Que quin castell? A veure si sóc capaç d’explicar-lo.
Sobre un projecte, que molts veien utòpic, basat en el mandat de l’1 d’octubre
es sostenia el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que li
donava suport. Amb aquesta força moral a l’esquena, ERC va a Madrid i fa valer
els seus diputats per investir un govern d’esquerres de Madrid, a canvi d’una
taula de negociació a la que hi és convidat imprescindible el president Torra.
Aquesta taula ha de ser la clau de volta d’algun pla per desencallar el
problema polític català. Es parlarà de tot (en el marc de la constitució i de
la llei, quedi clar). Mentre la taula tingui quòrum, mentre es negociï, tots
dos governs tindran oxigen davant l’opinió pública, malgrat els escarafalls de
la oposició. I, si tenen ganes d’entendre’s, fins i tot és possible que
s’avanci a poc a poc pel camí de la concòrdia. He dit a poc a poc perquè els
efectes pacificadors de la negociació seran més importants com més llarga sigui,
com més duri.
La treva, si hi és i és llarga, ha de permetre al govern
de Madrid desmantellar amb paciència l’estructura encarcarada de poder que la
dreta li ha deixat en herència, com un camp de mines minuciosament estudiat per
barrar el pas a totes les iniciatives de l’esquerra. Ha de tenir temps per
renovar, com mana la llei, els altíssims tribunals; per reordenar els
organismes i institucions estatals que paguem tots i que només serveixen els
seus mentors des de l’ombra; temps concitar prou simpaties en el camp dels
mitjans com per poder fer acceptable alguna solució, ni que sigui temporal i
estantissa; temps per construir i pactar alguna fórmula raonable que es pugui
vendre als votants espanyols sense ofendre els votants catalans i a la inversa.
Temps.
El dijous va semblar que tot se n’anava en orris. Uns i
altres van tenir seny. Cal que parlin. Que comencin confrontant els seus
desacords per anar buscant els possibles acords. Encara que només puguin
decidir un nou dia per trobar-se. Som on som: al cul del sac. I n’’hem de
sortir. Caldrà fer pinya per evitar fer llenya.
