22 de setembre de 2014

Contra res i contra ningú


Una imatge de la gran festa popular de la Diada de l'Onze de Setembre a Barcelona. Foto: AFP.

Sí, ja sé que han passat molts dies, que hem viscut la festa del referèndum escocès, que estem paint el no... Ja assumeixo, feliç, la solemne majoria del Parlament que va dotar-nos de la imprescindible llei de consultes. D'acord, però jo encara rebobino la Diada nostra, contundent, exemplar, amb els cors de tanta gent glatint alhora. Em tornen al cap les imatges ben diverses, les famílies unides per la festa, els amics retrobats per a l'ocasió, els companys de feina que es presenten les parelles, els socis esquerps de velles entitats sumats a la pinya, els veïns o coneguts que han compartit autocar...
La meva crònica de la setmana passada provava d'explicar tot això, però es va quedar curta. L'espai és l'espai i no és pas de goma. A més, cada participant hauria pogut fer un relat com el meu, o molt millor, i calia deixar lloc a tothom, que cada lector afegís mentalment les seves vivències a les meves. Però hi trobo a faltar una referència als cants i crits que compartírem ritualment a tocar del carrer Pau Claris. Un detall només i quedaré tranquil. En un moment donat, entre l'eufòria col·lectiva, va esclatar un “boti, boti, boti, espanyol el que no boti”, que va morir d'esllanguiment al cap de pocs segons. Cap indicació. Senzillament els que havien començat s'adonaren de l'error: a la V no hi érem contra res ni contra ningú. Van ser uns segons.
Això em permet recordar un fet de la Diada del 2013, la de la Via Catalana. Feia estona que fèiem l'onada agafats de la mà. Érem a prop de la Jonquera. De sobte veiem un vehicle que avança, sense pressa, com si vingués de Figueres i es dirigís a la frontera. És un cotxe normal, discret, amb dues o tres persones, una de les quals, probablement per provocar, fa voleiar per la finestra una bandera espanyola —com que vaig ser tan ruc que no vaig fer la foto que corresponia, ara no puc assegurar si era amb gallina o sense, però crec que era sense—. La majoria dels que formàvem la cadena no férem cap cas del vehicle. Una minoria important va saber reaccionar i un aplaudiment amable i discret va saludar els nostres visitants.
Cert que comentàrem el cas i férem les nostres suposicions. Pel que sabíem, la carretera era tancada al trànsit, cosa que feia creure que el vehicle només podia ser dels organitzadors o de les forces de l'ordre. Però és clar, a la Jonquera hi ha Policia Municipal, Mossos d'Esquadra i Guàrdia Civil... Com que el cotxe no portava identificació, podíem imaginar el que volguéssim. No us diré el que nosaltres vàrem imaginar. No cal. En tot cas, ens sentírem molt orgullosos de la reacció de la qual vam ser protagonistes. Si una bandera espanyola se sumava a la festa popular era benvinguda.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada