Grans promeses buides

 Diuen que tot anirà bé. Ara si. S’ha desencallat el corredor mediterrani. Algun dia hi passarà el tren i les mercaderies. S’estan enllestint les connexions ferroviàries del port de Barcelona. Esplèndid. I comença el traspàs de la xarxa de rodalies, a la que es dedicaran molts milions per cedir-la endreçada. Extraordinari. També  s’està negociant un nou finançament especial per Catalunya. I el traspàs del control i gestió dels immigrants. I faran que el català es parli a Europa...

- I l’amnistia.

- Exacte. Amnistiats tots els que van participar en el procés, a favor o en contra. Vostè es pensava que no? Doncs miri. Ja ho tenim. Només falta...

- Em fa l’efecte que vostè és massa de bona fe. Un il·lús sembla. S’ho creu tot i es va fent il·lusions. Miri-s’ho bé. Quantes vegades han promès cada una d’aquestes coses? Dues, deu, vint vegades? Que no se n’adona que a Madrid saben prou bé aquella dita catalana que diu: “prometre no fa pobre”.

- Vostè creu que no compliran? Què li fa pensar?

- L’experiència, amic, l’experiència. Miri, de tot el promès només han cedit en deixar parlar en català al congrés. A Europa no ha pogut ser perquè algú hi ha posat problemes. De l’amnistia s’ha aplicat als guàrdies civils i poc més. La culpa és dels jutges, és clar. Les connexions ferroviàries del port de Barcelona, ja es faran. El corredor, si no passa per Madrid, ho té complicat. El finançament singular serà com sempre el millor que hem tingut, però mantindrà el drenatge de 16 mil milions o més cada any, que d’alguna cosa han de viure....

- No ho pot pas dir això. És cert que costa complir...

- I quan no tens cap ganes de complir, és ben fàcil de trobar entrebancs reals, imaginaris o fabricats. D’aquesta manera, amb sort, es pot anar pagant els favors o el vots sempre amb la mateixa moneda. Una moneda que no surt mai de la butxaca del que la té. El president Puigdemont van dir que aquest cop volia cobrar per endavant. Li va dir que sí, és clar. Però no va poder ser. Imponderables. Reals, imaginaris o creats. La saben molt llarga...

Està vist que m’hi he de fixar més en les coses que diu el diari. I en les que no diu.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

Quan és l’hora, és l’hora

 

Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar.

Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com el de qualsevol ministre... Per tot això, per aquesta eufòria, té una tendència a votar que sí. Per tant, se li ha de demanar el sí. No li pregunteu si vol ser independent; si es vol estalviar els més de 16.000.000.000 d’euros cada any, tirant curt, alguns dels quals surten de la seva butxaca; si vol intentar tenir una administració menys corrupta, més eficient i clara.

La pregunta ha de ser positiva, il·lusionant, engrescadora. Vols ajudar a crear un estat espanyol més just, més democràtic, més igualitari, més... En fi, pregunteu-li senzillament si vol ser de l’Espanya que va guanyar  el mundial de futbol. Teniu el sí assegurat. Haureu quedat bé amb els independentistes i amb els unionistes, amb Europa, amb els convenis internacionals. Amb tothom. Sense cap cost. La dona borratxa i el vi al bot, com diu la dita. Ara és la vostra hora, espanyols. A segar, que el blat és madur.

- Ep, perdoni. I si els passa com als anglesos en el referèndum del Brèxit, que esperaven un no i els va sortir un si?

- Ara val més callar. Per si sortís independència, tinc unes ampolles de cava a la nevera.  Si arriba el cas, faci com jo.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Vuits, nous i cartes que no lliguen

Diuen que els jutges no aplicaran l’amnistia a Puigdemont. Diuen que els fiscals es revolten contra el seu cap per evitar el perdó polític. Diuen que el president exiliat serà a Barcelona el dia de la investidura. Diuen que Illa no renunciarà al seu dret a presentar –se de candidat a la Generalitat. Diuen que ERC donarà suport  a Puigdemont, si és el cas. Diuen que ERC donarà el seu suport a Illa, si és el cas i es posa un pedaç creïble al dèficit fiscal. Diuen que Illa es farà enrere per  assegurar a  Sànchez els vots de Junts a Madrid. Diuen, diuen, diuen.

Tot és possible ara mateix. Es juguen moltes partides a l’hora. Algunes netes, públiques, amb llum i taquígrafs, negociant en termes polítics  la materialització dels vots aconseguits a les darreres eleccions de cada centre de poder. Però, sobretot, partides brutes, soterrades, pudentes, hipòcrites, per guanyar on sigui el que no es va guanyar a les urnes. Com que són partides secretes, no les puc comentar. Però Junts no perd cap ocasió, per negre que sigui, de guanyar uns vots a ERC, i a l’inrevés, és clar. El PSOE treu totes les armes per defensar les posicions guanyades, i buscar-ne de noves. Els populars, desesperats, indignats, ofesos, creuen que poden fer fora Sànchez de la Moncloa seguint les ordres del líder Aznar: el que pugui fer, que faci; el que pugui dir, que digui; el que pugui actuar, que actuï. Si fa no fa, va dir això, i tots el vam entendre.

Malgrat tot s’ha de reconèixer que al Parlament de Catalunya es va escollir la nova mesa i el nou President, sense gaires insults. Sí, hi ha un parell de veus desafinades que han de fer-se sentir amb desqualificacions i exabruptes. Però ja se sap. Han tingut els seus vots potser com a premi per la seva capacitat de fer escàndol. Al món – i a casa també – hi ha d’haver de tot.

I tothom voldria saber ara què passarà aviat.  Aguantarà Sànchez i no convocarà eleccions? Serà president Carles Puigdemont,  i amb quins vots? Ho serà Salvador Illa? Però també. Què faran els jutges i els fiscals? Què faran els mossos si entra Puigdemont  abans de l’aplicació de l’amnistia?  Anem a unes altres eleccions? I, si és que hi són, es  pot saber a qui hem de votar?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Ser o no ser independentista

Sap què li dic?  Que després de tant de temps de seguir-lo encara no he pogut esbrinar  si és independentista o no ho és – em diu un lector fidel. Em sorprèn la pregunta.
- Si ha de ser blanc o negre, li reconeixeré que el meu cor i el meu cap han sigut, des de ben petit, independentistes. Però els sentiments  i el pensament es modulen amb el pas del temps.
- Ja hi som!! Ho veu com mai no ho deixa clar?
- No és tan difícil d’entendre. He viscut tot el període nefast del franquisme, quan era obligatori ser espanyol i, per ser-ne, havies de deixar de ser català. Si més no dissimular que ho eres. En aquelles circumstàncies, si senties que la teva pàtria era Catalunya (llengua, costums, història, amors...) t’adonaves que estaves immers en una anomalia política. Llavors, jovenets com érem, només podíem fer dues coses: adaptar-nos i resignar-nos a ser un ciutadà de tercera classe o rebel·lar-te – potser només al fons del cor – i declarar-te separatista.
-I vol dir que les coses han canviat molt?
- Hi ha hagut de tot. En alguns moments, a la mort del dictador, es va poder pensar que trobaríem fórmules acceptables que permetrien una justa convivència entre les diferents societats que compartim l’estat. Vam poder creure que anàvem per bon camí i que podríem ser espanyols sense deixar de ser catalans, com podíem ser europeus sense deixar de ser espanyols. Però no era fàcil, no és fàcil. I hi ha molts interessos i forces que no estan disposats a cedir en res.
- Interessos?
- Ben segur. A part de tot el que he dit, resulta que els catalans paguem per ser espanyols. I ens surt molt car. Els que es beneficien d’aquest diners, els que els administren, els que els mouen, els que en viuen, no estan pas disposats a renunciar-hi. D’aquí plora la criatura. Espanya com a estat van néixer per administrar un imperi. És una potent i eficient màquina extractiva. Sense aquesta funció, deixaria d’existir. Ep, així ho penso jo de vegades.
- De manera que a vegades és independentista i a vegades no. Ho he entès bé?
- Es una manera de dir-ho. El dia que m’acceptin com sóc ja no hi pensaré més. I vostè?

      Torna a l'inici

Continua llegint »

De banderes, himnes i monedes

Podria ben ser que les barres catalanes siguin més antigues del que ens pensàvem. Sembla probable que el mite de l’emperador Carlemany pintant l’escut amb la sang de Guifre el Pilós tindria un fonament històric. Segons sento explicar, l’emperador havia rebut els colors del Papat (abans que es canviessin pels actuals groc i blanc) i després els hauria atorgat als territoris que li eren fidels.  Per això trobem encara barres “catalanes” a molts escuts del que era el nord de l’imperi, la marca del nord, com a la Marca Hispànica.

Que els colors del casal de Barcelona i el que representaven eren l’arrel i la base de tots els drets dinàstics ho evidencien dos fets: Quan l’emperador Carles V abdica de tots el seus títols en favor del seu fill Felip II, es queda només per a ell el de Comte de Barcelona. Molt més tard, quan Joan de Borbó renuncia a la corona d’Espanya a favor de Joan Carles I, es queda també amb el títol de comte de Barcelona. No pot ser casualitat.

- Ep, n’està segur de tot això?

De l’origen carolingi i papal de les barres, ho sento, però no. És tan possible aquesta com d’altres explicacions. Però em sembla prou lògica i entenedora. De l’amor dels reis al comtat, sí. Indiscutible.  Però no volia pas parlar d’això.

- L’escolto.

Fa una colla d’anys algun professor ens va fer observar que Espanya havia adoptat de Catalunya tres dels símbols més importants: la bandera, la moneda i... vaig entendre l’himne. Bé, la bandera és evident. El fons d’or amb els pals de sang. De les naus catalanes a la marina espanyola, de la marina espanyola a la monarquia. La moneda – parlem de la pesseta – de ser una moneda catalana, fins que el ministre Laureà Figuerola després de la revolució la Gloriosa, del 1868. Primera República. I fins a l’euro.. Pel que fa a l’himne...

- La Marxa Granadera...

Exacte. El seu primer esment apareix el 1761 al Libro de la Ordenanza de los Toques de Pífanos y Tambores que se tocan nuevamente en la Infantería”, compost per Manuel d'Espinosa. No li trobo cap connexió amb Catalunya. Algú em pot ajudar?

       Torna a l'inici

Continua llegint »

Diàleg i no pas baralles

Dos no es barallen si un no ho vol, ens assegura la dita popular. I té molta raó. Dic molta i no dic tota perquè és evident que, en algunes situacions, si no et defenses – i per tant  baralles – te’n  pots fer l’aresta. Recordeu les porres de l’1 d’octubre? Entesos.

He posat l’exemple nostrat, tot i que no és el més rellevat que em venia al cap, perquè, si no ens enreden, en aquests moment es deu estar negociant una sortida pactada al problema polític creat a Catalunya quan el Suprem va decidir que podia actuar de tercera cambra. Va anular parts substancials  de l’Estatut plenament vigent. En fi, el conflicte es va anar embolicant – presons, exilis, sancions - per arribar al llarg merder que encara dura. Ara parlen, enraonen.... No es va fer quan era el moment, perquè el PP és del morro fort i no parla amb l’enemic. Però dialoguen amb ganes d’arribar a un pacte? Perquè també és cert que dos no es posen d’acord si un dels dos no ho vol.

Tenen un mediador, relator, observador, o com en vulguin dir. Si jo fos un mediador, crec que hauria de portar les parts a l’inici del problema. Com i quan va començar? No pas com deia jo mateix més amunt, amb la sentència del Suprem. Comença amb el decret de Nova Planta. Si en fa d’anys!! Des de llavors s’ha anat provant, cada vegada que  a Espanya hi ha hagut un període democràtic, de trobar fórmules per pal·liar o resoldre els desacords. De fet, l’invent de les autonomies va ser un pas endavant. Quan aquell pas es veié insuficient, perquè sempre s’interpretava la llei al gust del partit que manava a Madrid, PSC, ERC, CDC i IC  van intentar un pedaç important amb el nou Estatut. Era possible.  Retallat, ribotat i escapçat al seu pas pel Congrés, es va aprovar, plebiscitar i donar per bo. Fins que hi ficà cullerada el TC.

Tot això ho sabeu tots. Ho recordo als dialogants-negociadors. Ells han d’anar repassat aquesta història i trobar els errors de cada pas, per esmenar-los. El que consensuïn s’ha de votar?  Jo proposo que l’acord, si n’hi ha, s’apliqui ja, i que  quedi clar que els ciutadans decidiran si l’accepten i es queden, o se’n van, al cap de cinc anys. Les lleis, com les sabates noves, s’han de provar al carrer.

Bones festes.

Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »

Perquè he de votar?

 El meu avi em va dir: “quan hi ha eleccions, s’ha d’anar a votar; si tu no votes, d’altres voten per tu”. M’ho deia el juliol de 1947. Fa doncs 76 anys, i no ho he oblidat mai. S’havia convocat el referèndum de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado. Segons aquesta llei, "España se constituye en Reino". També establia que el successor de Franco seria proposat per ell mateix. De manera indirecta, obria la possibilitat al retorn de la monarquia borbònica.
 L’avi va votar, però abans prengué totes les precaucions possibles. Va anar al col·legi electoral i va recollir dues paperetes, una amb el sí i l’altra amb el no. A casa les va comparar detalladament. Eren molt similars, però la del sí tenia el paper un xic mes gruixut. Això feia que el tacte fos diferent i que la transparència també  Per tant, va deduir, era impossible votar no sense que els membres de la mesa i els policies que els feien costat se n’adonessin.  Va optar pel camí del mig: agafà un vot del sí i tatxà el text imprès per escriure-hi a sobre un no.
Ara no us sabria dir si aquell vot arriscat, estudiat, suat del meu avi va comptar com a si, com a no o com a nul. Per l’avi, republicà de tota la vida i represaliat, era un  NO rotund.
Direu: i què? Si el 93% dels vots sumarem com a afirmatius, pel 4’7% de negatius i el 2’3% en blancs o nuls? Quina importància tenia aquell vot de l’avi? A veure: sobre la pregunta del referèndum, cap. Sabíem tots el resultat des que es va convocar. Valor estadístic? Ínfim: Nomes podíem dir que un 7% de votants havien aconseguit expressar d’alguna manera la seva disconformitat,...
_ N’està segur? I si el règim ja tenia els resultats previstos a la búlgara, i no li con venia de cap manera un 100% de vots positius?
_ Potser té raó. Vatja, segur que té tota la raó. No hi ha cap seguretat que es comptessin els vot emesos. Cap. Però tothom sabia que votar era obligatori i també sabia que era més obligatori votar sí.
_Llavors, torno a preguntar, de què servia el vot del seu avi?
_Sembla mentida que no ho hagi entès. En primer lloc i sobretot, votar serveix a un mateix. És un acte d’afirmació personal, és l’exercici de la sobirania (encara que no sigui reconeguda)  Aquell vot em serveix a mi.

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Els amors espanyols de Gómez Pin

Víctor, amic, he lle­git el teu dar­rer lli­bre, La España que tanto quisimos. T’he de dir, abans de res, que l’he entès tot. M’havia entre­ban­cat rei­te­ra­da­ment amb els teus doc­tes tex­tos de filo­so­fia que depas­sen de molt les meves mínimes capa­ci­tats en la matèria. Has d’enten­dre que vaig ensumar ben poc les explicacions del professor Pio Burch, a l’ins­ti­tut del car­rer de la Força. I que aquest poc calgué obli­dar-lo en pas­sar per l’Escola del Magis­teri, per apro­var l’assig­na­tura amb la pro­fes­sora Recas, a qui calia ama­gar qual­se­vol conei­xe­ment del bat­xi­lle­rat supe­rior si es volia evi­tar un sus­pens.

La senyora Teresa Recas, que abans del 36 era pro­fessora de labo­res (la meva mare en va ser alumna), esde­vingué pro­fes­sora de filo­so­fia, pro­ba­ble­ment per mèrits polítics, aca­bat el con­flicte. Ella tenia un pen­sa­ment per­so­nal de les coses. I no es podia anar més enllà. Recordo molt bé que ens calgué apren­dre la defi­nició de pasión: “La pasión es algo que empi­eza por muy poco y luego va cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión.” Així que, per­dona, em vaig enfan­gar ja a De usía a manía i ho vaig dei­xar córrer. Els gai­rebé qua­ranta lli­bres que ens has ofert me’ls he per­dut. Però La España que tanto qui­si­mos l’he lle­git en un parell de dies, podria dir que d’una tirada. 

Dibui­xes la teva visió d’Espa­nya amb una niti­desa i una cla­ri­vidència remar­ca­bles. Però, ara que hi som, anem a pams. De la pri­mera lec­tura –segur que repe­tiré– entenc que una font bàsica del teu pen­sa­ment són les con­ver­ses –sem­pre seràs un gran con­ver­sa­dor– amb els espa­nyols emi­grats o exi­li­ats que tro­ba­res al París dels teus estu­dis a la Sor­bona. Crec que et van cor­pren­dre l’enyo­ra­ment, la mor­ri­nya, la des­es­pe­rança, les il·lusi­ons d’aquells des­ar­re­lats que somi­a­ven una Espa­nya que podria exis­tir. Una Espa­nya utòpica. Després acla­pa­res amb el teu conei­xe­ment amplíssim de la lite­ra­tura espa­nyola, i dei­xes que els grans lite­rats des­gra­nin per al lec­tor els seus amors, els desen­ganys, la des­es­pe­rança, les frus­tra­ci­ons i les il·lusi­ons. 

M’aturo en la cita de Gabriel Aresti “solo es español quien sabe las cua­tro len­guas de España”, que tu mati­ses pro­po­sant can­viar “sabe” per “ama”. Ente­sos. Les pàgines següents demos­tren el teu deci­dit ena­mo­ra­ment pel gallec, la teva admi­ració pel basc i una certa sim­pa­tia con­des­cen­dent pel català. Cites l’Oda a Espa­nya, de Mara­gall: “...No sents la meva veu atro­na­dora? No entens aquesta llen­gua que et parla entre perills? Has des­après d’enten­dre an els teus fills?", però omets el final con­clo­ent: “Adeu, Espa­nya!” Reme­mo­res els con­certs de Paco Ibáñez a l’Olym­pia de París (69), però obli­des les actu­a­ci­ons de Rai­mon (66), Lluís Llach (73), Pi de la Serra (75), Maria del Mar Bonet (75), Ovidi Mont­llor (75) i algun altre. Tot i que no les he comp­tat, les referències literàries a lite­rats, pen­sa­dors o polítics cas­te­llans, gallecs o bas­cos superen de forma escan­da­losa els cata­lans. De tot ple­gat, diria que el teu amor al català, la llen­gua de Bar­ce­lona, on vas néixer, no passa d’empe­zar por muy poco para ir cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión, si vull ser opti­mista. 

Pensa-hi. Pot­ser evi­ta­ries fer el joc als poders domi­nants i no diries que el referèndum del pri­mer d’octu­bre del 2017 va con­vo­car uns “cen­te­nars de milers de cata­lans” quan saps –ho hau­ries de saber– que es van comp­ta­bi­lit­zar exac­ta­ment 2.286.217 votants, mal­grat la violència contrària que calgué assu­mir. Però dei­xem-ho córrer. Perquè la tesi del lli­bre és total­ment vàlida i prou lúcida per esdevenir una bona base a qui es pro­posés seri­o­sa­ment repen­sar una Espa­nya que tendís a la uto­pia que tant estimàveu. 

Em reca, però no par­laré –el paper no dona per a més– del teu viatge per les Espa­nyes, ben interes­sant per cert, ni de les nos­tres tro­ba­des anti­gues a l’Arc (Arana, Teo­baldo, Sánchez-Albor­noz, Stig­man...), ni tan sols del capítol dedi­cat als toros. Saps què em passa, Víctor?, que quan penso en toros em ve a la ment aque­lla foto­gra­fia dels excel·lentíssims togats del Cons­ti­tu­ci­o­nal fumant-se un Cohiba a la Monu­men­tal de Madrid després d’exe­cu­tar el seu cop d’estat con­tra l’Esta­tut de  Cata­lu­nya del 2006.

 Fins aviat, espero.

 Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

El castell estantís

 El castell s’ha enfonsat, diuen. I probablement sigui veritat. El joc d’equilibris que el mantenia dret i prometedor ha fet figa. La legislatura catalana s’ha esgotat. El president Torra ho proclama. Salva, això sí, el pressupost. Les eleccions vindran després. Les convocarà ell mateix, si el Suprem li deixa marge. Aquell gest de la pancarta reivindicativa al balcó de palau té els seus efectes. Alguns probablement volguts, d’altres inesperats. (Aquí cal una explicació: jo crec que el President se la jugava per demostrar al món de què era capaç el poder central; no tenia previst segurament què faria el Parlament quan el posessin entre l’espasa i la paret). El cas és que tot fa creure que el castell de cartes s’ha enfonsat. O està en perill seriós d’enfonsar-se.

Que quin castell? A veure si sóc capaç d’explicar-lo. Sobre un projecte, que molts veien utòpic, basat en el mandat de l’1 d’octubre es sostenia el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que li donava suport. Amb aquesta força moral a l’esquena, ERC va a Madrid i fa valer els seus diputats per investir un govern d’esquerres de Madrid, a canvi d’una taula de negociació a la que hi és convidat imprescindible el president Torra. Aquesta taula ha de ser la clau de volta d’algun pla per desencallar el problema polític català. Es parlarà de tot (en el marc de la constitució i de la llei, quedi clar). Mentre la taula tingui quòrum, mentre es negociï, tots dos governs tindran oxigen davant l’opinió pública, malgrat els escarafalls de la oposició. I, si tenen ganes d’entendre’s, fins i tot és possible que s’avanci a poc a poc pel camí de la concòrdia. He dit a poc a poc perquè els efectes pacificadors de la negociació seran més importants com més llarga sigui, com més duri.

La treva, si hi és i és llarga, ha de permetre al govern de Madrid desmantellar amb paciència l’estructura encarcarada de poder que la dreta li ha deixat en herència, com un camp de mines minuciosament estudiat per barrar el pas a totes les iniciatives de l’esquerra. Ha de tenir temps per renovar, com mana la llei, els altíssims tribunals; per reordenar els organismes i institucions estatals que paguem tots i que només serveixen els seus mentors des de l’ombra; temps concitar prou simpaties en el camp dels mitjans com per poder fer acceptable alguna solució, ni que sigui temporal i estantissa; temps per construir i pactar alguna fórmula raonable que es pugui vendre als votants espanyols sense ofendre els votants catalans i a la inversa. Temps.

El dijous va semblar que tot se n’anava en orris. Uns i altres van tenir seny. Cal que parlin. Que comencin confrontant els seus desacords per anar buscant els possibles acords. Encara que només puguin decidir un nou dia per trobar-se. Som on som: al cul del sac. I n’’hem de sortir. Caldrà fer pinya per evitar fer llenya.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Un cel negre

 Negre. Negre de dol. Negre com la portada del Punt de dimarts passat.

Ho han fet. Naturalment que ho han fet. Havien de fer-ho, per construcció. Tenien una feina encomanada i eren els més capacitats per fer-la. Tota una vida, tota una carrera per arribar al moment de glòria suprema. Ja està. La sentència unànime: condemnats a presó com manava el guió que algú va escriure fa molt de temps. Aquesta gent ha d’anar a la presó, va dir aquest algú on aquestes coses es diuen de debò. Res a opinar. Aquesta tribuna hauria de ser negra, avui. Però estava escrit. Volíem pendar que els jutges i els fiscals dels que ens parlaven amenaçant eren com l’home del sac, com el llop dels contes. Però jutges i fiscals hi eren de debò, i feien cua per seure a les cadires incòmodes però solemnes des de les que es fa justícia en nom del rei, per dir-ho d’alguna manera.

Perquè, a veure. Es jutjava uns homes per una rebel·lió que no es va fer, per una sedició que ningú sabia què era, per una malversació que havien desmentit el cap de govern i el ministre d’Hisenda? Absurd. Per convocar un referèndum? Estava despenalitzat. Per declarar una independència? Ah... De fet, el president Puigdemont va dir solemnement que proclamava els resultats electorals... però que en suspenia els efectes. Per tant, no hi havia independència encara. Deixava temps al diàleg. Rajoy li preguntava per carta perquè no ho sabia. Llavors, una sentència justa podia haver sigut, al meu entendre, la que es proclamés si calia, però de la que se’n suspenguessin els efectes. Deixar també espai al diàleg polític.

Però aquests no era l’encàrrec. Havien de condemnar sense pietat. Algú vol enverinar la convivència a Espanya. Algú necessita les manifestacions de protesta, les vagues generals de protesta, les marxes, els talls de carretera, el sunami a l’aeroport, els contenidors cremant...    Hi ha algú que viu del conflicte català i té prou força com per esquivar qualsevol oportunitat de concòrdia, de pacte, de diàleg. Hi ha algú que sap com portar-nos a la desesperació posant sal a les ferides, predicant l’odi, infiltrant provocadors a les dues bandes.... No queda seny a les altes esferes del poder? Encara no han entès que l’harmonia, la bona entesa, el pacte just, la comprensió mútua i la cooperació amical són les úniques fórmules per anar endavant,  passi el que passi? Què hi fa que parlem d’un estat o de dos estats?  En tot cas ens haurem d’entendre. I la gent no arriba a acords a garrotades.

És clar que parlo de gent, de persones raonables. Els maltractadors , els violadors,  els pederastes, els lladres, els assassins, els segrestadors, els militars, els dictadors... Tots aquests i d’altres que ara no em venen al cap, imposen la seva llei perquè poden fer-ho, perquè creuen tenir immunitat perpètua i la benedicció del seu cel. Negre.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Que algú m’expliqui qui mana

Feien patxoca: així, en fila, amb les togues negres i els collars brillants de poder al coll. Ells eren l’estat, un dels poder de l’estat. Amb tot un rei al mig, coronant-los a tots. Teòricament, només obrien el curs, com els alumnes de qualsevol escola. Però allò era com una desfilada militar, que ufaneja de la força davant del poble. I ho van dir ben clar: les seves sentències s’han acatar, diguin el que diguin. (Volien dir: s’hi estigui d’acord o no;  semblin raonables o no; siguin justes o no). Ells són el poder, un dels braços del poder, en el sistema democràtic, al que han de servir.

Però jo em puc preguntar si el seu poder és independent, com diu la Constitució. Quan recorden que em d’acatar les seves sentències, tots, estaven pensant i volien que penséssim en el judici que tenen entre mans ara mateix. Segurament el més important que tindran mai a les mans. De veritat aquells togats tan mudats, aquells jutges i fiscals tan orgullosos de la seva autoritat, han estat cridats a jutjar uns fets, com hauria de ser,  o se’ls ha encomanant la tasca de condemnar-los, de castigar-los?

Tan independent deu ser el poder judicial com l’executiu, o el legislatiu. Llavors, perdoneu, què o qui fa impossible que Pedro Sánchez pugui formar govern amb el suport dels grups que van configurar la majoria que va descavalcar Rajoy? És evident que no és lliure de fer-ho. La voluntat del poble espanyol, expressada a les urnes, condueix amb lògica política a un govern de coalició. Però la voluntat del poble no és acatada. I, en democràcia, el primer que cal acatar és la voluntat del poble.

De manera que els jutges del Suprem no són prou independents com per fer justícia en un judici polític. Els polítics no són prou independents per poder formar el govern que han proposat els ciutadans. Qui és lliure doncs? El rei?

Diria que el rei tampoc. Quan l’octubre del 1017 havia d’exercir el poder moderador que li atorga la Constitució, provant de modular el conflicte entre dues legalitats democràtiques, no va poder exercir-lo i es veié obligat a prendre partit de forma descarada al costat dels “a por ellos”.

Potser sí que hi ha separació de poders, però tot fa pensar que tots els poders de l’estat espanyol estan tutelats, vigilats, manats i potser coordinats amb mà ferma.  La pregunta és: qui mana, de veritat a Espanya? Qui pot donar ordres al rei, al primer ministre, al Suprem, als representants del poble? Qui està movent els fils discretament però amb contundència darrera els tres poders tradicionals de l’estat i controla els mitjans de comunicació majoritaris que fan de corifeus?

Van proclamant, aquí i a Europa, que vivim en un estat de dret. Potser sí que han armat una estructura d’aparent democràcia. Però, que em perdonin, si no s’acata la voluntat del poble, no hi ha esta de dret, malgrat els decorats, els vestits lluents i les punyetes.  Torno a preguntar: qui mana a l’estat?

Ho pregunto, si més no, per saber-ho.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Val més que calli

Sap que li dic? Res no aclariran. De tot això dels espies i l’imam de Ripoll. Res.

- Perquè ho diu?

- Perquè ningú no vol saber la veritat. Tots pregunten el que ja sabem,que l’himam era un confident, traficant de droga, radical, amb una colla de joves que li seguien la beta. Però hi ha preguntes més importants.

- Quines preguntes vol fer?

- Doncs, per exemple, qui va proporcionar la casa d’Alcanar als nois de Ripoll? D’on treien els bitllets de 500 euros amb que van pagar a la gasolinera? I, sobretot, perquè havien de perpetrar els atemptats desprès que l’imam i els companys volessin materialment en esclatar la bomba que preparaven? Quina pressa tenien? Qui els exigia un atemptat precisament aquells dies, malgrat que havia fallat el pla?

- Moltes preguntes, ben cert. Però no en sé cap resposta, jo. Vostè sí?

- No. Però em puc formular alguna hipòtesi. Si fos investigador les faria. Miri, s’acostava el dia 1 d’octubre.  Hi havia convocat un referèndum que es volia evitar de totes totes. Ningú sabia com. Calia fer les coses com si no passés res, de cara a fora. Algú – al sotarrani d’una oficina secreta i amb el llum apagat , en veu baixa - suggereix: “Només hi ha  manera, enviar-hi un exèrcit i ocupar els carrers”.

-Què diu ara!! Un exèrcit...!!

- Impossible, és clar. Seria con declarar una en guerra.

- I doncs?

- Hauríem de tenir una excusa plausible – pensa algú – Si hi hagués un fet greu... potser un atemptat...Però no hi ha cap atemptat... Un altre cap pensant des de la foscor  recorda que tenen a Ripoll un grupet d’islamistes subvencionats que bé deuen preparant alguna cos...  Sembla que s’ha encès un llum. Ho podrien fer? En aquests soterranis sempre hi ha algun cap calent. Es podria provar.

- Tot això és una novel·la...

-Una hipòtesi de treball. Res més. El grup de Ripoll està format per una colla d’arrauxats a sou però incompetents.  No saben armar una bomba ni amb instruccions d’internet. Alguns hi deixen la pell, per rucs. Els altres ja tornarien cap a casa amb el cap cot, però des del soterrani algú els diu que res de tornar a casa. Abans el dia 1 hi ha d’haver l’acció compromesa. Tots s’hi juguen molt. De manera que improvisen els crims de Barcelona i Cambrils.

- I són abatuts...

- Amb això, els del soterrani no hi comptaven. Resulta que els mossos fan la seva feina. I l’excusa no serveix.

- Perdoni però em sembla que desbarra més que mai. La seva història és un rosari de maldats i incompetències...

- Té raó. Però, i si els que es reunien al soterrani eren de la colla dels que van organitzar el cas Lasa i Zabala al País Basc?

Val més que calli, jo. No fos cas...

Torna a l'inici

Continua llegint »

Els testimonis de la veritat

Jo me’ls crec. I no només perquè els testimonis estan obligats a dir la veritat, no. Me’ls crec perquè són persones escollides, educades, preparades, ensinistrades, treballades, modelades, estructurades per dir la veritat. Ells són allà, cridats per l’alta fiscalia de l’Estat, al que han jurat servir fins a la darrera gota de la seva sang, per fer possible que els designis de la justícia es materialitzin en forma de sentència condemnatòria, constructiva, exemplar, definitiva. Ells són Estat en estat pur. La Llei en persona. La Veritat veritable.

Me’ls crec de cor. Sé que han vist l’aterradora bandera de l’Òmnium, carregada de pals amenaçadors onejant sobre els caps esbojarrats de la turba desfermada. Han vist les muralles humanes avançant en ordre de batalla contra la seva indefensió. Han detectat les tècniques de guerrilla en els braços enllaçats dels ancians de perillosa melena blanca. Han sentit la ferum de còctel molotov de les ampolles de plàstic mig plenes d’aigua. Han assistit horroritzats a les cantades de melodies insidioses i enervants. Han aguantat l’asfixiant gas de milers i milers d’axil·les suades de tantes hores d’esforç guerrer.

Diuen la veritat, per necessitat i per obligació. Expliquen com n’és de perillosa una relliscada traïdora al mosaic ensabonat d’una escola manipuladora; com es fa difícil avançar a cops de porra entre tantes mans alçades aparentant hipòcritament pacifisme; han patit els cops i les rascades quan els ha calgut saltar tanques i portes estavellades; parteixen encara el dolor articular de tants esforços regirant magatzems i fàbriques cercant urnes i material electoral...

Expliquen el seu calvari davant el tribunal. Els seus malsons. Com els apareixen inexplicables imatges en mig de la teranyina dels records confusos. Hi ha qui veu una mà excitant les masses des del darrera d’un misteriós cotxe negre el dia de la manifestació davant la conselleria d’Economia i aquella mà sinistre es va dibuixant al llarg dels mesos fins a esdevenir la mà de Carme Forcadell un any i mig després. Els que van matar hores i hores vigilant les impremtes catalanes configures ara el record probable d’un personatge obscur que bé podria ser el de Quim Torra, molt abans que el coneguéssim com a president del país.

Els advocats, desesperats, demanen els videos per contrastar els relats amb la imatge. De moment no podrà ser, decideix el tribunal. Cal preservar el bon seny dels testimonis del fiscal. El contrast entre el seu món i la realitat podria ser un acte de terrorisme psicològic, una seqüela del procés que es pot evitar.

Ells que declarin. Segur que surten de casa decidits a dir tota la veritat, caigui qui caigui. Segur que els acomiaden desitjant-los sort amb un “ a por ellos”. Com il faut.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Crec en els jutges

Ho va dir prou clar un dels advocats, i tant li fa quin era: “
vostès no són aquí per fer de salvadors de la pàtria; vostès hi són per impartir justícia”. Però, és clar, un jutge pot sentir-se elegit precisament per a ser un salvador de la pàtria. Quin honor!

 Fer de jutge deu estar a l’abast de qualsevol que hagi aprovat la carrera de dret i aprovat unes oposicions . Si n’hi ha de jutges!!  Els que dirimeixen pugnes entre germans per repartir-se una herència, els que decideixen qui ha de tenir cura dels fills quan la parella se separa, els que miren de rescabalar els estafats per les màfies bancàries, els que imposen sancions gairebé simbòliques als lladregots i carteristes, els que intenten posar una mica d’equilibri entre els patrons i els seus obrers, els que  vigilen que no es vulnerin els drets dels presos... Jutges mal pagats, amb pocs mitjans, atabalats per les causes que s’acumulen al despatx, sovint exercint lluny dels destins als que aspiren per lògica familiar.  Fer de jutge ras, perdoneu, pot semblar senzill per als professionals del dret. Però no ho és.

Mireu, amics jutges importants que seieu a les més altes poltrones madrilenyes i esteu moderant les controvèrsies entre advocats acusadors i advocats d’acusats, que escolteu testimonis d’una banda i de l’altra, amb la simbòlica bena als ulls i la balança imaginària a la mà, malgrat el que s`ha vist fins ara, malgrat el que s’ha dit, jo encara em refio de tots vosaltres. Sou set escollits als que l’Estat us encomana una feina ingrata i desagraïda: condemnar els líders del procés català.  Perquè, això sí que no té retop, se us demana una condemna exemplar per tots aquells que, confiant en unes regles del jóc que ells no controlaven, arriscaren el seu futur - perquè tenien l’encàrrec dels ciutadans  - per mirar  de salvar la seva pàtria fins allà on fos possible. L’Estat no tolera humiliacions. Recordeu: “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. I el dia primer d’octubre la seva tossuderia absurda va resultar humiliada.  I vosaltres heu de castigar la gosadia de tants votants en les esquenes dels acusats.

Sou gent important, senyories. Però sou jutges. Sabeu que la pàtria, qualsevol  pàtria, viu més segura quan la justícia impera, quan els ciutadans poden confiar en vosaltres, quan no s’imposa la força a la raó,  quan, per sobre de les diferències socials, de preparació, de cultura, de poder econòmic, els ciutadans són iguals davant la llei.  Heu passat la vida mirant d’esquivar les influències, les pressions, les promeses i les amenaces. Creieu en el dret i en la justícia. Malgrat els desenganys que, ben probablement, us han fet trontollar els principis, al fons del vostre jo més íntim serveu, ben segur, el cor d’aquell jutge de poble que fóreu fa tants anys. Darrera la togues ben planxades i les punyetes emmidonades hi ha persones al servei de la Justícia (ara sí, en majúscula) que acabaran mantenint el dret dels homes per damunt de les conveniències dels poderosos ineptes.

Els acusats que teniu al davant, polítics o civils, mereixen poder creure que els jutgeu pel que van fer, sense permetre que els poderosos, que no van fer la seva feina quan calia, puguin riure, com han fet fins ara, gràcies a la fidelitat dels que consideren lacais seus.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Gestos, eleccions i pactes

- Sí, ja vaig llegir el seu paper del mes passat. Se li entenia tot. Deia una cosa perquè penséssim la contrària. A favor del jutge Llarena!! Quina barra. Ja el fotrà, ja, quan li vagui. No sap amb qui se la juga vostè. Sort que ara té altres problemes aquell fidel servidor de l'estat.

- Si vostè ho diu...

- Això de la ironia és una arma de mal controlar. Ho hauria de saber. Es pensa molt llest..

- Jo? Jo només puc explicar el que m'arriba dels lectors com vostè, que sí que ho entenen tot. Per cert. Em pot dir què va passar amb la xiulada al rei de la que tant s'havia parlat?

- Doncs que no n'hi va haver. No creu que va ser el millor en aquest moment? Gestos. Possiblement gestos pactats: tu acostes els presos a Catalunya i nosaltres no xiulem al rei. Ho veig així. Vostè no?

- És ben possible. I quan deixaran els presos en llibertat, ni que sigui condicional?

- No pateixi, que tots hi pensen. Cal trobar el moment. Ho poden fer quan vulguin. Després de la decisió dels tribunals alemanys, és evident que l'acusació de rebel·lió no s'aguanta. Qualsevol condemna es podria recórrer a Europa. Per tant, algú s'haurà de baixar els pantalons abans que els hi abaixin. Un canvi de la qualificació fiscal més ajustada als fets, i ja poden fer el pas jurídic que esperem.

- Perquè, amb els presos al carrer, es podria començar a negociar una sortida política...

- Sí, però no pas ara. Ara toca fer entendre als electors que hi ha un projecte, un pla, una possibilitat d'entesa. Tant si hi és com si no hi és. Gestis i actes pacificadors que donin esperances al ciutadà, pensi el que pensi. Quan la majoria es cregui que hi ha una sortida a l'abast, es convocaran eleccions. L'esperança despertada cotitzarà molt en el mercat dels vots.

- I després de les eleccions?

- Depèn dels resultat. Però si l'esperança d'un acord pacífic ha quedat avalat allà i aquí pels vots, llavors es començarà a negociar alguna cosa seriosa.

- Un referèndum, posem per cas?

- Ep! Que no ho sap que fer pronòstics és molt agosarat?

- Però vostè ho és, d'agosarat...

- Entesos. Me la jugo. Miri, anant tot bé, i per tenir la benedicció europea, s’hauria de negociar un nou estatut. Però un estatut que quedés a prova.

- Com vol dir?

- Doncs que digués molt clar que els ciutadans l’hauran de ratificar al cap de tres o de cinc anys de vigència per veure si han anat bé les coses. I que podran decidir en conseqüència el futur.

- Això no ho pactaran mai a Madrid.

- Però aquest és el desllorigador. Un dia el rei actual va dir que Catalunya seria el que els seus ciutadans volguessin. És de justícia que es pugui preguntar en algun moment què volem els ciutadans de Catalunya. De fet, ja ho hem dit. I, si no admeten el referèndum pactat és perquè saben que el tenen perdut. 

Torna a l'inici

Continua llegint »

El senyor Llarena

Una colla de ximples, són!! S'han cregut que poden fer el que vulguin, com si fossin els amos del món. Alemanys, tu.  Caps quadrats de tota la vida. Tres jutges de províncies - con si diguéssim de pagès - fotent-se de tot un Tribunal Suprem espanyol. De SchleswIg Holstein,  Com si nosaltres fóssim negres de l'Àfrica, tu.  Jo, dels belgues m'ho podia creure tot. Però dels alemanys n'esperava un altre tracte, sincerament.

Si en té de raó el senyor Llarena quan es queixa del mal tràngol que li han fet passar. No havíem quedat que tot anava combinat i coordinat? I doncs? Si ell envia una euro-ordre els tribunals europeus l'han d'atendre. Que què han de fer? Han d'empaquetar el fugitiu Puigdemont i posar-lo a la frontera espanyola. Bé que el varen pescar quan s'escapava cap a Brussel·les. La policia va fer la seva feina. Perquè els jutges han fallat?  Com poden creure que són ells els que decideixen què i com han de treballar els espanyols? Vergonya!  Tanta feina de tanta gent perduda per culpa de tres ximples que es pensen que SchleswIg Holstein és el melic del món.

Mireu si va costar coordinar totes les branques de l'Estat, començant pel rei predicant des de la trona televisiva, fins al darrer número de la guàrdia civil engabiat al port de Barcelona. Des dels senadors del 155 fins als filòlegs capaços de trobar nous significats per a la paraula violència. Des de les cúpules dels partits fins a les tertúlies radiofòniques de més audiència. Des del darrer soldat de l'exèrcit de terra fins a les capçaleres dels diaris comprats a cops de subvenció.

Ell mateix, el pobre senyor Llarena, tantes hores trenant els fils narratius d'uns fets repugnants per acabar bastint el cistell  processal que li exigien es del "a por ellos", civils, militars o paisans, que hi havia de tot. No va ser fàcil, en podeu estar segurs. S'havien d'inventar informes, imaginar declaracions, suposar trames, oblidar detalls, capgirar imatges... Una feinada! I , ves per on, tres torracollons amb ínfules ho esguerren tot per fer-se el tifa.  Val la pena ser europeus? No en tenim prou amb ser espanyols? Ens podríem estalviar Shenguen, i els rescats bancaris, i els controls del pressupost i moltes altres punyetes que entorpeixen la nostra sobirania - per cert, única i indivisible.

El senyor Llarena, davant la infame resposta europea, ha dit que passava d'Europa i de les seves euro ordres. Ho retira tot. Ja vindran a bordo, ha dit, pensant que algun dia, ves a saber, potser atrapi els fugitius intentant visitar la família... O potser canviïn per bé les coses a Europa i arribi un gestapo que faci la feina ben feta, com la van fer, anys ha, amb en Companys. El món fa moltes voltes. I ell té raó. Ell i els que pensen com ell. Són patriotes. Ho  sacrifiquen tot per la unitat de la pàtria. I pels que vetllen per aquesta unitat. I pels que cobren per mantenir-la. I pels que en treuen els rendiments que pertoquen. I pels que defensen els que cobren els rendiments. Gent com cal, tots plegats.

Ara per ara, anirà contra els rebels que té a la presó. Aquests pagaran de moment la mala bava que li rosega les entranyes. Ell és la llei. Ell és la Justícia - justícia patriòtica, és clar. Ell és espanyol com déu mana.  Se sent, naturalment, salvador de la pàtria. I espera que li paguin algun dia, com hi ha món. Però no ho diu.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Pobres castellans!!!

Típìc castellà perjudicat

I és que tenen raó els castellans. Sempre n’han tingut. Entenc que n’estiguin fins al nas d’aguantar-nos. Ells, és clar, per educació, per criança, per guardar les maneres, han callat. Fins ara. Fins ara han callat majoritàriament, perquè les poques veus que gosaven queixar-se eren prudentment amagades als mitjans per no ofendre’ns. 

Hem de reconèixer, si volem encarar el segle XXI amb perspectives de pau i de justícia, de bona harmonia i de germanor, que ens hem arribat a fer inaguantables amb les nostres manies de grandesa i aires de superioritat. Pobres castellans!! Hauríeu aguantat vosaltres el que els hem fet passar? Jo diria que no. Hi hauria hagut sang. 

Perquè, és clar, no ho diuen els diaris ni ho explica la televisió. Però a les Castelles, la pobra gent que hi viu, està obligada des de ben petita a aprendre el català a l’escola, a veure el cinema en català, a aguantar la majoria dels canals televisius en català.... Perdoni. On s’ha vist això?? I els anem dient que sí, que respectem i admirem molt la llengua de Cervantes, i la de Quevedo i la de Lorca. Però els fem aprendre tossudament l’Atlàntida de Verdaguer i La Pell de Brau de l’Espriu com si no hi hagués altra literatura culta al món. Els permetem que facin coses en castellà, perquè som tan generosos! Tant comprensius! Però que s’ho paguin. 

I ara que parlem de pagar. Sabeu quants diners ens regalen cada any als catalans? Quin capital ens embutxaquem procedent del superàvit fiscal que els hem imposat? Milers de milions ens arriben graciosament i no els diem ni gràcies. Perquè us penseu que nosaltres tenim tantes autovies gratuïtes i ells han de pagar-se les autopistes? 

Plego. Em sap greu parlar malament dels meus, dels veïns, dels parents, dels amics, de tots els catalans. No sé com podem mirar-los a la cara sense sentir vergonya. Jo mateix, ho recordareu, sempre he admirat un poble que ha tingut tants president de govern catalans i, en canvi, us podeu ni tan sols imaginar que un castellà arribi mai a aspirar a presidir la Generalitat? Oi que no? 

És que vam pensar mai en començar a construir el TGV des d’Andalusia cap al nord per afavorir les zones més pobres? No, nosaltres, egoistes com som, vam enllaçar de seguida Barcelona amb Europa i els altres que s’esperin. Em penso que va arribar a Sevilla quan uns catalans hi volien anar a la feria d’abril... 

Amb tot això, perdoneu, estem fent molt de mal als castellans. La seva capital, Madrid, sembla que visqui al segle divuit, sense empreses internacionals, sense gran banca, sense connexions aèries... i tot per potenciar Catalunya. No és ridícul que els vols que han d’anar a Amèrica surtin de Barcelona? No resulta injust que amb el gran corredor mediterrani que fa tants anys que vam fer, el centre de la península quedi marginada de totes les rutes comercials?. 

En fi, que no m’estranyaria que als castellans, un dia qualsevol, se’ls giri el cervell i ens enviïn a fer punyetes.

Torna a l'inici 

Continua llegint »