Ser o no ser independentista

Sap què li dic?  Que després de tant de temps de seguir-lo encara no he pogut esbrinar  si és independentista o no ho és – em diu un lector fidel. Em sorprèn la pregunta.
- Si ha de ser blanc o negre, li reconeixeré que el meu cor i el meu cap han sigut, des de ben petit, independentistes. Però els sentiments  i el pensament es modulen amb el pas del temps.
- Ja hi som!! Ho veu com mai no ho deixa clar?
- No és tan difícil d’entendre. He viscut tot el període nefast del franquisme, quan era obligatori ser espanyol i, per ser-ne, havies de deixar de ser català. Si més no dissimular que ho eres. En aquelles circumstàncies, si senties que la teva pàtria era Catalunya (llengua, costums, història, amors...) t’adonaves que estaves immers en una anomalia política. Llavors, jovenets com érem, només podíem fer dues coses: adaptar-nos i resignar-nos a ser un ciutadà de tercera classe o rebel·lar-te – potser només al fons del cor – i declarar-te separatista.
-I vol dir que les coses han canviat molt?
- Hi ha hagut de tot. En alguns moments, a la mort del dictador, es va poder pensar que trobaríem fórmules acceptables que permetrien una justa convivència entre les diferents societats que compartim l’estat. Vam poder creure que anàvem per bon camí i que podríem ser espanyols sense deixar de ser catalans, com podíem ser europeus sense deixar de ser espanyols. Però no era fàcil, no és fàcil. I hi ha molts interessos i forces que no estan disposats a cedir en res.
- Interessos?
- Ben segur. A part de tot el que he dit, resulta que els catalans paguem per ser espanyols. I ens surt molt car. Els que es beneficien d’aquest diners, els que els administren, els que els mouen, els que en viuen, no estan pas disposats a renunciar-hi. D’aquí plora la criatura. Espanya com a estat van néixer per administrar un imperi. És una potent i eficient màquina extractiva. Sense aquesta funció, deixaria d’existir. Ep, així ho penso jo de vegades.
- De manera que a vegades és independentista i a vegades no. Ho he entès bé?
- Es una manera de dir-ho. El dia que m’acceptin com sóc ja no hi pensaré més. I vostè?

      Torna a l'inici

Continua llegint »

Qui ha de fer habitatge social

 Ara que estem d’eleccions potser és l‘hora de parlar de coses serioses.  Què li sembla si parlem de l’habitatge? Perquè ja me n’estic cansant de veure com tots fugen d’estudi. Hi ha un problema  real, els preus de compra o de lloguer. Són alts. Entesos. I, diuen, són alts per culpa dels promotors que no abaixen els preus, dels propietaris que apugen els lloguers, dels bancs que no volen malvendre, dels turistes que ocupen les poques places que hi hauria al mercat. N’hi ha tants de culpables¡¡  I les solucions es busquen a partir  d’aquestes dades. Que els promotors facin pisos més barats, que els bancs i els grans tenidors lloguin a baix preu, que els propietaris no apugin els lloguers, que no es lloguin habitatges als turistes. Curiosament,  malgrat tants esforços, cada any el problema és més greu. Sembla mentida¡¡

Ara, pregunto jo, quina administració de les que cobren els impostos dels habitatges, n’està fent de caràcter social?  On són les ofertes municipal, nacional, estatal?  Sí, l’ajuntament té un petit estoc de pisos de lloguer social, en col·laboració amb particulars. Entesos. Però no pot resoldre el problema.

Mireu, recordo, de memòria, el grup Mazo Mendo, a la pujada de Montjuïc; les cases barates, de Sant Narcís; el grup Germans Sàbat, a tocar de Sant Gregori; el Gerona para Gerona, a Montilivi; Vilaroja i, més tard, Font de la Pólvora, més enllà del cementiri; les cases de la Crueta... Alguna actuació més que no recordo. Tot això, i em sap greu haver-ho de dir, en temps de la dictadura.  I no podem deixar de citar la immensa obra que va fer en Francesc Ferrer des del Patronat. Es fa ara res que s’hi vulgui assemblar?

Em penso que no. Ni els bancs, ni els promotors, ni els propietaris, ni els constructors, ni els administradors, ni els inversors no han de resoldre un problema social, que escapa completament de la seva responsabilitat. L’administració  pública, la que sigui, ha d’assumir el repte. Passar la culpa als altres és la seva manera de fugir d’estudi. De tirar pilotes endavant. I esperar que corrin els altres.

       Torna a l'inici

Continua llegint »