21 d’octubre de 2014

Justícia sense conya


L'exjutge Elpidio José Silva (dreta), durant el judici contra ell, al Tribunal Superior de Justicia de MadridFoto: EFE.

D'actuacions sorprenents de la justícia espanyola se n'ha parlat molt. De fet, massa. L'alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, ja deia el 2010 allò de “la justicia es un cachondeo”. Els andalusos tenen aquesta gràcia a l'hora d'analitzar la realitat. No sé què deu pensar després de veure que en els gran casos de corrupció destapats els primers castigats han sigut els jutges Garzón i Silva. No ha dit res, Pedro Pacheco, i fa bé.
Ara, si us he de ser franc, jo no m'empasso això de la conya. Les altes instàncies judicials del Reino no estan per conyes. I les més altes instàncies polítiques i econòmiques que les controlen, tampoc. Les responsables de les grans estafes, dels robatoris estructurals, de la corrupció sistemàtica que enriqueix el que hem anomenat elits extractives, els recaptadors del finançament il·legal dels partits, els directius bancaris que han saquejat les empreses que els havien confiat, tots aquests i d'altres de mal classificar no podrien pas permetre que, arribat el cas improbable que fossin descoberts i denunciats, els jutgessin tribunals decachondeo, de conya, imprevisibles, incapaços d'entendre la seva raó superior, la llei de l'avui per tu demà per mi, tribunals honestos –que n'hi ha–, bons professionals, insubornables i justos. Però què poden fer?
Hem vist com delinqüents convictes evadien les penes per senzills errors de procediment, per una instrucció maldestra, per prescripcions inesperades, per decisions errònies que invaliden proves o d'altres viaranys legals que les defenses han construït en l'enrevessada i anacrònica selva legislativa.
Què vol dir? Que un bon advocat té les de guanyar davant un jutge mediocre? És una manera de dir-ho. I, si ho donem per bo, llavors els poderosos corruptes mirarien d'espavilar-se per aconseguir anar a raure a les mans d'algú del qual en coneixen les febleses, posar els paranys adients i esperar l'error per desqualificar-lo en benefici propi. No ha de ser fàcil, però els casos citats de Garzón amb Gürtel i Silva amb Bárcenas –per tornar als més recents i coneguts– podrien avalar la teoria. Diuen que el primer era conegut per greus errors en la instrucció i el segon havia demostrat reiteradament poca perícia.
Elpidio José Silva ho devia veure prou clar quan va dir que les targetes opaques de Caja Madrid eren només la gota de sang que trobem al punyal després de l'assassinat. Perquè quan, a més de sous milionaris i de despeses de representació, es lliurava als consellers una targeta per a despeses inconfessables, el que es comprava era el seu silenci davant del saqueig sistemàtic de la institució que s'estava fent al seu davant. Ja estem quantificant el cost de les targetes. Falta determinar quant es va saquejar i qui. Ho paguem entre tots.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada