Serà
veritat? El nou govern estantís de Mariano Rajoy sembla que es comença a
plantejar el repte català seriosament. Si més no, envia la vicepresidenta a
tantejar el terreny. Ja és molt. Potser s’han adonat, o algú els ha fet adonar, que el Procés del que
s’han rigut tantes vegades és un entrebanc polític que necessita desllorigador.
Que
sigui el PP qui es posi a dialogar, a negociar, a parlar, per mirar de resoldre
el problema que Espanya té a Catalunya, em sembla bé. Són els més aferrissats
defensors de la unitat, de la legalitat, de la constitució, de d’immobilisme
Per això, precisament per això, són els que poden pactar alguna cosa. Ells
representen les velles essències pàtries, els dogmes inalterables de la nació,
l’esperit heroic de història, la veritat.
Recordeu?
Els socialistes – tan patriòtics i tan
bons espanyols com es proclamaven – van intentar una sortida negociada al
problema de Catalunya. Maragall i Zapatero arribaren a pactar un Estatut que
podia haver garantit uns anys d’anar passant, potser una porta oberta a un
final feliç per a tothom. Calgué, és clar, perpetrar i escenificar les
retallades i els cops de ribot dels amics d’Alfonso Guerra. Era una via
d’esperança. I com a via d’esperança els catalans la vam assumir
majoritàriament, amb totes les reticències que feien al cas.
Però,
és clar, els socialistes no podien resoldre el problema: no eren el partit de
l’Estat, el de la bandera, el del sagrat tresor de les essències nacionals. De
manera que els que es consideraven i eren considerats els tutors de la pàtria
imperial s’estriparen els vestits, els uniformes i les sotanes. No podia ser. I
no seria. Tenien les eines que calien per entrebancar aquella tímida iniciativa
i demostrar al món qui manava de veritat a les altes esferes del poder espanyol.
L’Estatut de Maragall i Zapatero va ser rebolcat i esmicolat, primer als
carrers espanyols – aplegant firmes “contra Catalunya” – i després al
Constitucional.
Així
que ha quedat clar: si hi ha d’haver alguna mena d’acord – tan si és per a
organitzar un referèndum com si és per tornar a encaixar les diverses nacions
que conformen l’Estat – ha de ser negociat, pactat, lligat amb el Partit
Popular i els poders fàctics que s’hi senten representats.
Ja
sé – ho sabem tots – que res no serà fàcil. Però és el moment i es donen les
circumstàncies. El partit de Rajoy no pot fer-se responsable de perdre per
sempre i del tot la joia de la corona espanyola, de. I hi està condemnat si no
troba la manera d’acordar una sortida digne a allò que ells anomenen problema
català.
Em
permeto suggerir, des de al modèstia d’aquest paper, que tornin a llegir-se
l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de
setembre de 2005. Allà hi ha una base
prou ferma per començar a negociar.
