Història per al turisme

 Desenganyeu-vos. Els turistes venen pel sol i per la platja, per dir-ho en plata. Si em permeteu ser més directe, sol, sexe i alcohol, tot a bon preu. El jovent que crema nits boges a Lloret i les famílies que fan la migdiada sota un pi de Cala Estreta. Les dosis de cada ingredients són variables, adequades a l’edat i a les circumstàncies personals. Però la recepta és la mateixa. Sobre aquesta base prou sòlida, malgrat les aparences hem construït un imperi turístic de primer ordre mundial. Probablement era inevitable. Teníem la primera matèria i el client és el que mana. 

Després, nosaltres i ells, ens hem inventat les excuses: que si la bellesa del paisatge, que si la qualitat de les platges, que si la riquesa del costumari local, que si la monumentalitat de pobles i ciutats, que si els festivals musicals, que si els museus i les exposicions... tot ha estat bo per disfressar els tres elements bàsics de la recepta de l’èxit. I hem cantat havaneres al voltant del cremat de rom, ballat sevillanes o el que sigui amarats de cubalibres, visitat catedrals i museus entre libacions a cellers i bodegues de baix cost, escoltat concerts tot esperant el salt dels balcons de l’hotel per encalçar la parella de la nit, degustat plats refinats farcits d’estrelles Michelin, per fer coixí dels vins, els caves i els licors maridats com il faut. Ballat fins a l’extenuació per fer set per la barra lliure i per amansir la parella.  Sol, vi i sexe, per l’ordre que vulgueu.

I el paisatge de sempre, aguantant-ho tot, provant de guarir-se de les ferides velles quan ja li sagnen les noves. Un paisatge de tants segles humanitzat, amb els boscos ranejant els conreus i les velles masies arraulides als turons; amb les traces d’antics camins, ibers, romans, medievals, entrellaçats amb les noves pistes d’asfalt i formigó, saltant els rius, vorejant els llacs, arrapant-se a la costa quan calia, fent més còmode el viatge del que es queden i dels que passen de llarg – terra de pas, des de sempre – mostrant els grisos pobles de la vella arquitectura del conreu i el bestiar, deixant a banda i banda els campanars de les antigues creences, de les processons i els viacrucis, de les campanes que expliquen naixements, casoris i morts, que criden a foc o a somatén.

Sí, un paisatge natural privilegiat i un paisatge humà amb milers de ressons de la història del nostre país de pas, acollidor, obert a tots els vents, on sempre ha esta fàcil arrelar. Si un viatger, un turista excepcional amb la mirada desperta, sap encantar-se per conèixer el país que li posem al davant, té moltes oportunitats per repassar la història d’aquests corredor obligat que travessa es Pirineus més mansois, a tocar de la Mediterrània, i provar d’entendre la realitat permanent esdevinguda tota un monument a la voluntat de ser, de persistir, de durar. Els segles han anat deixant, escampades sobre el paisatge, les marques d’estils de vida, de costums, de modes, de conflictes, d’invasions... Les coves prehistòriques, els dolmens, les esglesioles romàniques, els ponts medievals, les catedrals gòtiques, l’arquitectura civil, els castells encimbellats al caire dels cingles, les muralles de totes les èpoques abraçant pobles arraulits, els carrerons dels calls, els esclats de modernisme a les places del mercat o a les costes dels indianos... De les coves de Serinyà al pont gòtic de Besalú, de la catedral de Girona al castell de Montsoriu, de les pesqueres de Banyoles a l’ermita de Sant Feliu de Riu, de la portalada de Ripoll a la casa de Salvador Dalí a Port Lligat, de l’església de Cadaqués a la Fontana d’Or, de la Devesa de Girona a la Fageda d’en Jordà... En podem dibuixar totes les que volguem, de rutes extraordinàries, per aquell que arribi amb els ulls oberts i la ment atenta.

Una minoria. Petita, esquifida, gairebé imperceptible. Però hi hem de comptar, hem de treballar per ells, hem d’escampar les nostres relíquies al seu pas perquè ells són - han de ser-ho, com ho han sigut sempre - els nostres valedors, els grans portadors de la paraula, la llavor del turisme de futur, la consciència de les grans multituds de visitants, l’ànima dels nostres amics turistes de sol, vi i sexe. Com aquells primers artistes que buscaren refugi a la desconeguda Costa Brava de començaments de segle XX i aprengueren a pintar i a escriure a Tossa o a Cadaqués, a Palamós, a Palafrugell, buscant la solitud i la pau, i esdevingueren els nostres promotors. Com ells, així mateix, el visitant que busca i sap assaborir els retalls d’història que tenim arrapats a les parets, a les places porticades de les viles, al dibuix dels camps sobre el paisatge, a les entranyes dels museus, a pedra grisa i humida dels nostres monuments, esdevé el primer propagandista, el més eficaç, el definitiu impulsor de les onades massives de visitants que donen suport a la nostra primera indústria exportadora.

La nostra història és el millor cartell. L’anunci més barat i el de més impacte. Sabrem tractar-la com es mereix? Caldrà tenir fe en nosaltres mateixos. La indústria del totxo, que ho explicava tot, s’ha esvaït. Potser per sort.

Torna a l'inici