mercat del
vot, el populisme de les grans obres i les comissions sense vergonya. Des dels
trens de gran velocitat que no van enlloc, els aeroports sense avions i els
parcs temàtics de la ruïna, a les piscines i els pavellons sembrats a la voleia
sobre els erms peninsulars. Tot s’hi val. Fins els fitxatges multimilionaris
per al gran circ nacional del futbol.
La
gran banca – espanyola i mundial – ha tingut un gran èxit. A costa,
naturalment, de les classes populars, de les petites empreses, de les entitats
culturals dinamitzadores de la societat civil. En el món del diner ja mana
només el diner. Com volien els que tenen el diner. Unes institucions privades
que foren creades per fomentar la fraternitat, l’ajuda mútua i la solidaritat,
hauran caigut irremissiblement en mans dels simples especuladors. Hem fet, tots
plegats, un gran pas endarrere.
Continua llegint »
