El senyor Mirambell era un gironí de tota la vida. Bé,
de tota la seva vida, és clar, però,
sobretot, de tota la meva vida. Amb discreció, prudència i bonhomia evidents va
formar part del paisatge ciutadà, com les cases del riu, el carrer de la Força, el campanar de Sant
Feliu o el pont de Pedra, però sense pretensions. Havia nascut el 1922. Quan
nosaltres eren vailets ja el vèiem com una persona gran. Sempre va ser una
persona gran, als nostres ulls de postguerra. Vam tenir poca relació, però
sempre correcte i amigable. Permeteu que recordi alguns moments de coincidència
personal.
El devia conèixer quan ja s’encarregava de la
biblioteca. De fet, el primer record que en tinc és d’una conferència que hi va
fer i a la que hi assistírem uns quants jovenets del que podríem dir cultura
marginal amb la intenció de crear-li problemes. Eren els anys cinquanta i es
feien poques conferències a la ciutat. Totes en castellà, naturalment. Algunes,
molt poques, anunciaven col·loqui final, com va ser el cas. I aquella era la
nostra. No tinc ni idea del tema de la conferència. El que sí recordo és que
vam fer el que hi anàvem a fer sempre: quan donà la paraula al públic
començarem a fer preguntes en català. El senyor Mirambell anava responent en
castellà, com era de llei, però algun cop queia a la trampa i responia en
català. No sé si n’érem prou conscients llavors, però estàvem denunciant, quan
ningú podia fer-ho, l’absurda i estudiada política anticatalana del règim. Crec
que el senyor Mirambell se’n va sortir prou bé sense fer escarafalls.
Uns anys més tard, el 60 o 61, quan jo era a Ifni fent
el servei militar, vaig rebre una carta del director de la biblioteca – rebuda
a la meva adreça de Girona i reenviada per la meva mare – en la que m’explicava
una història sorprenent. Resulta que un conegut seu de Barcelona havia editat
un llibre important, de bibliòfil, i deia que jo l’havia entrevistat i n’hi
havia demanat un exemplar per reproduir-lo. No havia vist enlloc l’entrevista
ni havia recuperat el llibre. El vaig contestar fent-li saber que feia més d’un
any que era l’Àfrica i que no coneixia ni el seu amic ni havia vist mai el
llibre del que em parlava. La cosa era evident: quan havia passat tot allò jo no hi era. Però crec que
l’Enric Mirabell no va pas quedar convençut del tot. Anys més tard em va fer
una referència al llibre desaparegut. Em va saber greu. (Ara em perdonareu
però, tot i tenir el convenciment de saber qui s’havia fer passar per mi,
calli. No puc demostrar res)
Saltem deu anys. M’encarreguen un text sobre les fires
dels primers 30 anys de postguerra. Per fer-lo, passo moltes hores a la
biblioteca, a la sala d’investigació. Allà em porten els volums del diari Los
Sitios que he de consultar. Però sovint cal esperar. Entretinc el temps llegint
una col·lecció d’un setmanari figuerenc – crec que era la Veu de l’Empordà
– que algú ha consultat abans i que no
han endreçat. Aquella lectura casual, que vaig allargar força estona, va ser
molt productiva. M’explico. Per una banda hi trobo uns interessants articles
del periodista i polític figuerenc Puig Pujades escrits des de la presó. No us
en faré la rondalla que seria llarga, però diré que, en honor seu, vaig adoptar
el nom de ploma de Pius Pujades. I hi
trobo una altre interès: el setmanari enquadernat em permet anar seguint pas a
pas la guerra civil des del juliol de 36. Comprovo que passen dues setmanes abans
que el tema mereixi cap referència – és un setmanari comarcal – però després la
guerra va ocupant més i més espai fins a un darrer número en que la portada
està dedicada al President Companys cridant als catalans a resistir, quan ja
res no era possible.
Perquè explico això? Quina relació hi té el senyor
Mirambell? Fins ara cap. Però uns anys
més tard, cap al 77 segurament, estic acabant la carrera a a l’Autònoma i
m‘encarreguen precisament un estudi del tractament periodístic que un diari
local havia fet de la guerra. És clar que, en el meu cas, hauria d’haver acudit
a l’Autonomista o al Diari de Girona, però el record d’aquelles meves hores a
la biblioteca em fan decidir pel setmanari figuerenc. Primer, que ja tinc un
xic de feina feta; segon, que cada setmanari m’estalvia sis diaris!!
Anem doncs a la biblioteca i demano la col·lecció de
la Veu de l’Empordà des del 1936 al 1939. No el tenen. Què vol dir? Doncs que
no el tenen. Com pot ser? Remoc cel i terra. Al final arribo al senyor
Mirambell, director. Jo tossut que el tenien. Ell ofès perquè no el poden pas
haver perdut. La veritat és que encarrilo el meu treball explicant tota la
l’experiència i fent memòria del que havia llegit feia ja anys. El treball va
servir. Tenia certa gràcia, perdonin la immodèstia d’estudiant. De tota manera,
quan vaig aprendre a cercar a internet va ser inevitable reconèixer que el director
Mirambell tenia raó. No tenien ni podien tenir la Veu de l’Empordà, que era un
periòdic de dretes: va ser tancat tot just començar la guerra. I doncs, direu, què havia llegit jo? Molt
fàcil, el setmanari d’esquerres l’Empordà Federal.
Arribem a 1979. Després d’anys de treballar fort,
tenim el Punt Diari disposat a néixer. Hem decidit que sortirà el 20 de febrer.
Ja som al dotze a el tretze. Sóc al llit
amb una grip de cavall quan truca en Just. Està reunit amb en Marca perquè ha
arribat carta del ministeri denegant el permís imprescindible. Em fan llevar.
Passo per una farmàcia a la plaça de l’oli i demano un remei d’urgència per
anar tirant. Amb en Just anem a la delegació de ministeri de Cultura, que ara
comanda el senyor Mirambell amb les noies de la Sección Femenina reciclades.
Ens rep amablement, com sempre. Per el diari no pot
sortir. Permís denegat.
Perdoni, senyor Mirambell – li dic - ho sento però
vostè té un problema. Nosaltres ja no
podem pas aturar la sortida. Els locals són llogats, la plantilla ja
treballa, tot està a punt pel dia 20. De manera que el Punt Diari sortirà el
dia 20. Ell ens fa saber que si sortim ens el faran tancar. Jo penso llavors
que estem a les envistes d’unes eleccions molt importants. Reflexiono en veu alta: no sé si al senyor Suárez li convé tancar el
primer diari en democràcia. Ja li he dit
que vostè té un problema. S’haurà d’espavilar.
No ens va pas donar cap esperança, però es va
espavilar. Sé que ell, amb el governador civil de l’època, van fer una colla de
trucades a Madrid fins aconseguir un permís provisional.
Sobre l’Enric Mirambell es deu haver escrit tot
aquests dies. Aquí teniu aquesta
pinzellada personal en record del cronista oficial de la ciutat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada