El meu conte de Nadal 2014

Haurà de ser un altre dia

Quan Joshua ben Sie  va entrar al Tabernacle va semblar fondre’s en la penombra. La tremolosa flama del ciri que aguantava a la mà dreta només arrancava fugisseres espurnes daurades als braços de la memorà. Com sempre, en va tenir prou. Mentre acostava la flama als ciris sagrats, els seus ulls castigats de tants anys es van anar adaptant a la foscor del recinte. Ja intuïa la taula del pa, gairebé a tocar; però ni l’arca, ni tan sols el vel del querubí entre els lleons, que coneixia prou bé, li eren visibles. Quan encenia el tercer ciri va sentir la veu, com li havia passat altres vegades. La mateixa veu fonda, sorda, greu, solemne que ell atribuïa a un patriarca,  a un àngel, potser al mateix Jahvè. Es va quedar immòbil, amb el ciri a la mà, la flama del quan s’inclinava com si rebés un alè inexplicable. I la veu va dir -  o ell va creure entendre:

Continua llegint »

Nadal abans del darrer acte

Per Nadal, pessebres. Pastorets i torrons. La pau per a tothom. Amén.

Sento la veu d'algun amable lector que mana la pressa. Escolti, em diu, que si ara no fem els deures, potser no hi serem a temps. Es pot saber què cony fan els partits? Ell no és pas malparlat de mena, però quan s'enfada en deixa anar alguna. Que si llista única, que si proposta compartida, que si... I els dies passen. S'haurà acabat el mític Tricentenari i el més calent és a l'aigüera. Volem ser independents o no en volem ser? Hem de sortir altre cop al carrer a fer espectacles per la televisió? Hem de tornar a votar amb caixes de cartró? Què més volen?

Continua llegint »

Condemnats a ser feliços

Miri, tal com jo ho veig, això no pot acabar bé.

Ja hi som, penso, un altre que s’apunta al mal averany. Segur que parla del procés. Tots els pessimistes creuen que ha arribat el moment de parlar del procés. Fins ara preferien callar, somriure per sota el nas, desdenyosament, fent-se els savis. Ara ja comencen a remenar la cua, a fer-se sentir, a opinar. Jo ho trobo molt bé. Estem en un moment de la història prou important com perquè tothom hi digui la seva. Els Empresaris de Catalunya (EC), posem per cas, que es declaren contraris a la independència. David Bisbal i Maria Valverde, que brinden amb Freixenet per cent anys d’unió. Ens estem normalitzant. Tots aquests ja estan fent campanya pel no. Caminem cap al referèndum, ara sí.

Continua llegint »

El meu got és mig ple

Ara mateix em declaro sobrepassat pels esdeveniments. Per sort, no sóc ni he pretès mai ser un analista polític. Algú em pot explicar on som? La partida d'escacs que estan jugant els presidents Mas i Rajoy és d'una complexitat que depassa la meva escassa capacitat analítica. Arribo a entendre la defensa siciliana tossuda d'una de les bandes, però la capacitat imaginativa desplegada per l'altra ja fa dies que corre molt més que jo. Curiosament, de la meva perplexitat se'n deriva una creixent esperança: qui mena aquest procés sap què fa, té més d'una jugada estudiada per endavant, és capaç d'intuir els moviments del contrari, sembla conèixer molt bé les forces reals que hi ha sobre el tauler i ha previst l'estratègia indispensable per posicionar-les per treure'n el màxim rendiment. Com que la potència i el nombre de les peces és desigual des del començament, aquest saber fer que demostra em fa tenir fe en el resultat.

Sobrepassat com estic, tinc prou seny per entendre que el president Mas juga amb un cert avantatge. Malgrat la seva escassetat de forces, no pot perdre. En el marc estricte del tauler legal sobre el que es juga la partida, només hi ha tres possibles finals. Una victòria evident representaria el reconeixement del dret a decidir del catalans, un referèndum legal i acordat i potser la independència dins d'Europa. Contràriament, una derrota clara voldria dir tornar a la situació anterior: l'autonomia minvant, l'escanyament econòmic persistent i l'erosió sistemàtica de tot allò que Catalunya ha pogut salvar fins ara. Les taules, el mig punt, conduirien cap a un camí del mig, una tercera via negociada que permetés algun avenç real en la relació entre l'Espanya una i indivisible i el necessari reconeixement dels trets essencials de la nació catalana. En cap dels tres supòsits es perd, perquè la derrota –dolorosa, lamentable, sagnant– ens deixa al mateix lloc on som: en el camí cap a la desaparició com a poble i com a país.

He fet un esforç per veure el got mig ple. Dec ser optimista de mena. Segur que, amb els mateixos arguments, es poden veure les coses ben negres. Que cadascú s'ho miri com pugui.

Però crec que cal tenir clar que la possibilitat d'arribar a la independència mereix un esforç. La història ens diu que els pobles que s'han pogut regir per si mateixos han tingut més oportunitats per crear unes condicions de vida millors per als seus ciutadans. No tots n'han sabut, és clar. Diria que val la pena intentar-ho, encara que amenacin el president amb la presó. Com he dit algun cop, es veu que per aconseguir alguna cosa en aquest Estat en què vivim, s'ha de saber anar a la presó per aconseguir que et respectin.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Ni crema ni val res

La fiscal en cap de Barcelona, Ana Maria Magaldi, en la roda de premsa que va fer la setmana passada.

1

Era popular a la Girona del meu avi –potser a finals del segle XIX– un personatge que tenia al seu càrrec la feina d'encendre els fanals dels carrers quan es feia fosc. No en sé el nom. Tenia alguna disminució i parlava molt malament. Els fanals cremaven petroli i calia enfilar-se a una escala portàtil per encendre els cremadors o per omplir els dipòsits. Sembla que, un vespre, el fanaler va tenir dificultats per encendre un fanal, va fer algun gest equivocat, va relliscar i va caure de cap. Quan l'atenien els veïns, ell es lamentava en el seu parlar infantilitzat: Ai, el tap. Ai, te cou. El petoli Can Pianti no tema i no val des.” Ho escric tal com ho recitava el meu avi. (Seria: “Ai, el cap. Ai, que cou. El petroli de Can Prianti no crema i no val res.”) Gràcies a aquesta queixa doble, ens assabentem que el petroli de l'enllumenat dels carrers de la ciutat el subministrava una botiga, Can Prianti, que va ser oberta al públic fins la segona meitat del segle passat al carrer de l'Argenteria.

Can Prianti i Can Magaldi eren dues llauneries importants a Girona. Els seus propietaris formaven part d'una colònia italiana força activa que va arribar fugint de les guerres garibaldines. Jo en recordo, a més dels dos citats, els Nicolazzi, que regenten encara l'hotel Peninsular. Dels dos llauners italians de Girona no n'he sabut mai més res. Fins aquesta setmana.

Segons sembla, la néta, besnéta o rebesnéta dels llauners enriquits es va dedicar al dret, va fer oposicions i entrà a la fiscalia de Barcelona. N'és la cap. Es diu Ana María Magaldi i s'ha sentit ofesa quan la premsa del país simplificava les coses dient que els fiscals catalans no veien motiu per presentar la querella contra el president Mas. En tot cas, els que no ho veien clar eren els nou membres de la fiscalia del TSJC. No s'hi val a generalitzar. La senyora Magaldi va fer una roda de premsa –sense preguntes i sense català, tot sigui dit– per deixar-ho clar. Ella i altres fiscals catalans creuen que el 9-N es van cometre diversos delictes que cal perseguir. Cadascú té dret a opinar i les fiscals, més. Llevat dels ciutadans del país, es veu.

Deixem-ho. Garibaldi va lluitar per aconseguir la unitat d'Itàlia. Un grup d'italians fugen cap a Girona per discrepància amb aquella idea unionista. Al cap dels anys, una néta, besnéta o rebesnéta dels fugitius posa de manifest la seva bel·ligerància contra els catalans que volen opinar sobre l'unionisme espanyol. El món és molt petit i dóna voltes sobre si mateix inevitablement. Me'n guardaria prou, de criticar-ho. La senyora Magaldi és una dona important. I sembla disposada a ocupar càrrecs més alts en la seva carrera de defensora de la llei. Potser el petroli de Can Magaldi cremava més bé que el de can Prianti.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Carta als amics d'Europa

Ja sé que teniu greus problemes per resoldre, assumptes urgents, prioritaris, d'enorme abast. Però avui, dilluns, 10 de novembre del 2014, goso distreure la vostra atenció i demanar-vos que mireu cap al petit país que teniu desdibuixat als mapes, a la ratlla dels Pirineus, que malda per fer-se sentir, enmig del xivarri eixordador del tragí internacional, per demanar només respecte.

Continua llegint »

Votar per un país i un projete

            No, jo tampoc no tinc les respostes. Potser no les té ningú. Però tenim les peguntes: Què passarà si...? Què farem quan...?  Sabrem resoldre...? D’on sortiran els diners per...? Qui es refiarà de nosaltres quan...? Què faran els que es diuen amic? I els que no ens en són? Resistirem les dificultats?

Sabeu què us dic? Ens en sortirem. Venim de cisternes seques que esdevenen cims i ha estat molt llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra. Em viscut al fons del pou la major part de la nostra vida – i més al fons els que tenim més anys – Sabem que ho podem resistir, que pitjor no podem estar. Recordo ara que fa molts anys, el 1947, Franco va convocar un referèndum. No té cap importància la pregunta. El sí assegurat havia de servir al dictador per provar de ligitimar-se davant el món. No tenia cap garantia. A les meses electorals s’hi concentraven els primers espases de la falange local. Quan els votants lliuraven la papereta al president, aquest, abans d’introduir-la a l’urna, l’alçava ostentosament per poder veure a contrallum què deia a dins. Doncs bé, el meu avi, republicà de tota la vida, demòcrata convençut, va anar a votar no, segons la seva consciència. Un demòcrata no pot deixar de votar, em va dir.

Ara el país, el poble del nostre país és convocat a una exercici de participació ciutadana. Cap demòcrata pot quedar-se a casa. No hem pogut fer un referèndum com cal perquè el parlament espanyol no ha volgut delegar l’autoritat per fer-lo. No hem pogut fer una consulta popular d’acord amb la llei catalana corresponent, perquè el govern de Madrid la va impugnar i el T.S. suspendre. Ens queda, per expressar el nostre pensament polític, un procés de participació el dia 9, que també intenten impedir. Però no podran. Votarem. Els demòcrates votarem. I el nostre vot, que no tindrà el valor jurídic d’un referèndum, ni la força política d’uns consulta, valdrà molt més. Expressarà, abans de que res i més que res, la voluntat decidida de Catalunya per decidir el seu futur. Com més difícil ens posin en fet de votar més pes polític i més força tindrà cada vot. Té importància, naturalment, el resultat final, però és una importància de segon ordre. El que realment contarem els ciutadans i contaran tots els demòcrates del món occidental serà el nombre de vots. Tots els que anem a votar el 9 N sabem que Catalunya no és una colònia disfressada de comunitat autònoma, que és una nació amb  sobirania pròpia i ho demostra exercint-la.

Que serem molts m’ho diu el nas. Però sobretot, les veus dels que m’envolten. I l’exemple d’uns amics ben diferents que estan residint temporalment a Itàlia i a Àustria i que vindran expressament el dia 9 per poder votar. Tenim un projecte de país il·lusionant per construir. Tots hi cabem i tots i fem falta.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Tots al refugi: és la guerra

Agents de la policia espanyola enviats pel fiscal anticorrupció entrant al domicili d'Olaguer Pujol. Foto: A. SALAMÉ.

1

No ens podem pas queixar. Encara no han entrat els tancs per la Diagonal, ni tenim l'artilleria disparant des de Montjuïc, ni veiem passar els bombarders sobre els nostres caps apuntant als centres neuràlgics del país. I mira que ja fa dies que tocava: del 1939 fins ara han passat més de setanta anys, quan la dosi prescrita a la recepta Espartero era d'un bombardeig cada cinquanta. La de comte duc de Olivares, de la segona meitat del segle XVII, era més dràstica: “Hay que allanar Catalunya”; és a dir, arrasar-la fins que sigui plana com Castella, a què se'ns volia assimilar. Tot per amor, a fi de bé, naturalment. Ja sabem que quien te quiere te hará llorar.

Han canviat de pensament? Ja no ens estimen tant? Impossible. Tenen el cor tan generós els actuals ostentadors del poder espanyol que, de cap manera, deixarien de corregir els nostres actes equivocats, de redreçar les conductes errònies, de marcar-nos el bon camí, com a responsables que són d'un poble immadur, infantil, enjogassat, rebel i rebec com és el català. Però planyem-los: de la mateixa manera que ha passat de moda i és mal vist que un pare redreci la mala conducte del fill a xurriacades –mètode d'eficàcia provada–, també es consideraria de mal gust i poc presentable que s'apliquessin, ara mateix, les velles receptes d'Olivares o Espartero. Però, és clar, alguna cosa ha de fer per imposar l'autoritat legítima de què disposen per dret diví de conquesta. Prudents com són, substitueixen els tancs, els canons i l'aviació per armes més discretes: lleis fetes a mida interpretades a mida, pressupostos escardalencs ben estudiats per impedir el creixement econòmic, boicot decidit contra el corredor mediterrani, L'N-II, els accessos al port de Barcelona, les connexions fèrries ràpides amb el Prat i les ben preparades campanyes de desprestigi de qualsevol cara o nom que els amoïni. Els serveis secrets i els inspectors d'hisenda han desenfundat les velles carpetes –reals o imaginaries–, servades en cotó fluix plenes de pols, per fer-les esclatar en el moment just: des de la família Pujol a Lionel Messi, per intentar sembrar el terror entre els ciutadans (qui no ha pagat una factura del paleta sense IVA? Qui no ha distret algun ingrés a l'hora de declarat la renda?). Som a les seves mans de gran germà que ho sap tot. Calla i deixa fer, però no perdona ni oblida.

Els tancs no entren per la Diagonal, però un exèrcit ben entrenat s'està infiltrant per les clavegueres de les nostres ciutats i pobles. Ho digué Felipe Gozález: l'Estat també es defensa des de les clavegueres. Jo mateix, quan he d'anar al lavabo, miro bé la tassa abans de seure-hi. I si fos president del Barça, miraria de no guanyar cap més lliga. No fos cas que m'enviessin a la presó.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Justícia sense conya

L'exjutge Elpidio José Silva (dreta), durant el judici contra ell, al Tribunal Superior de Justicia de MadridFoto: EFE.

D'actuacions sorprenents de la justícia espanyola se n'ha parlat molt. De fet, massa. L'alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, ja deia el 2010 allò de “la justicia es un cachondeo”. Els andalusos tenen aquesta gràcia a l'hora d'analitzar la realitat. No sé què deu pensar després de veure que en els gran casos de corrupció destapats els primers castigats han sigut els jutges Garzón i Silva. No ha dit res, Pedro Pacheco, i fa bé.

Ara, si us he de ser franc, jo no m'empasso això de la conya. Les altes instàncies judicials del Reino no estan per conyes. I les més altes instàncies polítiques i econòmiques que les controlen, tampoc. Les responsables de les grans estafes, dels robatoris estructurals, de la corrupció sistemàtica que enriqueix el que hem anomenat elits extractives, els recaptadors del finançament il·legal dels partits, els directius bancaris que han saquejat les empreses que els havien confiat, tots aquests i d'altres de mal classificar no podrien pas permetre que, arribat el cas improbable que fossin descoberts i denunciats, els jutgessin tribunals decachondeo, de conya, imprevisibles, incapaços d'entendre la seva raó superior, la llei de l'avui per tu demà per mi, tribunals honestos –que n'hi ha–, bons professionals, insubornables i justos. Però què poden fer?

Hem vist com delinqüents convictes evadien les penes per senzills errors de procediment, per una instrucció maldestra, per prescripcions inesperades, per decisions errònies que invaliden proves o d'altres viaranys legals que les defenses han construït en l'enrevessada i anacrònica selva legislativa.

Què vol dir? Que un bon advocat té les de guanyar davant un jutge mediocre? És una manera de dir-ho. I, si ho donem per bo, llavors els poderosos corruptes mirarien d'espavilar-se per aconseguir anar a raure a les mans d'algú del qual en coneixen les febleses, posar els paranys adients i esperar l'error per desqualificar-lo en benefici propi. No ha de ser fàcil, però els casos citats de Garzón amb Gürtel i Silva amb Bárcenas –per tornar als més recents i coneguts– podrien avalar la teoria. Diuen que el primer era conegut per greus errors en la instrucció i el segon havia demostrat reiteradament poca perícia.

Elpidio José Silva ho devia veure prou clar quan va dir que les targetes opaques de Caja Madrid eren només la gota de sang que trobem al punyal després de l'assassinat. Perquè quan, a més de sous milionaris i de despeses de representació, es lliurava als consellers una targeta per a despeses inconfessables, el que es comprava era el seu silenci davant del saqueig sistemàtic de la institució que s'estava fent al seu davant. Ja estem quantificant el cost de les targetes. Falta determinar quant es va saquejar i qui. Ho paguem entre tots.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Contra res i contra ningú

Una imatge de la gran festa popular de la Diada de l'Onze de Setembre a Barcelona. Foto: AFP.

Sí, ja sé que han passat molts dies, que hem viscut la festa del referèndum escocès, que estem paint el no... Ja assumeixo, feliç, la solemne majoria del Parlament que va dotar-nos de la imprescindible llei de consultes. D'acord, però jo encara rebobino la Diada nostra, contundent, exemplar, amb els cors de tanta gent glatint alhora. Em tornen al cap les imatges ben diverses, les famílies unides per la festa, els amics retrobats per a l'ocasió, els companys de feina que es presenten les parelles, els socis esquerps de velles entitats sumats a la pinya, els veïns o coneguts que han compartit autocar...

La meva crònica de la setmana passada provava d'explicar tot això, però es va quedar curta. L'espai és l'espai i no és pas de goma. A més, cada participant hauria pogut fer un relat com el meu, o molt millor, i calia deixar lloc a tothom, que cada lector afegís mentalment les seves vivències a les meves. Però hi trobo a faltar una referència als cants i crits que compartírem ritualment a tocar del carrer Pau Claris. Un detall només i quedaré tranquil. En un moment donat, entre l'eufòria col·lectiva, va esclatar un “boti, boti, boti, espanyol el que no boti”, que va morir d'esllanguiment al cap de pocs segons. Cap indicació. Senzillament els que havien començat s'adonaren de l'error: a la V no hi érem contra res ni contra ningú. Van ser uns segons.

Això em permet recordar un fet de la Diada del 2013, la de la Via Catalana. Feia estona que fèiem l'onada agafats de la mà. Érem a prop de la Jonquera. De sobte veiem un vehicle que avança, sense pressa, com si vingués de Figueres i es dirigís a la frontera. És un cotxe normal, discret, amb dues o tres persones, una de les quals, probablement per provocar, fa voleiar per la finestra una bandera espanyola —com que vaig ser tan ruc que no vaig fer la foto que corresponia, ara no puc assegurar si era amb gallina o sense, però crec que era sense—. La majoria dels que formàvem la cadena no férem cap cas del vehicle. Una minoria important va saber reaccionar i un aplaudiment amable i discret va saludar els nostres visitants.

Cert que comentàrem el cas i férem les nostres suposicions. Pel que sabíem, la carretera era tancada al trànsit, cosa que feia creure que el vehicle només podia ser dels organitzadors o de les forces de l'ordre. Però és clar, a la Jonquera hi ha Policia Municipal, Mossos d'Esquadra i Guàrdia Civil... Com que el cotxe no portava identificació, podíem imaginar el que volguéssim. No us diré el que nosaltres vàrem imaginar. No cal. En tot cas, ens sentírem molt orgullosos de la reacció de la qual vam ser protagonistes. Si una bandera espanyola se sumava a la festa popular era benvinguda.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La normalitat de la Diada

1

És prou aviat però hem decidit anar a Barcelona en tren i els horaris manen. A la plaça de Catalunya, gairebé deserta, trobo en Bosch Martí, que tafaneja els diaris. Feia dies que no coincidíem. No, ell no anirà a la V de Barcelona. Amb el seu amic Carreras van a protestar davant el Deutsche Bank, com ja van fer l'any passat. Suposo que es queixen de les retallades però no li pregunto. Escolto, això sí, com m'explica la manifestació de fa pocs dies davant l'ajuntament, amb negres, gitanos i més damnificats. Lamenta que El Punt no se'n va fer ressò. El cas és que jo tampoc li dedico l'atenció que em demana. Només entenc que exhibiren cartells que ell mateix havia fet.

El TGV ve puntual. Va ple. No veig pas samarretes de l'ANC, ni grogues ni vermelles. Però nosaltres tampoc en lluïm, de manera que no podem saber quants som manifestants de la Diada i quants no. Veig el col·lega i amic Toni Puigvert. Ens saludem. “Cap a Barcelona?”, dic estúpidament. “Sí”, em respon, “però hi vaig a treballar”. La conversa no dóna per més, que cal seure i deixar lliure el passadís. Entesos. Anirà a la manifestació per feina. Coses de l'ofici. Fa molts anys vaig ser a l'Escala a la sortida de la Marxa de la Llibertat, enviat pel Tele/eXprés. Vaig acabar detingut per la Guàrdia Civil, com la majoria dels periodistes presents. Eren altres temps.

El matí barceloní ofereix un paisatge sorprenent. Arreu, grups d'expedicionaris que fan temps a les terrasses dels bars o als parterres dels jardins. M'adono d'un cert moviment que es decanta cap a l'Arc de Triomf, on hi ha diverses carpes o envelats. El personal es mou sense pressa, lluint els colors de la senyera. Tinc la impressió que hi ha molt més groc que vermell. Quan nosaltres ens apuntàrem, ja fa dies, ens deixaven triar sector i color. Vam triar el 61 i el vermell. La confirmació deia: “D'acord: 61 i groc”. Què hi farem. Els estrangers que visiten la capital potser pensen que hi ha un partit de futbol d'alta volada. Aviat les dosis de samarretes els trauran de l'error. De tota manera, més endavant trobaré indumentàries reciclades d'àmbit futbolístic evident: al costat d'una de groga del Brasil, n'hi detecto una de vermella de Xile.

L'acte es fa llarg. Hi falten els jocs de la Via de l'any passat. No es pot tenir tot. Quan donem per acabada la V, seiem al passeig de Sant Joan, davant una desfilada tranquil·la, inacabable, cap a l'Arc de Triomf. Cap al final l'engresca una mica un grup d'anarquistes organitzat. Ha estat un deliri d'estelades, però també de dotzenes de banderes, algunes de significat enigmàtic per mi.

Ja a casa, xifres de la Policia Municipal: érem 1.800.000 persones, si fa no fa. La Cope n'ha comptat només 300.000. Se'n deuen haver cansat, de comptar.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La llei suprema

El ministre Cristobal Montoro, en la seva darrera compareixença al Congrés. Foto: AGÈNCIES.

1

Ara ho tenim clar. De fet, era evident des de sempre, però calia que algú ho digués. Que ho digués una autoritat important. Un ministre, posem per cas. Que ho digués on s'han de dir aquestes coses, al Congrés dels Diputats. Amb la solemnitat d'un ple. Cristóbal Montoro parlava de Jordi Pujol i del seu reconeixement d'incompliment fiscal. El resum, la lliçó, és aquesta: “No pot fer un torcebraç amb l'Estat i lucrar-se personalment". Són dues coses incompatibles. O bé es fa el torcebraç amb l'Estat o bé es lucra personalment.” Les dues coses, no. La frase demana algun aclariment. Primer, cal entendre qui fa un torcebraç amb l'Estat. Aquell que delinqueix? Aquell que pledeja contra l'Estat? El que treu les tropes al carrer contra l'Estat? Segurament. Però, sobretot, segons el ministre, aquell que opina, parla, escriu o actua per canviar les coses que l'Estat considera essencials. Ara mateix, la unitat indissoluble sembla ser la més important.

Després, cal entendre què vol dir el ministre quan parla de lucrar-se personalment. Està referint-se als sobresous dels càrrecs oficials que pagaven des de la caixa B del Partit Popular? Als tripijocs del senyor Zaplana que declarava públicament que “me he metido en política para forrar-me”? A la fortuna per explicar de les més altes personalitats del regne? Potser sí, però, sobretot i de moment, a uns comptes corrents andorrans que no tributen al fisc.

De manera que, des del Congrés i de boca de ministre d'Hisenda, se'ns fa saber que a l'Espanya actual està permès lucrar-se personalment sempre que qui ho faci no atempti contra la unitat de l'Estat. Fins i tot es deixa clar que el mateix Pujol i les seves actituds il·lícites –les reals i les suposades– eren ben conegudes pels organismes de l'Estat des de feia molts anys i que no eren perseguides ni denunciades en considerar que Pujol no suposava cap perill per a l'statu quo de la sagrada unitat espanyola.

Ben clar. D'això en diem un estat democràtic. Aquesta és la llei, la norma, el model que cal preservar per al futur. El país que hem de defensar per als nostres fills i per als seus fills. Intocable, que funciona com una màquina ben untada, protegida sota el paraigua de la Constitució, garantida per la força de l'exèrcit, sublimada en la corona indiscutible, regada i conreada per les altes instàncies judicials i policials, beneïda per la majoria de les mitres subvencionades. Pels segles dels segles, amén.

I el poble? Com deien els versos populars que no reproduiré, les conferències de sant Vicent de Paül. A poc a poc, amb l'excusa de la crisi, convertim els últims drets del ciutadà que encara ens queden en simples beneficis penitenciaris. De què ens queixem?

Torna a l'inici

Continua llegint »

Matar el President

                       

Per arribar a la independència –i fins i tot per arribar a un Estat federal asimètric de l'univers maragallià– caldrà saltar-se la legalitat espanyola. És evident. El que anomenem legalitat és el conjunt de normes dictades per tenir quiet el personal, per evitar que exerceixi cap mena de dret a decidir. L'autoritat no autoritzarà mai el nostre referèndum. Com repeteix sovint el president Rajoy, ni ho vol fer ni ho pot fer. I quan deia això, que no pot, estava posant sobre la taula el problema real: ni que volgués i pogués no li ho permetrien. Qui? Doncs passem llista: hi estan en contra els poders que configuren l'Estat, els democràtics i els fàctics, els grans partits i els grups de pressió, les oligarquies que potinegen els diners públics a través del BOE i la santa conferència episcopal, les elits caciquistes escampades per les províncies i els grans líders d'opinió de diaris i televisions, els comandaments militars amb rei incorporat i les federacions sindicals que cobren i es reparteixen subvencions i dietes, els membres del Constitucional amb afició als toros o sense i les agrupacions de funcionaris que administren i controlen el desori de les taxes, les concessions i els concursos de trasllats, el president d'algun reial club de futbol i el secretari interí d'un jutjat de primera instància de Badajoz, els bancs omnipotents rescatats de les hipoteques i les preferents i els amics del sindicat Manos Limpias. En teniu prou?

Catalunya ha pogut anar endavant quan ha sabut trencar la legalitat vigent. Els nostres presidents se n'han sortit quan han assumit que podien anar a la presó. Macià va anar a la presó, Companys també, Pujol també. Maragall no va tenir temps... Els falangistes dels anys trenta ho tenien clar: si los catalanes quieren la independencia, que se la ganen con sangre. Eren els de la dialèctica de los puños y las pistolas. Ara ja no poden. Ara envien els serveis secrets, els inspectors d'Hisenda, els investigadors privats. S'ha de matar el president, però a la moderna i sense sang. El periodista Ansón, que és qui és i representa el que representa, ja ha escrit el missatge: El presidente puede arrugarse.... Si no lo hace se enfrentará, tal vez en las próximas semanas, a un escándalo de mayúsculas proporciones. Arturo Mas lo sabe. És l'hereu de Pujol, i Pujol ja és baixa en la batalla. La maquinària de l'Estat treballa a fons en una guerra en què tot s'hi val. No poden matar físicament el president, no el volen ficar físicament a la presó. No en volen fer un màrtir. Saben per experiència que, si ho fan, perdran.

Així les coses, president, potser és l'hora de fer el pas, de saltar-se una legalitat il·legítima. Val més la presó que la infàmia.

Torna a l'inici

Continua llegint »

La bomba Pujol

El president Jordi Pujol, que ha fet explotar una bomba que no va contra ell, sinò contra el procés. Foto: AFP.

1

El president hauria d'explicar com ha permès que el convertissin en una bomba contra el seu poble

Pius Pujades Lladó

Altres articles de l'autor

• 14/07/2014 Llengua vehicular per llei
• 30/06/2014 De la mar d'Avall a la mar d'Amunt

Més articles ...

Ho veieu, si en saben de fer política? Vull dir política de la bona, de la que funciona, de la que fa possible allò que els és necessari. En el moment just, al millor lloc, on pot fer més mal, esclata la bomba. Ja feia dies que vèiem senyals d'advertiment, però segur que us ha agafat amb els pixats al ventre, per dir-ho clar. Rajoy callava. Hi ha mals que no volen soroll. Aquella mica de somriure que se li dibuixava al rostre quan deia que estava disposat a parlar amb Mas quan li ho demanés venia d'això. Ell i els seus funcionaris estaven enllustrant el mecanisme, empaquetant-lo, embolicant-lo amb paper de regal, fent-hi els llaços de cinta daurada. Abans de llegir els diaris, abans de sortir de casa, Rajoy feia una llarga estona de contemplació del seu paquet bomba, que només els més amics podien mirar de tant en tant. El podia haver engegat en qualsevol moment, però sabia greu perdre una cosa tan valuosa, que els serveis secrets havien buscat, trobat, empaquetat i ofert amb tanta suor i tant esforç. Al final, just abans d'una entrevista de què tant es parlava –però de què probablement ja no es tornarà a parlar, ni a la sortida– es prem el botó just i la bomba esclata. La fa esclatar, per provar de reduir-ne o controlar-ne els danys, el mateix Jordi Pujol. En el centre del procés separatista, en el centre de la llei de consultes, en el centre de Convergència i Unió, en el centre dels preparatius de la V de la Diada, en el centre de la consulta que s'ha de fer i que no es farà, en el centre, sobretot, d'un país que començava a aixecar perillosament el cap.

Cada cinquanta anys, s'ha de bombardejar Barcelona. Se n'havien descuidat. Ara recuperaran el temps perdut. De bombes, en trobaran tantes com vulguin. A can Barça, a cals Pujol, a la Generalitat, als ajuntaments, a casa teva si cal, amic lector, que t'escandalitzes. Sí, com diu l'evangeli: busqueu i trobareu. Ells saben buscar.

Me'n guardaré pla bé de fer costat als milions dels Pujol a Andorra o a Suïssa. La història farà els comptes finals. Ara, perdoneu, si jo hagués tingut uns milions d'euros –cosa que ni boig podria pensar– i m'hagués dedicat a la política a dins d'Espanya, probablement hauria considerat prudent tenir-ne uns quants a fora, per si un dia hem de córrer davant quatre il·luminats de la pàtria indivisible. No seria el primer cop. Josep Pla pagava la seva estada al Motel de Figueres amb francs suïssos, molts anys després d'haver hagut de fugir del seu mas sense un ral per salvar la pell.

De manera que, de bombes Pujol, en sortiran més, tantes com els en calguin. Són molts anys d'aprendre a sobreviure. Uns llepen la mà que mou el fuet esperant una moixaina. D'altres venen fuets a bon preu. La majoria mira de passar sense fer gaire soroll –noi, no t'emboliquis. Però el president hauria d'explicar, més enllà de problemes fiscals i fins i tot de justificar d'on surten els diners, com cony ha permès que el convertissin en una bomba contra el seu poble.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El dia després de la independècia

M'ha semblat entendre, llegint algun dels seus papers, que a vostè jas li aniria bé això de la tercera via que propugnen alguns - em comenta un lector. Bona pregunta penso. Però de mal respondre. Al cap i a la fi, el que em pugui anar bé a mi té ben poca importància. Aquí i ara, el que hem de decidir és el que convé al país i als seus ciutadans. És que una tercera via - per cert encara molt inconcreta - podria resoldre els problemes que tenim plantejats com a poble? De manera responc amb una altra pregunta: quina tercera via? Mirem la proposta més recdent.

El flamant primer secretari del PSC no es cansa de repetir que ell es conforma amb el reconeixement de la nació catalana, del traspàs total i definitiu de les competències en educació i cultura i amb un concert solidari. El senyor Iceta és un mag de les paraules. Està a favor de la consulta sempre que sigui legal i acordada. Vol un concert econòmic però el vol solidari. L'aportació socialista actual es concreta doncs en dos mots: acordada i solidari. El que no ens explica és com es pot acordar una consulta amb qui no en vol ni sentir parlar i en quan quantifica la solidaritat obligatòria. Queda encara força lluny dels termes que va establir el Parlament de Catalunya, presidit per Pasqual Maragall, en la proposta de nou Estatut de 30 de setembre 2005. Probablement aquella era la tercera via real, positiva, raonable. Quedar-se a mig camí al cap de tant de temps i de tantes coses com han passat, és una manera de perdre el temps i de fer-lo perdre al ciutadà.

Pel seu compte, el que va ser ministre d'Indústria, Joan Major, era molt més contundent: demanava el reconeixement nacional, el concert econòmic, el blindatge de les competències en educació i cultura i, a més a més, la gestió de totes les infraestructures. Veieu? Amb aquesta proposta ens podríem començar a entendre. Quedaria per discutir aspectes importants, és clar. Com que s'establiria una participació en les despeses generals de l'Estat, hauríem de tenir-ne algun control, el suficient per assegurar que s'utilitzin de forma raonable. Caldria garantir una suficient presència catalana als organismes internacionals per defensar els interessos dels nostres ciutadans i d'altres serrells que ara se m'escapen. I, és clar, estaríem ben disposats a ajudar solidàriament en projectes estatals que tendissin al desenvolupament de les zones deprimides o endarrerides. Veu, amic lector, aquesta sí podria ser una tercera via. Però jo em pregunto si hi ha alguna possibilitat que des del poder de Madrid algú està realment disposat a proposar-la.

I em responc francament a mi mateix que sí, però que això no passarà fins l'endemà - o potser el dia abans - de la proclamació de la independència.

Torna a l'inici

Continua llegint »

De més verdes en maduren

Es pot saber de què ens ve aquesta mania amb els reis? S’ha adonat que deu ser a Girona on troben més mala maror? Fotos cremades, crits, declaracions municipals... Escolti, que els reis no ens han fet res. Bé, vull dir els dos reis de la democràcia. Si parléssim d’abans ja no sabria dir-li, però Joan Carles i ara Felip no trobo pas que ens hagin perjudicat gent. Crec que els hauríem de reconèixer que han representat la recuperació de moltes llibertats. El final de la dictadura. O no?

Com hi ha món, que el meu interlocutor té certa raó. Ens mirem amb poca simpatia els monarques . Probablement per raons de les que ells en tenen poca culpa. No diré pas que han fet costat als anhels catalans, però tampoc veig que ens vagin en contra. Però, és clar, venim d’on venim. Costa d’oblidar que la solució monàrquica va ser la solució franquista. I és clar, i ha els anys d’història borbònica de la oblidar. La veritat, no sé què dir-li. A mi m’hauria agradat un referèndum que legitimés el règim. Tot seria més clar. De manera que...

De manera que – per uns escrúpols de mal explicar - estem deixant de banda una sortida fàcil, planera, legal, homologable, als problemes de sobirania que tenim plantejats. Miri: oi que enyorem les antigues llibertats? Oi que ens queixem dels efectes negatius de la guerra del 1714?  Oi que rebutgem de ple el decret de Nova Planta? Doncs miri, la sortida és aquesta: ens quedem amb el rei, li posem la numeració que li correspongui aquí i muntem un estat propi, modern, pràcticament independent. Creem un Regne Unit. S’han acabat tots els dubtes sobre la permanència a la Unió Europea, a l’àrea de l’euro, a les institucions internacionals.

Vostè ja jo diu. Molt fàcil, però,  les altres parts, hi estaran d’acord?

De moment, estic segur que el nou rei no s’ho miraria amb mala cara. I el món tampoc. Jo crec que beneiria una solució del problema que no afectés els equilibris internacionals.

Però no n’hi ha prou. Caldria que la resta d’Espanya, del Regne d’Espanya, s’hi avingués. Vostè creu que seria possible un acord d’aquesta mena? J diria que no.

De moment, no. Però el no ja el tenim. Estem lluitant per una cosa més difícil, per la independència total. Acceptar la corona comú simplificaria extraordinàriament el procés. Per tant, jo miraria de fer-me amic del rei. Fixis en una cosa: quan el que havia de ser rei Joan, l’avi del Felip actual, cria tenir el futur en contra el que va defensar i assumir com a irrenunciable va ser el títol de Compte de Barcelona. Sap perquè? Doncs perquè tots els seus drets derivaven d’aquest títol. El compte de Barcelona té sempre els drets dinàstics sobre la corona espanyola.

Doncs mira, ens ho podríem pensar. De més verdes en maduren.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Toca parlar del rei

Felip de Borbó, el futur rei, l'any passat, al Palau de Congressos de Girona. Foto: JOAN SABATER.

Avui li toca parlar del rei –em diu, ben convençut, un lector amic.

Del rei? Potser sí. Acaba de fer el que no fan mai els polítics espanyols: dimitir, plegar, abdicar. Però, miri, és un cas ben especial perquè la seva dimissió té trampa en forma de príncep hereu, com ja deu saber. De manera que en plega un i comença l'altre. Tot queda entre família.

–Entesos. I del príncep, del que serà nou rei? No me n'ha de dir res?

Li puc dir que és molt alt, que sembla prou preparat, que va saber imposar-se als costums reials a l'hora de casar-se, que parla força bé el català, que... Si he de destacar alguna cosa del príncep Felip, li recordaria que va saber dir que Catalunya serà el que vulguin els catalans, cosa que no ha dit pas tothom fins ara i que em sembla rellevant si tenim en compte que li tocarà moderar el debat sobre el procés sobiranista.

–No sigui ingenu ara vostè. Els reis no intervenen en aquestes coses.

O potser sí. Caldrà esperar per saber què fa i com es planteja la seva feina.

Estic d'acord amb vostè. I res més a dir.

–Però esperi, esperi. Hem d'acceptar un nou rei sense ser consultats? Vol dir que no han de deixar-nos triar entre monarquia i república? Ens hem de continuar cenyint al programa que va dibuixar el dictador per deixar les coses ben lligades?

Li he de dir el que penso? Ho faré, però sàpiga que digui el que digui no té cap importància. Miri, si jo fos l'hereu de la corona –i és evident que no ho sóc– em deixaria nomenar rei però exigiria que es convoqués immediatament un referèndum vinculant sobre la qüestió. Vostè sap com viuria tranquil fent la feina de rei si és que la tenia explícitament confiada pel poble sobirà?

–I si sortís que no el volen?

Doncs tan amics. No seria pas el primer cas, ni l'últim. La democràcia s'ha d'acceptar amb totes les conseqüències. Estic segur que podria trobar una altra feina per tirar la família endavant. Perquè, entengui'm bé, a Europa ja s'ha acabat el temps de les dictadures. I mantenir-se en un càrrec polític contra la voluntat del poble és un acte dictatorial. Que, per cert, té poques possibilitats de mantenir-se en el temps. Val més saber ben aviat quina peça tenim al teler i actuar en conseqüència.

–El veig agosarat. Com que no és rei ni en pensa ser.

Naturalment. Ja li he dit que no tenia cap importància el que jo pensés. Ara, també li he de dir que el referèndum el podria molt ben guanyar el rei Felip. A la gent li agrada que es valori el seu criteri, que se la consulti. Només de convocar-lo per iniciativa pròpia ja en tindria mig tros de guanyat.

–Pensi també en les alternatives: qui seria president? Digui un nom, digui un nom...

Penso, penso noms i, la veritat, no sabria pas a qui triar.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Per un veritable acord polític

                      

Com era de preveure, comencen a arribar, difusos i inconcrets, els primers senyals que s’està afeblint la dura intransigència del poder central. Paraules vagues,  rumors sense confirmació, propostes individuals, comentaris sobre possibles converses, informacions poc argumentades, desitjos tenyits de certa congruència, globus sonda. Que si reconèixer la realitat nacional catalana, que si afinar les balances fiscals, que si imitar el concert de Navarra, que si blindar les competències en llegua i en educació, que si recuperar els articles de l’Estatut que el TC va arrasar, que si el Rei està treballant per un pacte.... Això sí,  de tot això se’n podria parlar sempre que la Generalitat  es desdigui del referèndum que ha de convocar el novembre.

De manera que podem donar per certes dues coses. Primera, que ja han entès els termes del problema, i força bé. Segona, que el que realment els espanta és el referèndum. Volen que creguem que estan disposats a fer concessions  en tot el que calgui a canvi del nostre dret a decidir. Encara no ho diuen, és clar, però és evident que els més ben intencionats esperen que el primer gest el faci el President Mas. És a dir, que els hem de resoldre el problema que tenen ells a canvi de vagues promeses d’estudiar els nostres greuges més endavant. Bona, la jugada. Neta, polida, definitiva. Prometre no fa pobre. Fets a canvi de promeses.

Obliden algunes coses. La primera és que aquí, del President cap avall, tothom sap que l’Estat no compleix els seus compromisos quan no li convenen (las leyes se acatan pero no se cumplen). La segona, que la Via Catalana no és una acció política del President ni dels partits que li donen suport, sinó una moviment popular amplíssim, ben arrelat i creixent. Per tant, el dia que es  vulguin posar a negociar de veritat, si és que mai arriba el cas, caldrà que s’arremanguin i posin sobre la taula propostes concretes, clares, ben trabades, fiables, avalades internacionalment, reals. Que entenguin i assumeixin que un possible acord hauria de ser referendat pel poble de Catalunya, en consulta directa i clara. És a dir que del referèndum també n’hauran de parlar, i molt.

Podríem pactar potser, arribats al cas, que suspenguem temporalment la consulta, que s’apliquin i desenvolupin durant uns anys – de tres a cinc per dir alguna cosa – els acords que hem cregut eficaços i suficients, quedant autoritzada des del primer moment la Generalitat per convocar després el referèndum per saber si el sistema pactat ha resultat satisfactori als ciutadans. Es tracta de trobar un encaix que sigui còmode per tothom. Un encaix real, coherent, just, equitatiu, independent dels vaivens de la política madrilenya.

Ja veieu que sóc possibilista.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Debat amb L'Àlvar Valls

Publico tot seguit tres textos, el meu dedicat al llibre de l'Àlvar, la seva resposta i el meu retop.

Un llibre d'Àlvar Valls

21/04/14 02:00 - PIUS PUJADES

L'escriptor Àlvar Valls, a Andorra La Vella. Foto: DAVID MARIN.

1

No tinc encara el llibre, però el llegiré tan aviat com pugui. Àlvar Valls s'ha decidit a explicar la seva aventura política a Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998). L'Àlvar –bon escriptor, lingüista i home d'empenta– va militar al Front Nacional i formà part de l'anomenat Exèrcit Popular Català, que es va conèixer sobretot per dues accions que van acabar, respectivament, amb la mort de l'empresari Josep Maria Bultó i de l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola. Eren accions pensades per recaptar els diners que calien per iniciar la lluita armada. Valls, que probablement només havia participat en estudis estratègics per assegurar el pas de la frontera, va ser detingut i empresonat. Una peripècia judicial el deixà en llibertat temporalment, cosa que li permeté fugir a França. Refugiat a París, potser a l'ombra del pintor Manuel Viusà, es guanyà amb penes i treballs la vida fent traduccions mal pagades. Li havia sentit dir, quan era el meu cap de redacció alDiari d'Andorra, que mai havia cregut que calgués treballar tantes hores per arribar a dur el pa a taula.

La família Viusà el va dur a Andorra, clandestinament. Dona i fills li deien Albert, per evitar problemes. Seguia traduint, discret, a casa. Semblava que ningú en coneixia l'estada. Quan es va produir la tràgica inundació del 1982, la policia es presentà a casa de l'Àlvar a demanar-li que col·laborés com a artificier en la demolició d'un pont. Era evident que el tenien ben localitzat i conegut. La veritat és que va poder ajudar poc, ja que les bombes de l'Exèrcit Popular no havien pas passat per les seves mans. Curiosament i desgraciadament, aquell aiguat es va endur part de la família Viusà, que va pledejar molts anys contra el govern i fins i tot contra el príncep episcopal, que feien responsables del mal estat de les lleres. Crec que no se'n van sortir. De tota manera, he de dir que el pare Viusà, l'any 1992 va accedir a fer-nos la portada de l'extraordinari de Nadal del Diari d'Andorra, que els més informats creien de la Mitra. Potser era una manera de fer les paus.

Els anys noranta, l'Àlvar va tenir un cop de sort ben merescut: la seva traducció de Cabaret al català i al castellà es va mantenir llargament als escenaris espanyols. Per primera vegada, podia treure realment faves d'olla. Em confessava un dia que li rentava 50.000 pessetes diàries de drets. Les havia de cobrar el seu pare, també Àlvar, perquè ell no podia entrar a Espanya. Va ser un canvi econòmic que es va evidenciar en el viure diari del company: canvi de vestuari, canvi de cotxe, canvi d'imatge... i, probablement de retruc, canvi de dona.

Tornàrem a coincidir al Centre de Cultura Catalana, de què va ser actiu president. Comprendreu que esperi tenir el llibre a les mans.

Perplex i indignat

23/04/14 02:00 - ÀLVAR VALLS / ENCAMP (ANDORRA)

L'article d'opinió de Pius Pujades publicat en l'edició del dilluns 21 d'abril m'ha causat perplexitat i indignació. Pel títol sembla que vulgui parlar del meu llibre de memòries, publicat recentment, però, en comptes de fer-ho (confessa que no l'ha llegit), es dedica a escriure deduccions i pures invencions. Pel que fa a les imprecisions que divulga sobre la meva militància a l'organització armada Epoca, li recomanaria la lectura del llibre, on s'explica tot fil per randa.

Però no és això, el que m'indigna, sinó les falsedats amb què completa el text. Que durant les tràgiques riuades del 1982 la policia andorrana em demanés consell per a la demolició d'un pont perquè ja em tenia “ben localitzat i conegut” és fals: la policia andorrana no em va localitzar amb nom suposat i papers falsificats fins al 1986. Aquesta lleugeresa la hi podria passar, com un lapsus de memòria, perquè és cert que en aquell moment un amic que col·laborava amb el comú d'Encamp em va fer aquella mena de petició, i potser jo ho havia contat a en Pius. Però que la meva traducció al català (i només al català) de les cançons de la versió de Cabaret de Jérôme Savary que es va representar a Barcelona el 1992 m'hagués fet ric, és una pura invenció. Justament d'aquesta feina no vaig cobrar ni cinc cèntims, ja que vaig ser objecte d'un abús de confiança per part de la productora, que a l'hora de pagar es va esfumar. Per això em sembla delirant que Pujades asseguri que jo cobrava 50.000 pessetes diàries de drets, i que perfeccioni el deliri dient que les percebia el meu pare.

Però el que trobo no ja delirant sinó insidiós és que, rere aquesta invenció, em presenti a mi com un pinxo de pel·lícula i a la meva dona com una mantinguda, i escrigui: “Va ser un canvi econòmic que es va evidenciar en el viure diari del company: canvi de vestuari, canvi de cotxe, canvi d'imatge... i, probablement, de retruc, canvi de dona.” A què juguem, Pius?

L'Àlvar Valls, sense llibre pel mig

28/04/14 02:00 - PIUS PUJADES

Álvar Valls, exmembre del grup armat Epoca. Foto: D. M.

1

Saps què passa? Que les paraules se les emporta el vent. I quan passen els anys fan de mal aplegar. La crònica que et vaig dedicar fa una setmana, a més de provar de despertar interès pel teu llibre, intentava ser amena, humana, pròxima. Vaig reculir alguns dels records que servo de llunyanes converses nostres que considerava interessants, que creia que m'havien ajudat a entendre la teva personalitat i les posava a l'abast del lector. No escrivia pas la teva biografia; només provava d'aportar unes pinzellades ben personals, anecdòtiques, directes, sobre l'autor d'un llibre. Generalment funciona i se sol agrair. Sembla que aquesta vegada no ens hem entès prou bé. O potser va ser fa vint anys que no ens entenguérem.

Mira: en cap moment vaig imaginar quan escrivia el meu paper que et presentés “com un pinxo de pel·lícula” i a la teva dona “com una mantinguda”. Però tu ho llegires així. La comunicació té aquestes coses. I parlem d'un paper escrit avui i llegit demà. Imagina els problemes per conciliar el que tu recordes del que volies dir fa vint anys i el que jo recordi que vaig entendre llavors. Cap dels dos no pot saber les paraules exactes. Vas dir realment el que volies dir? No ho pots saber. Vaig entendre bé el que deies? No ho puc saber. En tot cas, jo explicava el que recordo haver entès de les teves confidències en uns moments en que potser –per raons que em podria imaginar, però que no cal que imagini – no podies ser tan explícit com voldries.

Així que, Àlvar, no cal indignar-se si el meu paper contenia algun error. Quan es parla de memòria sol passar. Entesos: només vas traduir las cançons de Cabaret al català i no pas al castellà. D'acord: qui et va demanar que ajudessis a la demolició d'un pont no va ser la policia sinó un col·laborador del Comú. Tu ho expliques ara i jo ho dono per bo. Errors més greus els trobaríem, per poc que busquéssim, en la majoria dels diaris que han sortit al carrer aquest matí. Ho saps tant bé com jo. De manera que no expliquen de cap manera ni la teva perplexitat ni la teva indignació.

Què ens queda, doncs? Els drets de traducció que assegures que no vas cobrar? Si és així, em sap greu. Em sap greu que no et paguessin. Llavors sí que podies sentir perplexitat i indignació. Perquè el que no em pots dir és que jo m'inventi la xifra de les 50.000 pessetes (que, si no cobraves, pensaves cobrar) ni l'argúcia de fer-les cobrar pel teu pare. Seria certament al·lucinant tanta imaginació per part meva. Però, saps què et dic? No em fa res donar-te tota la raó. Ara el que compta és el teu llibre. Com que el deus haver treballat sobre notes i papers, serà més fiable que els nostres records contradictoris o discrepants. Molta sort al llibre, a la teva esposa i a tu mateix. Aquest és el joc real.

Torna a l'inici

Continua llegint »