Vostè creu que salvarem la llengua?
-Home, li dic,
ho hauríem de fer. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
-Però com? Jo
tenia fe, fa anys, quan vam tenir català a l’escola, català a la televisió,
català als cartells del carrer, català als diaris. Fins i tot català a alguns
jutjats, en algun cinema... Vaig arribar a creure que caldria saber la llengua
per viure al país. Però tot s’ha anat aigualint: als patis dels col·legis no el
sentim i a les aules costa, la pantalla tonta
ofereix centenars de canals competint per una mica d’audiència, a les ràdios
canten en anglès...
-Pari, pari. Ja
l’entenc. L’embranzida del primer estatut s’ha anat frenant. Tot és més
difícil, certament. Però miri, a mi m’agradaria poder dir com Salvador Espriu
que “hem viscut per salvar-vos el mots, per recordar-vos el nom de cada cosa”. Els
milions de persones que han arribat de països llunyans necessiten parlar el
català?
-Depèn de
nosaltres.
-N’està segur?
I qui som nosaltres? Tinc veïns que són a Girona des dels anys seixanta.
Entenen el català, però no el parlen. Ells saben que els entenem, i els és
còmode que els fem “el favor” de canviar de llengua. Com l’aprendran?
-I sap què? Els
mateixos que hi posen voluntat, acaben parlat o escrivint un català
estrafolari. N’hi posaré exemples d’ara mateix, a Girona, al carrer.
-Digui digui
- Al carrer
Ferran Puig, una botiga d’objectes de decoració, anuncia veles (per espelmes);
a la plaça del mercat, mongeta verda (per mongeta tendre); en una parada d’un
hortalà exposen pepinos (per cogombres); a diversos establiments tenen xocolata
calenta o a la tassa (per xocolata desfeta); en un gran supermercat tenen
dàtils amb os (per sense pinyol) i un restaurant del carrer ciutadans proposen
ous fregits (per ous ferrats). Darrers exemples que he detectat.
- Això es fruit
del traductor de Google, imagino.
- Evidentment.
Gent de bona fe. I què hi podem fer?
- Potser, dic
jo, caldria una campanya com la que, anys ha, van fer els de l’Adac, oferint
musica catalana a les parades de fires...
-Exacte. Veu?
La bona voluntat arriba sovint més enllà
que les lleis. Qui s’hi posa?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada